mecatxis en blog

De la mateixa manera que la gent encara les vacances de diferent manera, amb objectius diferents, també les acaben amb una energia diferent.

Avui he sentit una senyora (probablement una botiguera) que ha fet una parada a les 10 per esmorzar. La cambrera li pregunta «Què, ja s’han acabat les vacances?» I ella li diu «Si nena, ja tenia ganes de tornar a treballar, m’avorria».

Jo recordo de petit que tenia ganes de tornar al cole per què trobava a faltar gent, amics, jocs. La gent gran devem trobar a faltar la rutina de sempre, incapaços de crear una rutina nova.

Deu ser per això que a mi em costa fer vacances per que toca. Intento fer les vacances amb un objectiu, per fer una activitat alternativa concreta, i tinc la sort de poder negociar les vacances amb el meu cap.

Caram, ha vingut una comercial d’un «Banc de Estos» a parlar amb l’amo del bar i se m’ha posat a darrere. Se’m clava la seva veu i no em deixa concentrar. Així que plego abans que m’ofereixi un descompte de mig punt a la factura del tepeuve.

És curiós el tema de les vacances.

Antigament les vacances eren un luxe. La pagesia no podia (molts cops encara no pot) fer mai vacances. Els animals requereixen menjar cada dia i les terres cal treballar-les contínuament. A l’hort, quan no hi ha un all hi ha una ceba…

En definitiva, que només els rics feien vacances. Per no dir «marxar de vacances»! Molt poca gent es podia permetre anar de vacances. Quan va aparèixer el 600 alguna gent devia passar el dia a la platja. Ni pensar a pagar un hotel i els càmpings no existien pas!

Meravellosos anys 60 que van fer descobrir el turisme de sol i platja. Els estrangers nòrdics venien a explicar-nos el que eren les vacances (i els biquinis, i els amants d’estiu, i com n’és de bona la sangria, …).

Als 80 la gent es va llançar a compar-se la segona residència, prop de la platja. Xalets en deien. Allà passaven el mes de vacances. La resta de l’any restava desocupada, creant deserts amb dunes de totxanes i palmeres descuidades. Les vacances deixaven de ser un luxe per passar a ser un dret. Tothom te dret a passar uns quants dies fora de casa, no?

Amb l’entrada dels segle 21, les vacances passen de ser un dret a una mena d’obligació, gairebé moral i cal marxar com més lluny millor. Tothom pot agafar un avió, o fer un creuer. La fotografia digital converteix la tornada de les vacances en un calvari on, en comptes de passar el rosari, cal repassar els centenars o milers de fotografies per tal d’escollir quines són les bones, o senzillament mostrar-les totes als nostres amics, en llarguíssimes tardes de cap de setmana.

La dècada dels 10 es presenta com la dècada on les vacances entraran al catàleg dels drets humans. Ja sento per la televisió la quantitat de gent que, en perdre la feina, han perdut la possibilitat de marxar de vacances (pobrets) i ens demanen que plorem desconsoladament la seva desgràcia. S’hauran de passar el calorós més d’agost a la seva trista ciutat. Com que no tenen feina, no tenen vacances. Segur que inventen una mena d’Inserso, subvencionada pels governs, destinada a que els aturats puguin sortir de vacances, encara que només sigui 15 dies. Que no els agafi estrès…