mecatxis en blog

Mentre preparo amb la classe d’Entre el cel i la terra un monòleg de l’obra Ansia, de Sarah Kane em surt això:

No és desig. És alguna cosa més forta, gairebé malaltissa, com una obsessió però positiva.

Pensar en tu, parlar de tu, somiar amb tu, tornar a mirar les fotos que tinc amb tu i escoltar la música que em sentit algun cop junts i olorar coses que em recorden el teu perfum.

Sento un tremolor intern quan te m’acostes, però no em poso nerviós quan parlem. M’omple una mena de sensació de benestar.

I t’acomiado amb un petó a cada galta i desitjo que desitgis que te’n faci un als llavis, però no goso.

I quan te’n vas, et miro marxar amb l’alegria de poder viure uns quants dies més així.

Enamorat de tu.