Estem treballant la improvització i ens han fet escriure un petit monòleg. Com que em vaig equivocar de subjecte, en vaig escriure dos. Us els deixo per que els critiqueu.

El poeta

No és fàcil ser un poeta i tenir èxit. Poder viure dels versos és una cosa a l’abast de molt poca gent. Tinc sort. Tinc una dona preciosa que m’estima i me l’estimo. I una bona colla d’amics escampats pel món. Què em falta per ser feliç? Abans escrivia versos en qualsevol paper amb un llapisset d’aquells de l’Ikea. Ara no se escriure si no és sobre el meu powerbook. A vegades tinc la sensació que la felicitat és al temps lliure. Quan no fas res. Quan no t’has de recordar de res i no t’espera ningú.

El cowboy

Vaig empènyer les portes del saloon. Collons. És l’únic saloon que m’he trobat que les portes s’obren només cap enfora. Les vaig empènyer i la gent a dintre ja sabeu. Era com una broma pels dallonses… els forasters. Vaig entrar i vaig demanar un… a la barra. Hi havia el… a fora i necessitava… així que… bé, totes les coses que es fan no? Quan arribes. Demanes a la barra i el dallonses… tot això… En fi, que se m’acosta una noia, no? Una puta meuca. I vol que la convidi ja sabeu. I jo encara no m’havia… i li vaig dir que… bé… potser més tard. (pausa) Hi havien uns bandolers. El desert. Jo els.. I no… era difícil no? Amagar-se i no perdre’ls de vista. No perdre’ls de vista i a la vegada que no et vegin. Osti, quan hi penso, no? Aquella meuca… – El cowboy deixa de parlar i alça el cap confós i espantat. S’incorpora lentament i surt pel lateral