Filed under: Llibres
Títol: Si cal matar, matem 
Autor: Andreu Martín, Jaume Ribera
Editorial: Columna
Resum: Al detectiu esquius li encarreguen dos casos a la vegada: la protecció d’una dona maltractada pel fill d’un mafiós barceloní i la investigació d’una extorsió a una «femme fatale» en un poble al peu de les pistes d’esquí. Ben aviat surten els morts (no gaires) i els maltractes cap al detectiu per part de la dona maltractada. Sexe, ecologisme, pallisses, moltes cites cinematogràfiques, col·leccionistes de calcetes usades,.. Els dos casos s’entortolliguen sense barrejar-se (gaire) i, l’assassí és…
Com ja heu endevinat és una hilarant història policíaca. Una bona estona, una lectura ràpida i lleugera. L’entramat ben lligat. Un llibre que val la pena recomanar a la gent que li costa llegir.
Per cert! És el llibre que li vaig regalar a la Nunu l’any passat per Sant Jordi. Espero que l’hagis llegit abans que jo! Deixa’m el teu comentari, porfa.
Filed under: General
Aquest cap de setmana em vaig trobar una persona que em va dir que havia estat fotuda per la mort d’un conegut.
Això m’ha fet tornar a una reflexió a la que fa dies que dono voltes. Què te de sorprenent morir-nos?
Tot-hom sap que un dia o altre ens hem de morir tots. Molta gent pateix molt per la pròpia vida i encara més per la mort dels que l’envolten. Tinc una amiga que assegura que li produeix pànic pensar que els seus amics ens hem de morir, i que es vol morir ella primer per no haver de viure-ho. A mi, personalment, em resulta un pèl estrany. La mort no em produeix tristor. Tampoc alegria. Em produeix potser enyorança, potser enveja (diuen coses molt maques de la gent quan es mor), però no em causa un trauma psicològic (potser és que ja estic tant malament que no puc estar pitjor)
Morir-se, des del meu punt de vista, és una cosa natural. Quan algú entra a la meva vida, tinc molt clar que en tornarà a sortir, viu o mort. Sóc conscient que no serveix de res allargar les relacions artificialment. Els amics venen i se’n van. Cal estar obert i saludar-los quan entren i acomiadar-los quan surten. Benvinguts, passeu, casa meva és casa vostra.
Per morir-se no és mai d’hora ni tard. Sempre és el moment adequat. Per tant, cal estar preparat, amb la maleta feta. Fer les paus amb tothom i no deure res a ningú. Deixar la feina feta cada dia, perque demà no existeix. Pensar que el gelat es pot acabar no fa que en frueixis amb més intensitat? Si desitges alguna cosa (algú), a què esperes?
Potser m’estic deshumanitzant. Potser no he aprés a estimar. Algú coneix algú altre que li passi?
Filed under: Llibres
Títol: City
Autor: Alessandro Baricco
Traductor: Albert Mestres
Editorial: La Magrana
Resum: De ciutats res 🙂 La infantesa d’en Gould, un nen prodigi que viu sol, intern a la universitat on estudia i envoltat de gent molt més grans que ell, és el fil conductor d’una mena d’assaig sobre filosofia de carrer. Els personatges són sorprenents, màgics i inversemblants, però persones senzilles amb problemes senzills i pensaments senzills, però gens trivials. M’encanta el boxador.
Ja heu vist que bona part del blog va de filosofia barata. La filosofia del llibre és bastant més cara, però tot i això és filosofia de la vida. Molt curiós l’Assaig sobre l’honestedad intel·lectual que explica el procés que comporta indefectiblement que una idea (qualsevol) es converteixi en una pistola. El llibre requereix un esforç de lectura. No és una lectura fàcil ni enganxa, però val la pena.
mecatxis en blog 