mecatxis en blog

Al meu parer, la justícia és una cosa subjectiva. Allò que és just per uns, no ho és per uns altres.

Depèn de l’educació, de la cultura, de la religió i, fins i tot, del punt de vista. No hi ha injustícies mundials, hi ha injustícies personals o ètniques.

Per això hi ha lleis. Les lleis no són justes ni injustes. Són només normes de comportament que penalitzen a aquells que les incompleixen. L’objectiu primer de les lleis hauria de ser permetre la convivència; Fer que ningú trobi que viu en condicions injustes.

És just que Israel construeixi en territori palestí? Depèn.
És just no poder-se jubilar fins als 62 anys? Depèn.
És just que els fills no marxin de casa fins als 40 anys? Depèn.
És legal? La resposta és, en cada cas, clara.

Quan etiquetem doncs una cosa d’injusta, cal tenir clar que hi haurà gent (molta o poca, més aprop o més lluny) que no hi estarà d’acord.

Feliços són aquells que no volen ser feliços.

Per que la felicitat i la infelicitat són com el ying i el yang, com el dia i la nit, com el negre i el blanc, com el bé i el mal, com l’amor i l’odi, com el cel i l’infern, com el pecat i el perdó: no poden existir l’un sense l’altre.

Si no podem ser feliços, tampoc podem ser infeliços. La no esistència de la felicitat, doncs, és la felicitat absoluta.

No pretenguis ser feliç. Sigues-ho.

Potser et sembla absurd, però com més miro les absurditats que m’envolten, més lògic em sembla.