mecatxis en blog

S’ha celebrat el dia internacional contra la violència de gènere. Allò que porta una persona a assassinar a una altra sempre ha estat per mi un misteri. Bogeria? Desesperació?

El fet que un home mati la seva dona em sorprèn encara més. Personalment penso que suposar que tota la culpa és de l’assassí és simplificar el problema. Què pot induir a aquest home a assassinar la seva dona? En alguns casos pot ser bogeria (drogues, alcohol, …) Però estic convençut que hi ha una bona dosi de desesperació., de no trobar sortida. És molt fàcil anar-se’n a viure amb algú, i tant difícil és canviar d’idea? Marxar? Convèncer-se que aquella relació s’ha tornat malaltissa?

Pel que respecta al casament, el divorci és un mal negoci. Especialment pels marits. En la majoria de casos la dona acaba reben una substanciosa manutenció, a banda de bona part dels bens comuns.

Personalment, penso que aquests crims poden prevenir-se amb una bona formació. Una bona comunicació. I sobretot, amb la conscienciació que la dona no té per que ser el sexe dèbil. Hi ha dones molt manipuladores, que fan xantatge emocional, que torturen psicològicament les seves parelles minant el seu amor propi, menystenint-les.

Veiem anuncis que ensenyen a les noies adolescents a detectar un abús moral, un maltracte. Quines eines donen als nois per detectar quan són maltractats? Quina protecció reben els homes que volen abandonar les seves parelles?

Jo també crec en la llibertat de sexes

Estic cansat quan escric això.

Em penso que demà ho estaré més.

Escriure això no em farà estar més descansat. Em farà estar més aprop meu.

Sempre he sentit parlar d’èxit. A aquells cantants que fan concerts per milers de persones, o que venen centenars de milers de discs o milions de visites al youtube els diuen que tenen èxit. I els polítics i els futbolistes i els noningú que viuen amb una desena de fotògrafs a la porta de casa, … Els diuen que tenen èxit. Fins i tot als nois i les noies que lliguen més que la mitjana tenen èxit.

Des del meu punt de vista, tenir èxit és assolir els objectius. I assolir un objectiu, tenir èxit, només et porta a replantejar-te la vida. Ha buscar un nou objectiu més ambiciós. Per això es diu que l’èxit és efímer, no?

Una altra cosa és que el teu objectiu sigui ser famós.

Jo no sóc gaire intel·ligent, per això no ho dec entendre. Quan algú obliga a plegar el govern i en posa un escollit per ell mateix, no estaríem parlant de dictadura? No seria anti-democràtic?

És el que he vist passar dos cops la setmana passada, sense que els mitjans d’informació (en cara n’existeixen? o es limiten a l’entreteniment?) s’esquincessin les vestidures. Dos presidents electes han estat «enderrocats» per les pressions del Banc Central Europeu per no aplicar les decisions que els dictaven. I aquest mateix banc els ha posat a dit el successor, a qui ha encomanat de formar un nou govern. Mentrestant, els governs d’Espanya, Portugal i Irlanda van llegint les ordres que els envien. Probablement altres països també ho facin. Amics, no trobo que sigui gaire democràtic.

En fi, és el que ens hem guanyat. El sistema de partits polítics vigent els fa a efectuar importants campanyes de publicitat en forma de transvasaments, aeroports i altres equipaments per acontentar els votants. La gent els votem o no en la mesura que aquestes notícies són tractades als mitjans. Aquests equipaments no es poden pagar al comptat amb els impostos, amb la qual cosa s’han de demanar diners al banc.

Fins on jo sé, si una empresa demana diners a un banc ha d’explicar molt bé en que els invertirà i quin és el seu pla de viabilitat. En definitiva, com espera recuperar la inversió. En qualsevol cas, el consell d’administració de l’empresa s’ho mirarà amb uns ulls ben oberts abans de donar el vist i plau a qualsevol petició de diners al banc, ja que en depenen els beneficis. Això no s’aplica als governs, oi?

Resulta que a la vista de tothom s’han venut el que tenim i el que no tenim i ara, els usurers reclamen el que els pertoca. Són més poderosos que els reis, que els presidents, que les religions, …. Una mena de Déu que, al contrari que el cristià, no dona llibertat al seu ramat, si no que els reclou al tancat i els raciona bé la palla.

A la vida s’arriba sense res i ens n’anem sense res.

Pel camí recollim moltes coses , però totes les deixem enrere. Deu ser allò que anomenem «Anar tirant». Davant la pregunta «Que, com va?» ningú contesta «Vaig recollint». Sempre tirem.

El camí que fem sempre és endavant, no es pot tornar. Aquells que diuen «comencem des de zero» s’enganyen a si mateixos. Fins i tot els nadons venen a un món que no és el zero. Algú els empenyerà fort a fer aviat les primeres passes. Per això deu ser que la gent diem «Anar marxant». Quan algú ens pregunta «Que tal?» no responem mai «Vaig tornant». No es pot tornar, a la vida. Fins i tot aquells que els metges «ressusciten» són un pas més endavant de quan el doctor va fer el miracle.

PD. No estic deprimit. Per mi, pensar en la mort no és trist, si no un signe de vida. Veure-la venir (encara que sigui de lluny) em sembla un símptoma de lucidesa, i a tu?