Filed under: General
Adaptació sobre el conte de:
Quim Monzó: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema.
Aula de classe de primària. Un mestre amb la seva taula i una pissarra amb la data escrita a dalt a la dreta.
MESTRE: Avui llegirem les redaccions sobre què vau fer diumenge. Balcells, vols començar tu? Va, agafa la redacció i vine aquí davant a llegir-la amb veu alta.
El nen, un actor adult, surt del públic i puja a l’escenari amb un paper a les mans.
GREGORI: Què vaig fer diumenge. Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol, i vaig anar a passejar amb el papà i la mamà. La mamà duia un vestit beix, amb una “rebeca” de color blanc os, i el papà un pul·lòver blau RAF i uns pantalons grisos i una camisa blanca, oberta. Jo duia un jersei de coll tancat, blau com el pul·lòver del papà, però més clar, i una jaqueta marró, i uns pantalons també marrons, una mica més clars que la jaqueta, i unes wambes vermelles. La mamà duia unes sabates clares i el papà unes de negres. Vam passejar al matí, i vam anar a esmorzar a les Balmoral. Vam esmorzar un suís i una ensaïmada farcida, a mig matí, i jo vaig demanar croissants. Després vam veure les flors, i n’hi havia de roges i grogues i blanques i roses…
Entra el PAPÀ i agafa Gregori de la mà.
GREGORI: Mira papà! Fins i tot n’hi ha de blaves!
PAPÀ: (Rondinaire) Són tenyides.
GREGORI: … i herbes verdes, i violetes, i ocells grossos i petits, i el papà va comprar el diari en un quiosc. També vam mirar aparadors.
Entra la MAMÀ i s’entreté mirant un aparador.
Seuen en un banc i el PAPÀ comença a llegir el diari.
GREGORI: I després vam asseure’ns en un banc verd, en una plaça, i hi havia una senyora gran, amb els cabells blancs i les galtes molt vermelles, com tomàquets, que donava veces als coloms, i em recordava la iaia.
GREGORI: Al papà. Puc mirar els dibuixos?
El papà dona un full del diari al nen
Passats uns segons, s’aixequen del banc.
MAMÀ: Ja n’estic tipa. Sempre llegint el diari i ja n’estic més que tipa: a casa, esmorzant, dinant, al carrer, caminant o en un bar, o quan passegem
El papà s’asseu a la butaca sense dir res i continua llegint el diari.
MAMÀ: Ets un poca-pena i un mitja merda!
A la mamà li sap greu haver dit això davant del nen, li fa un petó i surt cap a la cuina.
PAPÀ, sense aixecar els ulls del diari: No li’n facis cas.
GREGORI: Vam dinar arròs amb suc, que no m’agrada, i carn amb pebrots fregits. Els pebrots fregits m’agraden molt, però la carn no. (A MAMÀ) Mamà, és molt crua.
GREGORI: Però a mi no m’agrada. M’agrada més la carn que em donen al col·legi, ben cremadeta. (Al públic) Del col·legi no m’agraden els primers plats, mai. En canvi, a casa em donen vi amb gasosa. Al col·legi no.
Entren els tiets i el cosinet. El Gregori i el cosinet se’n van al jardí. El TIET li porta un puro al PAPÀ. Els tiets i els pares seuen a taula.
Després, a la tarda, van venir els tiets, amb el cosinet, i els tiets es van posar a parlar a la sala, amb els papàs, i a prendre cafè i el cosinet i jo vam anar a jugar al jardí.
Els nens juguen a màdelmans i amb un futbolí i a pilota, i amb el camió de bombers, i a guerres d’astronautes.
COSÍ: No s’hi val, jo ja he mort abans, ara et toca a tu.
El Gregori dona una bufetada al COSÍ i el COSÍ es posa a plorar. Entren la TIETA, el TIET i la MAMÀ.
El GREGORI vol dir alguna cosa, però el COSÍ se li avança.
La mamà dona una bufetada a en GREGORI, el qual es posa a plorar. Tornen a la sala. En GREGORI agafat de la mà de la MAMÀ, i el PAPÀ llegeix el diari fumant el puro.
MAMÀ: (Al papà) Els nens són al jardí, matant-se, i tu aquí tan tranquil, repapat!
MAMÀ: És que sempre passa el mateix! De vegades, me n’atipo.
Els tiets i el COSÍ se’n van. El COSÍ li fa un llengot a en GREGORI, que s’hi torna. El PAPÀ s’aixeca a engegar la televisió. Fan futbol.
MAMÀ: Canvia de canal, que al segon hi fan una pel·lícula.
PAPÀ: No, estic mirant el partit. O sigui que no.
El GREGORI va al jardí a veure la nina que hi té enterrada al costat de l’arbre. La treu i l’acaricia.
GREGORI: No t’has rentat les mans per dinar, molt malament. Castigada!
En GREGORI torna a enterrar la nina.
GREGORI: I vaig anar a la cuina, i la mamà hi plorava.
GREGORI: No ploris, mamà.
La MAMÀ agafa el gregori de la mà i el porta a dormir.
GREGORI: Al public, en penombra. Després, vaig asseure’m al sofà, al costat del papà, i vaig mirar una estona de partit, però després m’avorria i vaig mirar-me el papà, que era com si tampoc no se’l mirés, el partit, i com si fos en un altre lloc o pensés molt. Van fer anuncis, a la televisió, que és el que més m’agrada, i després la segona part del partit, i jo vaig anar a veure la mamà, que preparava el sopar, i després vam sopar i van fer una pel·lícula de dibuixos animats i les notícies i una pel·lícula antiga, d’una actriu que no sé com es diu, que era rossa i molt maca i amb molta meta. Però aquí em van fer anar a dormir perquè era tard i vaig pujar les escales i me’n vaig anar al llit i des del llit sentia la pel·lícula i sentia com es barallaven els papàs i discutien, però amb el soroll del televisor no podia sentir ben bé què deien. (Gregori baixa del llit i s’acosta a la porta.) Després es barallaven a crits i jo vaig baixar del llit per acostar-me a la porta i entendre què deien, però com que tot era a les fosques no m’hi veia bé, només hi havia la llum de la lluna que entrava per la finestra que dóna al jardí. Els crits dels pares pugen de volum, sobre el soroll del televisor. El nen s’entrebanca i fa soroll. Torna al llit. Com que no m’hi veia bé, vaig entrebancar-me i vaig haver de tornar al llit, amb por que vindrien a veure què havia estat aquell soroll, però no van venir. Jo sentia que continuaven discutint.
S’apaga el televisor.
PAPA: (Off) No m’emprenyis! Mala puta! No tens ambició ni res tu!
MAMA: Ves-te’n a la merda, cabró! Deixa’ns tranquil i ves-te’n amb el pendó de la Rosalia. No et vull veure més!
GREGORI: I després vaig sentir que es trencava alguna cosa de vidre i després vaig sentir els crits més forts, i eren tan forts que no s’entenien, i després vaig sentir un gran crit, molt gros, i després ja no vaig sentir res més.
MAMÀ: ARGHH!
Pausa llarga. GREGORI es tapa el cap amb el llençol.
GREGORI: Després vaig sentir molta fressa, però petita, com si arrosseguessin un mòdul del tresillo. Vaig sentir que es tancava la porta del jardí i aleshores vaig tornar a sortir del llit i vaig sentir soroll a fora i vaig mirar per la finestra, i sentia fred als peus, perquè anava descalç, i a fora era fosc i no s’hi veia gens, i em va semblar que el papà cavava al costat de l’arbre i vaig tenir por que hi descobrís la nina i em castigués i vaig tornar al llit i em vaig tapar ben bé, tot, fins i tot la cara, amagada sota els llençols i tot a les fosques i els ulls ben tancats. Vaig sentir que deixaven de cavar.
Se senten passes pujant l’escala.
GREGORI: I després unes passes que pujaven les escales.
GREGORI es tomba al llit, de cara a la paret. Tremola de por.
GREGORI: I jo vaig fer l’adormit.
Entra el PAPÀ, mira el nen i torna a sortir.
GREGORI: I vaig sentir que s’obria la porta del quarto i vaig pensar que devien estar mirant-me, però jo no vaig veure qui em mirava, perquè feia l’adormit i no ho vaig veure. Després van tancar la porta i vaig adormir-me. I l’endemà, ahir, (el pare agafa de la mà el Gregori i el porta al costat de la taula del mestre)el papà va dir-me:
PAPÀ: La mamà se n’ha anat de casa.
GREGORI: I després van venir senyors a demanar coses i jo no vaig saber què dir-los i tota l’estona plorava i em van portar a viure a casa dels tiets, i el cosinet sempre em pega, però això ja no va ser el diumenge.
MESTRE: Gràcies, Gregori, ja pots seure. (Apunta en un paper.) Casadesús, agafa la teva i vine aquí.
David Pastor, Àngel Mompó i Albert Mestres.
Filed under: General
A partir del conte homònim de David Pastor
Acte 1
Escena 1
MARIA que alleta un infant.
MARIA: (Al públic) Ai llassa, que em té de tipa l’amo. Em tracta com si fos la seva dona al llit i fora del llit, no em puc queixar, però està carregat de punyetes, creieu-me. Diu que està molt atrafegat, però es tanca hores i hores al despatx i quan en surt, és per queixar-se del brugit que fa l’Andreuet o bé per dir que té gana, o bé per dir que en té ganes. Això quan no rep als pesats dels seus ‘amics’. Vaja quins passavolants aprofitats que són. Que l’apotecari ja m’ha fet l’ullet dos cops i el jutge prova de tocar-me la cuixa, fent-se el despistat, quan m’hi acosto a servir. Ai! Que la saben llarga!
ANDREU: (Entrant de fora l’escena) Maria! Prepara una mica de menta fresca i síndria! Em vénen a veure l’apotecari i el jutge. Els rebrem a la saleta. (Seu i xarrupa un licor)
MARIA: Ja ho veieu. Menta i síndria i som al març. L’amo és llest i escriu molt i gasta moltes quartilles i tinta. Ai! Si en poguéssim menjar de la tinta! I els vol rebre a la saleta! En diu saleta al quartet de quatre pams que hi ha abans d’entrar a la cuina. La saleta és plena amb els llibres que ja no caben a la biblioteca, que no puc endreçar i és plena de papers i llibretes escampades que fa por d’entrar. Els serviré api i aigua de carxofes, i ja s’ho faran.
Escena 2
MARIA, amb la criatura carregada a l’esquena recull i endreça la sala
MARIA: (Al públic) I què n’és de ruc l’amo. I que en són de pesants els seus amics. Els ha llegit la carta que va rebre del governador. Es veu que el mateix rei ha llegit allò que escriu i que l’hi ha agradat tant que l’ha nomenat castellà de Sicília. I poc que hi vull anar jo a Sicília! Que poc se m’hi ha perdut res allà! Què els sicilians, he sentit dir, són descreguts i arrogants. Li diré que el xiquet no es torba bé per al viatge i anirem allargant la cosa. Si vol marxar ell, que se’n vagi!
ANDREU: (Entrant de fora l’escena) Maria! Se’ns han acabat les penúries! El rei m’ha dat un títol i tindré un sou vitalici!
MARIA: Què bé senyor! I que merescut que el teniu! I digueu-me, què heu fet per merèixer-lo? Quins combats heu lliurat? Quines guerres heu vençut? Vos que, ai las, prou feina teniu a sostenir-vos el membre mentre pixeu, quina noble espasa heu alçat?
ANDREU: El meu combat, Maria, és intel·lectual! He vençut la batalla del vers amb la meva docta traducció de la comèdia del sume filòsof Dant. Mai ningú, diu, havia escrit uns versos tan ben llaurats, amb un català tan ben sembrat i una mètrica tan adobada. A fe que l’arbre ja dona fruits abundosos. Fora misèria! Anem a Sicília a viure com nobles!
MARIA: Ai senyor! Els títols i mèrits que no es guanyen per la via recta de les armes són de dubtosa permanència, creieu-me. Quedem-nos a Barcelona que aquí teniu la casa i els amics. Si es pot dir casa a aquestes quatre parets i amics als benaventurats que us roseguen el rebost.
Acte 2
Escena 1
Un noiet de 3 anys juga a granar el terra i xerra amb un amic imaginari.
MARIA: (Al públic) Ai quina pau! Ja fa dos anys que l’amo és fora. Em va deixar a càrrec dels bens de Barcelona i del seu fill. Altrament els creditors se li haurien llençat al damunt! I és que sense l’amo, la seva tinta, els seus versos i els seus mantinguts és ben senzill fer la mesada, pagar deutes i encara estalviar de les rendes que el malbaratador i maldestre amo em va deixar per comandar. Andreuet, ves a escombrar a la cuina, que xarro amb aquests senyors! El nen se’n va amb l’escombra, xerrant encara. Pel que deia la carta que vaig rebre la setmana passada arribarà d’aquí a poc! Ai llassa! Dos anys sense dir ni ase ni bèstia i ara, diu que si enyora Barcelona, que si em troba faltar, que si patatim que si patatam. Aneu a saber que el fa ara fugir de Sicília!
Sentim arribar un carruatge i, tot seguit, els crits de l’ANDREU
ANDREU: Entrant amb un mosso. Per fi a casa! Bona Maria! Ja sóc aquí! Tinc una gana de llop! Fes au al forn amb moniatos i prunes!
MARIA: Senyor, al Juny no se’n troben de moniatos. I d’au, com no caci algun pardal, poc que en tastareu tampoc! Tinc mongeta tendra amb 4 patates i amb això ja passareu.
ANDREUET entra encuriosit pels crits d’ANDREU
ANDREU: (A ANDREUET). Vailet! Vés a avisar l’apotecari i el jutge que ja sóc aquí i els dius que seria un gran plaer que m’acompanyessin a dinar.
ANDREUET mira a sa mare com dient ‘qui és aquest senyor’?
MARIA: (Agafa el barret i la jaqueta d’ANDREU i els dóna a ANDREUET) Córre, posa’ls sobre la cadira, amoret. (Li fa un petó al front. A ANDREU) No recordeu al vostre fill, senyor?
ANDREU: Ah, sí, és clar! Després ens llegirà uns versos. (MARIA fa que no amb el cap mentre ajuda al mosso a traginar l’equipatge) I com t’hauria agradat, Maria, Sicília, Quins paisatges! I quin clima! I quines dones! I quina feinada fer de castellà!
MARIA: Que bé senyor! I per què heu tornat si tan bé hi estàveu?
ANDREU: Per tu Maria, és clar! I pel nostre fill! (A l’Andreuet) Com et dius, xiquet? (Agafa un gerro amb flors d’una taula) Té, un regal!
MARIA: (Agafant el gerro i tornant-lo a deixar on era) Senyor, deveu estar ben cansat i empolsegat del viatge. Perquè no us banyeu i descanseu un xic.
ANDREU: Ai sí, Maria, prepara’m un bon bany d’aigua calenta!
MARIA: (Al MOSSO) Mosso! Feu el favor d’acompanyar al senyor a la riera que haureu vist a l’entrada al poble. Fa calor, senyor. Us anirà bé l’aigua fresca i a mi la tranquil·litat, creieu-me. No tingueu pressa. Segurament hi trobareu l’apotecari que prova d’engatussar alguna criada i al jutge que entreguaita les faldilles arremangades.
Escena 2
Sentim com ANDREU acomiada els seus amics fora d’escena. MARIA recull el berenar
ANDREU: Gràcies amics per fer-me gaudir de la vostra companyia! Fins demà! La Maria farà un arròs amb calamars i pèsols que us llepareu els dits!
MARIA: (Per ella mateixa) Què calamars ni que pèsols. Si volen arròs que se’l cullin! Si els va bé una poma i que se la pelin! (A Andreu) Ja fa unes setmanes que sou aquí senyor i m’escalfeu el llit, la casa i el cap. Però poc que n’he vist res del sou vitalici que cobreu per ser castellà. Deveu, us recordo les quartilles que vàreu comprar ahir i, si voleu que us compri licor, i dolços m’hauríeu de donar algun sou més.
ANDREU: De quin sou vitalici parles, Maria? Que et creus que encara sóc Castellà del rei jo? I què se m’hi ha perdut a mi a Sicília! Què s’ho confitin! Hi fa fred i tot és pansit i trist. A Barcelona hi tenim totes les comoditats, vivim envoltats d’arts i de gents, de civilització i de cultura!
MARIA: Potser podríeu llogar els vostres versos a sa majestat que tant us estima i els aprecia.
ANDREU: Sa majestat dieu! El rei és un tòtil i un cap de suro. Ara diuen que no deixa d’elogiar un sonet d’un sonat, jove i malgirbat que es pensa que és qui sap què. No sé ni com es diu, ni em sona, ni el vull conèixer.
MARIA: No em direu que ha nomenat aquest jove castellà…
ANDREU: De Sicília! No sap el que l’espera. El castell humit i pedregós. Les gavines que se’t caguen al barret ben just surts per la porta. Tot de flors i d’herbes que t’embruten les sabates i tifes de cabres que empudeguen l’aire.
MARIA: Ja us en pervingué, senyor. I creieu-me si us dic que hi durarà tant com vós a Sicília aquest poeta. Ara que si és jove, m’interessa. I per poc ben plantat que sigui ho serà molt més que vós. Si és poeta, deu ser pesat, però ja hi estic feta. Que en teniu de sort que us sóc esclava i no puc maridar altre home. Jo també us cantaré un verset, si no us molesta. I si us molesta, us aguanteu. Diu així, senyor:
Si has de partir de casa
per més temps del que creix el rave,
si deixes la dona a casa,
que sigui la teva esclava.
mecatxis en blog 