Sento cruixir l’herba seca sota les meves peülles a cada pas. No miro endarrere, no m’interessa. Ja se el que hi ha.
Miro endavant i només veig una extensió infinita d’herba seca. M’aturo un moment. Aquest roc em permet treure’m les pedretes que se m’han enganxat a les ferradures acoto el musell per acariciar el seu i, després regirar l’herba buscant brots verds. Sempre n’hi han. És dels brots verds que surt l’herba seca.
És com com la dita que diu que «els arbres no et deixen veure el bosc». Si mires endavant només veus herba seca, però si t’atures una mica i regires, sempre trobes algun brot.
Alço el cap altre cop mentre sacsejo l’empolsinada crinera i remeno la cua com si hi hagués alguna mosca per espantar. Miro endavant i renillo. Torno a acaronar-la amb el musell i tornem a emprendre el camí amb un trot lleuger, més per diversió que per pressa.
Només es veu herba seca i cal aturar-se de tant en tant. No tenim gaire clar on anem. Ni tant sols si hi ha algun lloc on anar. Però els optimistes som així: Aixequem el cap, remenem la cua i mirem el no res amb menyspreu, amb estoïcisme. No hi haurà victòries, només un bon combat.
mecatxis en blog 