Filed under: General
Ja fa alguns anys que es parla d’igualtat entre els homes i les dones. Entenc que pugui haver igualtat de drets, però em costa entendre el tema d’igualtat d’oportunitats
És cientificament provat que el home i la dona són físicament diferents. El tema de la força dels homes i el treball de precisió en les dones és sabut. Ara ja hi ha estudis sobre la diferència de funcionament del cervell.
Per tant, no ens ha d’estranyar que, per determinades funcions, un genere tingui més facilitats que un altre. Per tant, la llei de la igualtat està molt be de cara a la galeria, però és una aberració cientificament parlant. En un equip de govern s’hi ha de posar la persona més capacitada per cada càrreg, idependentment d’aquin genere o estrat social pertanyi.
L’avalot em va passar aquest petit video, em va agradar, així que aquí en teniu una versió.
Títol: Em dic vermell
Títol original: My name is red (Benim adim kirmizi)
Autor: Orhan Pamuk
Traductor: Carles Miró
Editorial: Bromera
Resum: Novel·la policíaca ambientada a Istambul al segle XVI. Uns assassinats ens porten a la profunda reflexió sobre el fet de mantenir els costums ancestrals o experimentar amb les noves tendències provinents de l’exterior. En Negre haurà d’investigar quin dels il·lustradors és l’assassí per conquerir l’amor de la seva estimada.
Tinc el constum, abans de llegir un llibre, de mirar quants capítols te, i com es diuen, a banda de llegir la contraportada, la biografia de l’autor, la introducció, els agraïments, etcètera. I em va sobtar que hi haguessin molts capítols amb el nom repetit. Vaig començar a llegir-lo, i fins al tercer capítol no em vaig adonar que el nom del capítol feia referència a l’individu que narrava, en primera persona, el capítol en qüestió. Així, el llibre et va portant per la història d’un punt de vista a un altre, sense perdre’n el fil ni la cronologia.
La història policíaca perd interès ràpidament, i l’agradable sorpresa del que per mi ha estat una nova manera d’escriure, d’una literatura històrica diferent a la del cristianisme, una manera diferent d’entendre la vida, els valors, la família, el passat i el futur. Experimentar les dues cultures ha donat possiblement a Pamuk una arma contundent, una manera peculiar d’escriure que el fa diferent, com les pintures que mesclen l’estil dels francs i els otomans que protagonitzen la novel·la.
Un noiet era a l’hort amb el seu pare i es va acostar a un turó que hi havia a la vora. Li va dir: «Muntanya, mou-te!». La muntanya no es va moure, així que va cridar més fort: «MUNTANYA, MOU-TE!!!». La muntanya continuava impassible, ignorant al noi. Enfurismat, va agafar embranzida i es va llançar contra la muntanya cridant: «MUNTANYAAAAAA, MOU-TEEEEEEE!!!!!!!» va topar amb totes les seves forces contra la muntanya i va continuar empenyent-la encara una estona,fins que el seu pare el va cridar per anar a sopar.
La setmana següent va tornar a acompanyar a son pare. Es va acostar a la muntanya i va caminar 100 metres en la direcció de les agulles del rellotge. Va dir-li al turó: «Muntanya, mou-te!». Va cridar: «MUNTANYA, MOU-TE!!!». Va abraonar-se contra la muntanya cridant: «MUNTANYAAAAAA, MOU-TEEEEEEE!!!!!!!» El seu pare li va cridar l’atenció: «et faràs mal!»
El nen repetia la cerimònia una setmana i una altra sense resultats. Un dia el va veure un company de classe i va fer córrer la veu. «Si, si. Hi va tots els dissabtes! Crida: «Muntanya mou-te!» i empeny la muntanya! És un babau!»
Ben aviat els nens van començar a trobar-se tots els dissabtes prop de l’hort del pare del nen. Cada setmana 100 metres més enllà, girant en la direcció de les agulles del rellotge. Contemplaven amagats com el noi cridava i es llençava contra la muntanya, llavors sortien de l’amagatall i reien per les butxaques. Al principi s’esperaven que el nen marxés, però poques setmanes després se li reien a la cara. El noi però semblava que no se n’adonés, i una setmana i un altra empenyia la muntanya i li cridava: «Muntanya, mou-te!»
Van passar els anys, i el nen no era tant nen. Abans que es fes fosc, però, anava fins a la muntanya i repetia el ritual: «MUNTANYA, MOU-TE!». Una empresa local va començar a organitzar autocars des de la capital. «L’home que vol moure una muntanya. Viatge + esmorzar + visita a la muntanya que no es vol moure. La gent s’apilava darrere de l’home i cridaven tots a l’hora: «MUNTANYA, MOU-TE!» i tots a riure! I després paella per tothom, menys per l’home, que se’n tornava cap cot cap a casa.
Quan es va jubilar, l’home va disposar de temps per poder repetir el ritual cada dia. El trucaven els periodistes de les televisions i les ràdios per entrevistar-lo, però ell sempre responia que no tenia res a dir. Se’n tornava al turó amb l’ajut del seu bastó i cridava: «MUNTANYA, MOU-TE!»
Els anys no passen per ningú en va. I tampoc per l’home. Cada cop li costava més arribar fins al turó, i cada cop tenia la veu més prima. La gent va cansar-se d’anar a veure aquell avi tocat del bolet que volia moure un turó. L’home es llevava ben d’hora, posava una mica de pa i formatge i un tomàquet en una carmanyola i se n’anava cap al turó. Arribava al capvespre a casa fatigat i es ficava al llit.
Fins que un dia va arribar massa cansat i massa tard al turó. Se’l va mirar una estona, mentre veia com el sol s’acostava cada cop més al cim. I se li va dirigir: «Hola muntanya. Ja no puc cridar-te. Només puc esperar que sentis els meus esbufecs. Mou-te, si us plau» I es va seure, esgotat mentre la lluna s’alçava a la seva esquena.
Allà el van trobar l’endemà els pagesos de la zona, assegut en una pedra. Van decidir enterrar-lo a la mateixa falda del turó. Van cavar.hi una fosa de tres metres i l’hi van enterrar. Un cop mort i enterrat dins del turó va sentir una veu tremolosa, però brillant, com el so d’una trompeta desafinada. «Els homes sou ben estranys. Teniu sempre molta pressa i crideu com si us pesessiu que tots girem al vostre voltant. Suposo que és el que la Natura ha decidit. Doncs ja m’he mogut, com tu volies». El mort va respondre-li: «Suposo que he d’agraïrt’ho, però fas tard. Ara ja sóc mort». Els homes encara recorden el terratremol d’aquell any i l’estrany soroll que va acompanyar-lo. Una mena de xiscle que smeblava una rialla. «Hi, hi, hi. Mort? Que vol dir mort? No pateixis. Aviat ho entendras. Ara ets part de mi, però no per sempre. Has vist com escopia una part de mi per deixar-te entrar. Ara ets part de mi, però no per sempre. Jo no he deixa’t mai de moure’m, i tu no has deixa’t mai de morir.
mecatxis en blog 