mecatxis en blog

Títol: El Arte. Conversaciones imaginarias con mi madre

Autor: Juanjo Sáez

Editorial: editorial mondadori

Resum: En Juanjo Sáez és dibuixant de còmic. Amb aquest llibre ens il·lustra (en el sentit més literal de la paraula) sobre el que ell considera que és i el que ha de ser l’art. I ho fa d’una manera senzilla, amb un llenguatge directe, com si li expliqués a sa mare que és una víctima de la educació femenina pre-democràtica. És dibuixa a ell mateix i al seu entorn més proper per guiar-nos pel treball dels seus artistes favorits i els que no ho són tant. 

Si no entens un borrall d’art, el llibre t’agradarà. Si hi entens, jo crec que també. Podria ser una molt bona eina si es treballa amb adolescents.

PD: Ei Anna! gràcies per la recomanació! M’ho he passat molt be llegint-lo!

Resulta que he llegit a l’edició en català de El Periódico una entrevista a un crític d’art, que es veu que és molt conegut.

El que ha fet que em fixés en l’entrevista és que expressava la seva fascinació per la ciutat de Barcelona (és estranger), però també esmentava el seu rebuig a la Sagrada Família. Resulta que no li agraden els manats de japonesos que ens ajuden a pagar les obres amb les seves visites.

D’aquí n’han derivat diversos possibles temes sobre els que escriure

a) La meva opinió sobre l’art

b) La meva opinió sobre els crítics d’art

c) La meva opinió sobre la Sagrada Família de Barcelona.

a) L’art. Com que l’art és un concepte ambigu, he fet servir el servei de desambiguació de la viquipedia, i em diu que:

L’Art és la pràctica adreçada a la producció d’obres segons principis estètics o susceptibles d’expressar un ideal moral, metafísic o estètic. El conjunt de les Belles Arts o cadascuna d’elles és l’Art. Les sis Belles Arts són: la Poesia, l’Arquitectura, l’Escultura, la Pintura, la Música i la Dansa. La Dansa , la sisena de les Belles Arts és probablement la més antiga de les Belles Arts però els antics grecs la tenien com a part de la música. Al segle XVII nasqué a França l’expressió «Belles Arts» amb inclusió de la «Dansa» com un art diferenciada de la «Música».

Ara hi ha una mica de polèmica amb una exposició de Ferran Adrià, i aprofito per reflexionar sobre aquesta definició i replantejar la meva opinió sobre el treball de molts pseudo-artistes. Aplicar la tècnica per produir una cosa que pretén transmetre un missatge inintel·ligible, més enllà dels principis estètics (l’objectiu de resultar atractiu) no és art, segons aquesta definició. No responen a principis estètics (només agraden a ell i a la seva mare) ni aconsegueixen expressar cap idea (el públic general no les entén).

En un post de la nunu en l’article sobre el llibre ‘lleig + guapo’ la Nunu diu: tens una bellesa que va molt més enllà de l’aparença. A part d’agrair-li el compliment, també li agraeixo que m’hagi fet adonar que de la mateixa manera que hi ha gent que pot fer art al llarg de la seva vida, pot haver-hi gent que pot fer de la seva manera de ser una cosa bonica, una obra d’art. Jo m’esforço a ser el que em van dir que seria bo que fossin les persones, tot i que els contrasentits m’empenyen a l’autodestrucció.

b) Els crítics d’art. Com a persona que ha tingut algun tipus de relació amb l’art, els crítics em produeixen alguna cosa pitjor que mal de panxa. Una persona que es dedica a jutjar de manera impune el treball d’una altra persona aplicant criteris personals que la resta del món no tenim perquè compartir em fa una mica de fressa. Tinc la sensació que alguns cops es tracta de gent que ha intentat que el paguin per fer art sense aconseguir-ho i ara canalitzen la seva frustració contra els altres artistes en algun mitjà de comunicació. Ras i curt. Però com que a l’apartat a he críticat algun tipus d’artístes, podria jo també considerar-me un artísta frustrat. Tornem als contrasentits.

c) La Sagrada Família de Barcelona. Un edifici sens dubte emblemàtic de la capital de Catalunya que enorgulleix a molta gent, alguns d’ells catalans. La interminable construcció d’aquest edifici però, mou una quantitat increïble d’interessos i de diners. Personalment no entenc que amb el ritme frenètic al que es construeixen els pisos no es pugui acabar l’edifici abans de un o dos anys. Només ho podria entendre si no tinguessin diners per fer-ho i només hi pogués treballar un paleta i un manobre, que posen 10 totxos cada dia.: Fan una hora de cua, darrere dels turistes, per entrar a treballar, triguen una hora més a passar els controls de seguretat per arribar fins al punt on han de col·locar el següent totxo per trobar-se que aquell dia hi ha una visita d’algun polític estranger que visita l’edifici i no es poden arriscar que els esquitxin amb ciment. Per això han de tornar a recollir les eines que ja havien escampat, fer cua darrere dels japonesos que baixen i tornar-se’n a casa. Si el TNC, L’Auditòri, El Liceu, La Torre Aigbar (li he canviat el nom expressament), L’institut del Teatre, El Palau de la Música i el Conservatori de Música de Manresa i el Kursaal entre molts altres, els han acabat, perquè no passa el mateix amb aquest edifici?