mecatxis en blog

El tema dels preus dels pisos i de les hipoteques fa temps que està de rabiosa actualitat.I la veritat, no ho acabo d’entendre. Si, ja se que hi ha un allau d’explicacions, anàlisis i estadístiques que proven d’esclarir els misteris de la ‘bombolla immobiliària’ i miren de preveure’n el desinflament, però, que se n’ha fet de la llei de la oferta i la demanda? Alguns anàlisis miren d’explicar el fenomen segint aquesta llei segons la qual, el preu de les coses és aquell en el qual s’igualen l’oferta i la demanda.

En definitiva, que el preu de les coses no està relacionat amb el que costa produir-les i distribuir-les, si no amb el que la gent està disposada a pagar-ne.
Si apliquem aquesta llei, l’encariment dels pisos està relacionat, ni més ni menys que amb l’estupidesa del comprador, que està disposat a pagar preus astronòmics per metre quadrat.
Jo encara visc amb la mama (tinc gairebé 34 anys) i no veig que això hagi de canviar a curt termini. Per això no m’he hagut d’afrontar mai amb la segurament àrdua tasca de buscar pis (ja sigui de lloguer o de compra). Però si aquesta llei es compleix, i sembla que els experts així ho asseguren, fora jo i no el venedor el que ha de posar preu a la meva futura llar: Les coses valen allò que jo estic disposat a pagar-ne; el que passa, és que segurament el venedor trobarà algún innocent disposat a deixar-se convèncer que el preu que li demana pel pis és una ganga.

Per una altra banda, la Constitució que regeix els meus drets i els meus deures, assegura que he d’exigir una llar digna. Caldria aclarir, però que és una llar digna, abans.

Per mi, una llar ha de tenir, a més de la cèdula d’habitabilitat, 70 metres quadrats si hi viu una persona sola i entre 90 i 110 si n’hi viuen entre dues i cinc (comptant una parella amb tres fills, no 5 adults). Els pisos de 40 ó 50 metres quadrats són una enganyifa i s’han de rebutjar de bones a primeres. Em recorden les porqueres on es fiquen els porcs, les vaques o altres animals de granja per mantenir-los separats. Clar que ells no tenen aficions, ni roba d’estiu i d’hivern per endreçar, ni conviden els seus amics a casa a sopar.En definitiva, demano als meus amics que diguin als seus amics que no comprin cap pis que no reuneixi les següents condicions:

• Espai suficient per desar totes les teves pertinences.
• Ha de permetre organitzar trobades de més de 6 persones (ja sigui per sopar, jugar a cartes, …)
• Ha de disposar dels serveis mínims de llum, aigua, gas, i telèfon (ja sigui fixe o mòbil)
• S’ha de poder pagar amb el sou mínim interprofessional en un període no superior a 10 anys

Alguns es posaran a riure quan llegeixin això i pensaran que me n’he anat de la xaveta. Però tinguem clar una cosa. La societat som nosaltres. Vull dir tu i jo. Som nosaltres els que decidim qui pot ser polític i qui pot ser empresari d’èxit. Hem de ser nosaltres. No podem permetre que siguin els polítics i els empresaris els que decideixen qui pot formar part de la societat i qui no.