mecatxis en blog

Ja fa uns dies que elaboro una petita reflexió. Espero que pugueu estar-hi d’acord.

«La vida és un enorme i pútrid femer que te amagats petits tresors. Cal submergir-s’hi fins al coll per trobar-los. Per que són aquests petits tresors els que fan mínimament suportable l’estada al femer.»

El mes d’abril acostumo a viure una d’aquestes perles. Un petit moment que fa que els dies passin de pressa. Hi ha alguns anys que cal tenir paciència. Però acaba arribant. Si, ja se que aviat serem juliol, però jo tinc mooolta paciència.

Però no és l’únic, hi ha altres moments. Avui he acabat EL LLIBRE. De moment no us en puc parlar, però ja ho faré, no patiu.

Era en una terrassa amb el solet torrant-me les galtes i l’airet refrescant-me els turmells. Llegint plàcidament, a vegades en un xiuxiueig per permetre que també les orelles poguessin gaudir-ne. Devia semblar un ximple. Hi ha hagut un moment que em pensava que acabaria be, però he tingut sort. Acaba molt millor. Llavors he començat a plorar i a mirar de desxifrar les lletres entre les llàgrimes prismàtiques que m’enlluernaven del sol de primavera. Algú deu haver sentit l’impuls de trucar a «l’ambulància de la camisa de les mànigues que es lliguen» :D. Ja sabeu que jo no en tinc gaire de vergonya. Ha estat un moment màgic. Ja he trucat a qui calia per donar-li les gràcies.

És una mica com els vicis d’una amiga (crec que de les bones). De les que s’han d’estimar, però no en eccés.

Nit de primavera. De flors invisibles que perfumen l’ambient. De pètals suaus a les teves galtes de margarida.

Nit d’estiu, tranquil·la, de bivac, comptant els estels en els teus ulls. Brúixola del qui es perd en la fosca.

Nit de tardor. Del xiulet del vent que inquieta el silenci. De records i il·lusions en les teves paraules.

Nit d’hivern. De contes a la vora del foc. De lluna en quart creixent somrient al teu somriure.

Aquestes eleccions europees podies escollir un grup que es deia «Por un mundo mas justo». Això em va fer recordar una antiga reflexió. Tota aquella gent que vol canviar el món, que vol canviar exactament? Vull dir que el món, el planeta terra està prou be, no? De fet, és el millor planeta pels éssers vius en unes quantes constel·lacions a la redona…

Però no serem sarcàstics i entendrem que volen una societat millor. Concretament diuen que «més justa». Més justa per a qui? Segur que no per a tothom… Llegint la web diuen que «somos la primera generación capaz de terminar con la pobreza» i «podemos conseguir que europa se preocupe tambien por los paises del sur»

D’acord! Deuen parlar d’un repartiment de la riquesa i tot això… Però això no es just per tothom, no? Vull dir que, si repartim, ho hem de prendre a alguns per donar-ho als altres. I als uns no els semblarà gaire just…

Mireu, jo no els donaré la raó ni els la trauré. Però si us diré el que penso. Penso que la societat som nosaltres i que només cal que cadascú es comporti d’una manera diferent per que alguna cosa canvii. Però a tots ens agrada posseir, tots som egoistes i mirem què és millor per nosaltres i pels nostres.

A mi, la societat que m’envolta tampoc m’agrada. Veig alguns canvis i em sembla que són en la direcció equivocada. Per exemple, la recollida selectiva que estem fent és poc eficient i poc efectiva. Em consta que és més rentable si la selecció es fa en destí i no en orígen. Per una altra banda, no hi ha pràcticament cap campanya per disminuir els residus produits (la de les bosses de plàstic i alguna altra, amb escàs seguiment). Segurament es degut a que produir menys residus està relacionat en consumir menys, produir menys,… En definitiva, ser més sostenibles i més justos amb la nostra comunitat de veins, els del sud i els del nord.

Anna, tens raó. Tinc el blog una mica deixat.

I quan em poso a pensar la raó no se m’acut cap excusa. Han passat moltes coses a la meva vida. He fet moltes coses: teatre, concerts, caminades. He tornat a trepitjar l’escenari. M’he desenamorat i tornat a enamorar, un cop més de la persona equivocada.

Ostres! Un filó que no falla mai! Les relacions afectives….

No se li escapa a ningú que la meva vida amorosa és un desastre. I el que negui que m’hi esforço és que no s’hi fixa prou. L’altre dia vaig anar a “la Carpa del Riu” amb un parell de “noves amigues”. No penseu malament! Dues noies del grup de teatre amb el que em vaig reestrenar. A totes dues se’ls van acostar diverses vegades nois que les festejaven. I jo no parava de preguntar-me: Què els deuen dir? De què deuen parlar amb una noia que no connèixen de res?

Una psicologa em va dir un cop: “Els tios ho teniu fatal. I si sou tímits encara pitjor.” Bé, gràcies pels ànims i per la sinceritat. Però jo continuo amb el dubte. Noies que llegiu aquest blog. Nois que acostumeu a lligar i passeu per aquí: Què carai es diu a una noia que no connèixes de res per lligar amb ella?

PD: No m’allargo, que els posts llargs no els llegeix ningú…