mecatxis en blog

Avui estic content de ser qui sóc, de ser com sóc. No, no he lligat ni hi ha cap altre motiu que pugui aparentment fer-me pujar l’ego. Però estic content.

De saber fer moltes coses…malament. De ser un pesat. De ser una mica inconscient. D’equivocar-me cada cop que prenc una decisió. De ser un despistat. De tenir una feina distreta i mal pagada. De no tenir amb qui fer l’amor, i de no saber-ne tenir. De ser una mica lleig. De ser un pocatraça. De ser inconstant, com les marees i la lluna. De voler més que poder. De ser un covard. De ser un arrauxat. De ser perillosament sincer. De ser un conco. De ser un imbècil i de fer nosa. De ser un porc pervertit. De sentir-me desenganyat, decebut per la vida.

Estic content de ser qui sóc i de tenir el que tinc. Per que em sento estimat. Per que em fa por que m’abracin. Per que no penso en demà. Per que ja tot m’és una mica igual i ja no vull canviar res: vull ser qui sóc i això ja canvia alguna cosa. Envejo els petons, però no els diners ni la roba cara. Envejo veure el cel blau o blanc o gris o roig o verd o rosa o turquesa o negre, però no els cotxes grans ni l’olor de benzina.

Moltes gràcies a totes… a tots… A totes. Per fer el que feu. Per ser on sou.

tic, tic, tic….

Els «brots verds» anuncien el final de la crisi.

Una crisi que va iniciar-se anunciant canvis de model econòmic. I els canvis van arribar de seguida:

– Les petites empreses es van trobar amb impagats que els obligaven a tancar.

– Els treballadors amb acomiadaments «barats» es van trobar sense feina.

– Les restructuracions de les multinacionals van enfonsar economies locals i fins i tot comarcals.

– Els governs van omplir de bitllets les calderes dels bancs per tal que puguessin contiuar fabriant fum per vendre.

Ara diuen que les caixes (que gasten part dels seus beneficis en acció social) acabaran convertint-se en bancs (que reparteixen els seus beneficis entre els accionistes).

Personalment, en els dos anys que fa que es parla de crisis, no he vist gaires canvis que beneficiin al be comú, i si diversos que semblen beneficiar al be particular.

Potser els canvis seran a més llarg termini, però de moment encara tinc la sensació que és més important la depilació que la tertúlia. Que la estètica debora la ètica i que el que tenim te més valor que el que fem. I que això no ha de canviar.

El temps és per pedre’l.

La vida per aprofitar-la.

Perdoneu-me si no em reprimeixo.

Estava pensant en alguna introducció per la reflexió, però no se me n’acut cap. Així que vaig a raig:

Les coses no són intrínsecament bones o dolentes. No existeix una Veritat ni tampoc el be ni el mal. Cada experiència, cada esdeveniment cada sabor i cada suor son bones i dolentes a la vegada.

Fins i tot les coses que semblen horribles, com les catàstrofes, els holocausts, els vessaments químics o les enganyifes fiscals dels nostres dirigents tenen un costat bo. Potser cal esforçar-se més per trobar-lo, però hi és.

Que et toquin un premi amb molts diners també és dolent.

Que et felicitin per una feina ben feta també és dolent.

Que et facin un petó, mirant-te als ulls. Amb les mans suaument agafades. En un sospir mig ofegat. És intrínsecament bo. Però, si busques be, te algun costat dolent.

Si sents com el petó ressona en el passat i trobes a faltar la ma d’algú mentre prems fort el puny. Si els teus ulls no veuen més que parets i sostre, desangelats. És intrínsecament dolent. Però trobar a faltar alguna cosa és senyal que algun dia ho has tingut. I això també és bo.

Tot plegat pot ser veritat. I a la vegada no ser-ho.