mecatxis en blog


Teatre 2019 – Dia 5
Agost 31, 2019, 10:18 am
Filed under: General

El cinquè dia havíem de fer tres escenes. Vaig decidir fer una història d’amor:

Marta – 23 Anys. Noia Alegre, insegura i tímida. Cristiana

Rashid – 31 Anys. Noi seriós i responsable. Treballa a l’administració Musulmà

Arnau – 26 Anys. Noi carismàtic. Filòsof de pacotilla. Agnòstic

Festa de Sant Joan al carrer, en un barri popular. Marta està sola movent-se lleument al ritme de la música. Se li acosta Arnau.

Arnau: Et puc convidar a una cervesa?

Marta: No, gràcies.

Arnau: Bé. Qui diu una cervesa diu un suc, una llimonada, …

Marta: – S’ho pensa, i trenca la vergonya- Una cervesa va bé.

S’acosten, no sense dificultats, a la barra i Arnau demana dues cerveses. Les agafen i s’enretiren.

Arnau: No trobava normal que t’estiguessis aquí, sense ballar i tampoc volguessis prendre res. Tot i que el que és normal o no, és molt relatiu, suposo.

Marta: …

Arnau: Perdona. Potser xerro massa. Si xerro massa m’ho dius, eh?

Marta: No, a mi m’agrada xerrar. Està bé. El que passa és que…

Arnau: … Sí?

Marta: No sé, avui estic rara. Saps? És una mica estrany, no conec gaire gent i això.

Arnau: És el primer cop que vens a la festa? No ets del poble?

Marta: Vaig arribar fa dos mesos. Estic a la universitat, però aquests dies els meus companys han tornat a casa i estic sola. M’he cansat de mirar la tele i he sortit a veure l’ambient. M’agrada la foguera i que la gent s’ho passi bé, la música, …

Arnau: I d’on ets?

Marta: Sóc de Marroc, però la meva família no és musulmana. Som cristians d’allà. És una mica complicat, saps? Allà els cristians som minoria i no estem gaire ben vistos, saps?

Arnau: Això de les religions és un drama. No entenc per què s’han de barallar els uns amb els altres per un Déu intangible que no sabem ni tan sols si existeix.

La música puja de volum i es va fonent la conversa i la llum fins que es fa FOSC.

Llum. Un parc d’un poble del Marroc. Marta i Rashid passegen agafats de la ma

Marta: No sé, em fas sentir… Ets generós i comprensiu i… No sé, t’estimo.

Rashid: Jo també t’estimo Marta. Ets el millor que m’ha passat a la vida, saps?

Es besen

Marta: Et trobaré a faltar molt quan sigui a la universitat

Rashid: Però ens veurem cada dia, oi? Per Skype. Et trucaré tan bon punt plegui del despatx i serà com sempre.

Marta: Ja, però no serà el mateix. No et podré tocar, ni fer-te petons, …

Es besen de nou

Marta: Sentim la crida del muetzíHe de marxar. El meu pare em matarà.

Rashid: Passa-t’ho bé, d’acord? T’estimo.

Marta: T’estimo.

Petó. Marta se’n va. Rashid es queda mirant-la. FOSC

Llum. Tornem a ser a la festa de Sant Joan. Marta i Arnau riuen i s’acaben una cervesa.

Arnau: Va, anem a ballar una mica!

Marta: D’acord, però només una estona, no vull anar tard. Demà vull estudiar.

Ballen una estona, primer separats, després s’aniran tocant lleument de les mans, fent passos plegats,… Finalment surten de la zona de ball.

Marta: Me n’he d’anar, em sap greu.

Arnau: …

Marta: De debó, me n’he d’anar, moltes gràcies.

Arnau: T’acompanyo, doncs.

Marta: No cal, de debò.

Arnau: Tinc el cotxe aquí mateix, no em costa res i em ve de gust. – Fent broma – Avui la meva vida és teva.

Marta: – Rient – Va no, em facis riure més. Me’n vaig a peu. Em ve de gust caminar una estona… I SOLA.

Riuen

Arnau: D’acord. Com vulguis.

Pausa. Moment tímid de comiat.

Marta: Doncs adéu.

Arnau: Adéu?

Marta: A reveure.

Arnau: Això sí, arreveure.

Marta: Sí, arreveure.

Arnau: Doncs arreveure.

Marta: – Tocant-li lleugerament una mà – I gràcies.

Arnau: – Agafant-li la mà – Vostè les té totes.

Es miren uns segons, encara amb la ma agafada. Marta abaixa una mica el cap. Arnau li aixeca amb l’altra mà i li fa un petó lleuger als llavis.

Marta: – Sorpresa perquè li ha agradat – Oh, déu meu. – Marxa corrent.

Arnau la veu marxar uns segons com ho ha fet abans Rashid.

FOSC

 

 



Teatre 2019 – Dia 4
Agost 30, 2019, 10:15 am
Filed under: General

El quart dia, vam haver de fer una conversa entre dos personatges, Pere i Aina, que havia de contenir pauses que representessin una resposta activa per part de l’interlocutor.

S’obre la llum i veiem una parella que preparen plegats el sopar. Una taula i dues cadires.

Pere: Et trobes millor?

Aina: Sí, crec que sí. Millor.

Pere: Avui podríem …

Aina: …

Pere: Fa dies que no…

Aina: …

Pere: I jo tinc necessitats, saps?

Aina: Fot-te una palla.

Pere: …

Aina: -Fent-li un retret – Per què no truques a l’Ainoa?

Pere: …

Aina: La podem convidar a sopar, no?

Pere: …

Aina: No creus que li agradaria?

Pere: …

Pausa tensa entre tots dos

Aina: Ho sento.

Pere: Sí, jo també.

Pausa més relaxada

Pere: – Fent broma- Ho deies de debò, de convidar l’Ainoa?

Aina: Burro!

S’inicia una baralla juganera que acaba en un petó apassionat. FOSC.

A les fosques sentim una bufetada. S’encén el llum. Aina plora. Es cobreix la cara, dolorida per la bufetada.

Aina: No volia…

Pere: …

Aina: No ho tornaré a fer, de debò.

Pere surt. Aina Plora

Aina: No, si et plau!

Pere entra. Du una corda. Fa seure violentament Aina en una cadira i la comença a lligar. Mentre Aina segueix plorant. Pere es treu tota la roba. Veiem el seu penis erecte.

Aina: No, si us plau. Perdona’m! No!

Pere li embena els ulls. FOSC. Aina té alguna cosa a la boca que no la deixa parlar ni gairebé respirar. La sentim estossegar, esbufegar, intentar cridar, …

Pere: – A les fosques. Respiració entretallada – Què, Ainoa? T’agrada?, T’agrada, Ainoa? Sí, que t’agrada…

Música

S’obre la llum i veiem una parella que preparen plegats el sopar. Una taula i dues cadires.

Pere: Com et trobes.

Aina: Bé, per què?



Teatre 2019 – Dia 3
Agost 29, 2019, 10:11 am
Filed under: General

El Tercer dia vam fer un monòleg. Vaig escollir fer una arenga militar.

 

Un capità arenga els soldats abans d’entrar en combat. De fons sentim la remor de la batalla, que anirà creixent.

Capità: Soldats del dotzè Regiment del Sagrat Cos d’Infanteria de la nostra Mare Pàtria! Avui us ha arribat el torn! Estic orgullós de vosaltres! Us heu mostrat mereixedors de l’orgull de donar la vostra vida per la nostra Mare Pàtria. La Pàtria, que us ha parit. La Pàtria, que us ha criat i alimentat. La Pàtria, que us ha fet el que sou: homes forts, valents, orgullosos. Avui soldats, la Pàtria us reclama, us necessita!

Teniu davant vostre l’enemic de la pàtria. Cucs fastigosos que no mereixen res més que arrossegar-se per terra, ser trepitjats pels vostres peus. Avui vessareu la sang de les bèsties carronyeres que no ens tornen el que és nostre, la nostra terra, la nostra llibertat. Cabrons infectes que empudeguen aquesta terra que els nostres avantpassats no van saber defensar. Ara és el nostre moment! El moment de la venjança!

Cantareu orgullosos el nostre himne després de la gran victòria. Tornareu a casa, orgullosos d’haver fet justícia. Soldats, herois de la pàtria, orgull del vostre poble. Els vostres besavis, que patiren l’afront de la derrota us miren des de la seva tomba, sigueu-ne mereixedors. Avui podem alliberar-los de la seva vergonya, soldats!

Alceu el vostre fusell, soldats! Agafeu-lo amb força. No deixeu de disparar fins que el darrer dels porcs, covards, lladres, assassins… Fins que no en quedi cap, soldats! Ni tingueu pietat! No hi ha perdó! Ells no en varen tenir amb els nostres! És l’hora, soldats! Dotzè Regiment del Sagrat Cos d’Infanteria, endavant! Per la Pàtria! Per la llibertat!!!

La remor es transforma en brogit. El capità crida per sobre del soroll de trets i explosions.

Endavant soldats!

Dispareu!

Dispareu!

Ni un pas enrere, soldats!

Per la Pàtria!

Endavant!

No vull covards!

Un tret toca al capità i cau. El brogit es torna sord, uns pocs segons, amb un xiulet clar i agut per sobre. Silenci sobtat. Retorna el brogit de la batalla fins a tornar-se gairebé eixordador. Silenci sobtat i FOSC.



Teatre 2019 – Dia 2
Agost 28, 2019, 10:05 am
Filed under: General

L’exercici del segon dia consistia una conversa entre una persona real i un altre ésser no real. El meu passava entre un empresari i uns núvols i vaig tenir el plaer que la triessin els companys del taller d’interpretació per representar-la al final de l’UCE! Fa així:

Conversa al Canigó

Home: – A un grup de persones que no veiem – M’heu fotut pujar fins aquí, esbufegant, sense veure-hi ni un borrall a dues passes, per veure que, més núvols? Vaig a pixar.

S’enretira fins a l’altre extrem de l’escenari i es posa a pixar.

Home: No veig ni on pixo, collons. Encara em fotré daltabaix.

Cau un llamp. Un canvi de llum o de so pot indicar el canvi de paradigma.

Núvol: Bon dia, caminador que em regues amb la teva pluja. Sigues ben trobat tu i els teus.

Home: – Espantat – Hòstia collons! El mal d’altura. Ja sabia jo que no havia de pujar.

Núvol: Sou curiós vós i també els vostres. Poc que gosem d’enraonar naltros amb valtros, els caminadors. I prou que us coneixem de temps. Tot i que canviants, sou els mateixos un cop i un altre. Tal com som.

Home: Ai, mare de Déu. Un encontre a la tercera fase.

Núvol: No sou pas acostumat a enraonar amb naltros, ho entenem. I prou curiositat tenim en veure-us ploure. Doncs no ploveu com un núvol.

Home: Núvol? No, jo no sóc un núvol, no em facis mal, si us plau.

Núvol: Poc que cal que patiu per naltros, que som intangibles. Sou valtros qui mos feriu. I d’això volíem vos enraonar.

Home: Enraonar? A doncs mireu, vaig un moment a dallonsis i ara torno, d’acord? No us mogueu.

Núvol: Atureu-vos caminant, puix perillosos són els vostres passos en aquest cim. Aquí enceneu la vostra flama llampant amb els rajos de sol. Aquí venereu les pedres i els avantpassats, aquí us recolliu i us aplegueu. I és aquí on vull parlar-vos, caminant. No fugiu ara, puix coneixem el vostre dolor en arrossegar-vos per les roques punxegudes. I és del nostre dolor que volem parlar-vos.

Home: Dolor? No, a veure, parlem-ne, no? A veure…

Núvol: – Salta un llamp i sona un tro – Calleu, puix parlar-vos volem. A vos us hem cercat i us hem seguit puix vos podeu el nostre mal alleugerir. Vos creiem que teniu els núvols foscos que no plouen, que no llampeguen i s’enfilen ben drets fins a fondre’s i confondre’ns. Núvols que couen i que no són d’aigua com els núvols som. Si no d’un continu somort sutge, ferotge i voraç. De calç i sofre.

Home: Núvols foscos? Vols dir fum?

Núvol: No és fum de foc i flames del que us parlem. És fum de pedra i roca. Fum pudent, de dia i de nit, plogui o nevi, faci fred o faci calor. Bufi el vent o estigui en calma. Fum calent, però sense flama. Fum filat per llargues torres de roca negra. És aquest fum el que fereix.

Home: Torres negres? Voleu dir les fàbriques? És això? Però jo no tinc les fàbriques aquí. Les tinc a Algèria, a l’Índia, …

Núvol: Us veiem caminant i sabem. Us seguim, us trobem i us parlem, caminant. Us parlem com valtros parleu. Prou fum pudent. Més llamps i trons.

L’home fa un pas enrere, rellisca i gairebé cau.

Home: Ja, les fàbriques. Escolta jo no puc tancar les fàbriques saps. Donen feina a la gent saps, les fàbriques, i… No hi puc fer res. Les fàbriques… el fum… No hi puc fer res….

Més llamps i trons. L’home torna a relliscar i cau de cul.

Home: Incorporant-se – No, espera, parlem-ne. Les fàbriques tenen un pla verd, d’estalvi d’energia i no gastem gaire paper saps? Fem contribucions a les associacions, saps. Donem diners per salvar els boscos i això…

Núvol: Baixareu i aturareu el fum, caminant. Aturareu el fum que crema sense foc. El fum que ens cou i ens fa mal. La boira us vetlla caminant. Us vetlla.

– Un canvi de llum o de so pot indicar el retorn al paradigma del principi.

Home 2: – En off – Ho veus com al final ha sortit el sol?

Home: Colló, m’he pixat a sobre.



Teatre 2019 – Dia 1
Agost 27, 2019, 10:05 am
Filed under: General

Aquest any he tornat a l’UCE i he fet el taller de Dramatúrgia amb Albert Mestres. Més o menys cada dia escriviem un text, com a exercici. El del primer dia tenia com a clau “Canigó”. Em vaig inspirar en les historietes de l’Story Txelling al programa Popap de Catalunya ràdio.

 

PAULA: Saps com es diu aquesta sardana?

PERE: Com?

PAULA: La sardana, com es diu?

PERE: No sé, crec que ho han dit abans.

PAULA: Ja.

PERE: Alguna cosa de la muntanya, o no sé…

PAULA: Sí, una muntanya…

PERE: La Gallina Pelada?

PAULA: Sona molt èpic per ser la Gallina Pelada.

PERE: Potser sí.

PAULA: Montserrat? La Pica d’Estats?

PERE: Montblanc? Everest? El Peñón de Gibraltar?

PAULA: Vés a cagar.

– Riuen –

PERE: Parlant de merda, vols una altra cervesa «casolana» d’aquestes?

PAULA: Abans em suïcido. Ja he fet prou esforç acabant-me la primera.

PERE: Doncs fotem el camp, no?

PAULA: No, espera.

PERE: Què t’ha agafat a tu ara amb les sardanes?

PAULA: A mi? Res… Només que… he pensat que ho volia veure. Ja saps, si volem defensar la nostra cultura, doncs hem de conèixer-la una mica, no?

PERE: Au va!

– La Paula saluda algú de la cobla.

PERE: El de la flauta? Au va!

PAULA: No és una flauta, és un flautí.

PERE: Ja. Flautí. I com es diu?

PAULA: Doncs això, flautí. I el timbalet aquest, tamboret, em sembla.

PERE: Doncs trobo que són uns noms prou originals. I el morenet que els toca?

PAULA: Ah! El Xiscu! Va a la meva uni. Quina casualitat, oi?

PERE: I tant, molta! I tant!

PAULA: Es diu Abderraman, però tothom li diu Xiscu.

PERE: Caram, sí que en saps coses.

PAULA: És que vam estar xerrant al bar, i després ens vam trobar al tren. Ell és d’aquí, eh! Ha estudiat aquí i tot això, vull dir. El seu pare es va conèixer amb una d’aquí i van estar vivint junts i això.

PERE: I a mi això per què m’ho expliques? Què hi faig jo aquí?

PAULA: Tranquil, eh! Que has sigut tu que m’has dit de sortir a fer el vermut.

PERE: I tant! Repassem els whatsups, a veure.

PAULA: D’acord, coi, deixa-ho estar! – Aplaudeix amb entusiasme. El Pere ho fa amb desgana.



Taller de teatre – Pistola –
Agost 23, 2017, 7:50 am
Filed under: General

Aquest any he tornat a fer el taller d’escriptura teatral. L’objectiu que em vaig plantejar aquest any és fer una cosa bèstia, amb un psicòpata i moltes morts, així que esteu previnguts. Tinc previst fer-hi alguns petits retocs posteriors, però de moment, aquí ho teniu, a veure què us sembla.

ESCENA 1

A escena veiem una nevera i dues cadires al voltant d’una taula. Tot d’aspecte rònec, com rescatat de les deixalles.

Pistola i Yonki entren a escena. Yonki està visiblement nerviós. Pistola està tranquil. Seu en una de les cadires, treu la pistola i comença a netejar-la. Pistola va a la nevera i l’obre.

YONKI – Cervesa?

PISTOLA – Sí

Yonki treu dues llaunes de cerveses de la nevera, les obre, les posa sobre la taula i seu.

YONKI – Com ha anat?

PISTOLA – Bé

YONKI – Bé?

PISTOLA – Sí

YONKI – I?

PISTOLA – Res

YONKI – Res… Però ho tens?

PISTOLA – No

YONKI – Ja. No

Beu

YONKI – Llavors, no ha anat bé?

PISTOLA – Sí

YONKI – Collons! Has anat a atracar la botiga, sí? Però no portes res, no? Això és anar bé? Collons!

Beu

YONKI – A veure, què ha passat? Deixa estar el collons de pistola i digues, què ha passat?

PISTOLA – Res, ja t’ho he dit. No t’ha quedat clar?

YONKI – Has entrat a la botiga, sí? Has esperat que no hi hagués ningú, sí? I has apuntat al botiguer amb l’arma, no? I li has demanat els calers, no? Ha anat així, no?

PISTOLA – Sí, més o menys.

YONKI – Més o menys… Collons! No entenc res. A veure, què cony hi has fet a la botiga?

PISTOLA – Hòstia! Què ets, la meva mare? He esperat que no hi hagués ningú, he apuntat al botiguer i he disparat. Llavors he marxat.

YONKI – Has matat el puto botiguer i has marxat? Merda. L’has matat? I dius que no ha passat res? Merda.

PISTOLA – Com se t’han d’explicar a tu les coses. No ha passat res. I si ha passat alguna cosa, no n’has de fer res. No t’importa una merda, entens? ENTENS?

YONKI – No, tio. No entenc res. No entenc que collons ha passat. Anaves a robar la botiga, no? Havíem quedat així. Jo t’esperava a fora. Tu robaves i fugíem. I hem fugit, no? Però tu no has robat res. Res!

Pistola prem el gallet i li clava una bala al ventre a Yonki

PISTOLA – Era un puto pakistanès de merda. No m’entendria. Sabia que no m’entendria. No entenen res els pakis aquests. A veure si ho entens tu. No és difícil d’entendre, no? No? No? NO? NO ÉS DIFÍCIL!

Pistola torna a disparar i remata a Yonki

PISTOLA MERDA! Agafa la llauna, se la beu d’un glop i la llença amb força contra el fons.

Se sent soroll de sirenes de policia. Pistola surt corrents.

FOSC

ESCENA 2

FOSC

Continua el soroll de sirenes. Sentim com Pistola corre, la seva respiració entretallada i l’anar i venir de sirenes. Les passes de Pistola corrent. El soroll es fon mentre entra el soroll d’un vagó de metro i de gent. La respiració de Pistola que es recupera de la fugida. El so es torna a fondre per sentir les passes de pistola per un carrer solitari. Sentim acostar-se unes passes de dona i quan són a tocar:

PISTOLA (en off): Calla o et foto un tret. Obre la porta a poc a poc i entra a casa.

Sentim unes claus que obren la porta i el soroll d’unes campanetes com les que es posen a la llinda.

S’encenen dues línies de llum d’un metre, una a la dreta i una altra a l’esquerra de l’escenari. Apareix a la línia dreta Clara, una nena de cinc anys.

CLARA: Hola mami, qui és aquest senyor?

PISTOLA (en off): Digues a la nena que es tanqui a l’habitació

MAMA (en off): Vés a la teva habitació, Clara. Fes un dibuix.

Apareix a la línia esquerra Aina, una nena d’onze anys. Du una petita pistola. Dispara 5 o 6 trets seguits. Clara treu de la butxaca un immobilitzador elèctric i el fa guspirejar. FOSC

MAMA (en off): Comptem juntes fins a tres.

MAMA, CLARA I AINA (en off): un, dos i TRES.

Sorolls de moviment del cos i d’esforços. Finalment sentim les nenes cantar una cançoneta de picar manetes

CLARA i AINA: Si no piques manetes, et clavarem un tret.

Si no van ben juntetes, et clavo el ganivet.

A les cuixes, al melic, per l’esquena al fons del pit.

Si no em menges la xona, jo et tallaré la polla.

Si tu em vas violar, ara jo t’he de matar.

ESCENA 3

LLUM. Veiem Pistola embenat, estirat i lligat sobre un llit, amb un goter. Clara el grava amb un telèfon mòbil i veiem la imatge projectada en una pantalla al fons. Aina fa deures en un escriptori. La mare ajusta el goter i es disposa a donar sopa a Pistola amb una cullera.

MAMA: Em sap greu. Només li puc donar sopa, l’ha fet l’AINA. El sou d’infermera no dóna per gaire si has de tirar endavant amb dues nenes. La Clara i l’Aina són al cos policial escolar ja sap – Pausa – Hi ha hagut violacions i assassinats a la seva escola. – Pausa – Són els nens. Hi ha nens i nenes que maten, que violen als altres. A les altres nenes i als altres nens, sap? I ara els nens bons controlen els dolents, sap? Ho deu haver vist a les notícies, suposo. Reben entrenament, aprenen a disparar i a defensar-se. A fer complir la llei. Hi ha hagut força polèmica. A mi no m’agrada, és clar. Però no vull que em violin les nenes, saps? Que me les matin. Per això vaig donar permís perquè entressin a la policia infantil. La gran ja és el tercer any. La petita ha començat aquest.

Pistola es regira fa un gemec i una expressió de dolor.

MAMA: No es mogui gaire. Una de les bales li ha trencat una costella. El calmant que puc manllevar de l’hospital no és gaire fort, però l’ajudarà a descansar.

AINA: No he disparat massa, oi mare? No li he fet gaire mal, oi?

MAMA: Es posarà bé, cel. Ja veuràs.

AINA: El Sergent ens va dir que apuntéssim a les cames, per sota el pit o bé a l’espatlla. Però a l’espatlla és molt arriscat, perquè pots tocar el cap si l’objectiu es mou.

MAMA: Ho has fet molt bé, Aina. No li has tocat el cap. Però no cal que li expliquis al Sergent, d’acord. Serà un secret entre nosaltres. No podem dir a ningú que curem un senyor a casa, d’acord?

AINA I CLARA: D’acord.

CLARA: I es quedarà amb nosaltres, mama? Ens farà de pare?

MAMA: Ja has acabat els deures, Clara?

CLARA: Avui no en teníem, mama. Només el Sergi que ha de copiar cent cops «A mi no m’agradaria que em traguessin els ulls i als altres tampoc».

AINA: El Sergi és un Gilipolles.

MAMA: – Renyant-la – Aina, si et plau! A rentar-se les dents i a dormir, nenes.

AINA: – Recollint les coses – Ho sento, mama. Però és que la setmana passada ja el vam haver de detenir per estampar el cap de l’Oriol contra la paret. Li van ficar set punts, pobre.

CLARA: A L’Aina li agrada l’Oriol! Li agrada l’Oriol!

AINA: Tu calla bleda!

MARE: – Renyant-les – Prou, nenes! – A Pistola – No el puc dur a l’hospital. Les nenes no poden fer servir les armes fora de l’escola, sap? Les suspendrien del servei. Ho entén, oi? El curaré i se n’anirà. Li he de demanar… de pregar que no ho expliqui a ningú. – Eixuga els morros de PISTOLA – Va nenes, deixem descansar el senyor!

AINA i MAMA surten. Clara es queda encara un moment enfocant Pistola, que mira als ulls de Clara i somriu.

CLARA: Si la mama em deixa, demà et llegiré un conte. Bona nit, papa. – Apaga el mòbil, li fa un petó a la galta, i surt de l’habitació.

PISTOLA: Bona nit, CLARA. Bona nit, AINA. Bona nit.

FOSC

ESCENA 4

De nit. La mateixa habitació. Pistola dorm. Entra Mama i encèn el llum. Du la pistola a la ma i apunta a Pistola. Pistola es desperta.

MAMA – Em vas dir que no tornaries mai més.

PISTOLA – Ho sé. Ho sento. Demà me n’aniré.

MAMA – Sí, ja ho crec que te n’aniràs. Però ho faràs ara mateix. – Deslliga un braç a PISTOLA sense deixar d’apuntar-lo. Pistola s’anirà deslligant

MAMA – Ets un mal parit. No vull que tornis a veure les meves filles. No vull, d’acord?

PISTOLA – T’he dit que ho sento, no? Què més vols, no puc canviar el que està fet.

MAMA- Sí que ho pots canviar, però només per espatllar-ho.

PISTOLA – Et vaig dir un cop que erets la meva bala. Ho sostinc.

MAMA – Somiqueja – Ves-te’n a la merda cabró. Vas abandonar-nos a l’AINA i a mi, recordes?

PISTOLA – Jo li vaig posar el nom.

MAMA – Hem tirat endavant soles. No et necessitem, d’acord? Fora de les nostres vides. – S’eixuga les llàgrimes i referma la pistola, fent-se la forta.

PISTOLA s’incorpora lentament, dolorit i coixejant. Es treu el goter.

PISTOLA – Escolta…

MAMA – Perquè has vingut? Eh? Què vols ara. Fer-me una altra filla? És això?

PISTOLA – Necessito que m’ajudis, només uns dies.

MAMA – Això és el que vas dir l’altra vegada, fa 6 anys, cabró. Només uns quants dies? Cabró de merda. Vaig rentar-te la sang. Vaig comprar-te roba i et vaig curar. Ets un merda.

PISTOLA- La nena no m’ha reconegut…

MAMA – Vols que reconegui a un pare que és un assassí? Al violador de la seva mare? Vols que et reconegui? Les nenes no saben res del seu pare. És mort. I si no ho fos, el matarien, t’ho asseguro.

PISTOLA – Són les meves filles, també

MAMA – Has tornat per això, fill de puta? Has vingut a endur-te les meves filles? Doncs no ho faràs. No ho faràs cabró. Abans et mataré.

PISTOLA – Tu no ets així. No pots matar a la gent. – Es va acostant a Mama

MAMA – Somiquejant, i tremolant. Incapaç de disparar – Ah, no? No et puc matar? I tu sí, és clar. Pots matar a qui vulguis, és clar. Pots matar a qui et doni la gana.

PISTOLA- Jo no vull matar ningú, entens, no vull! Però la gent… Ho entens? La gent no vol… La gent és… són… titelles, entens. La gent és sempre igual… No entenen res, la gent. Tu sí, tu m’entens, oi? Tu m’entens. Ets la meva bala.

MAMA – Apartant-se – No em toquis, fill de puta! Fa 6 anys vas tornar, et vaig ajudar, et vaig demanar que te n’anessis i em vas violar, fill de puta. EM VAS VIOLAR! Pausa Cabró. Ves-te’n. No et vull tornar a veure. VES-TE’N!

Entra AINA, en pijama.

AINA – Què passa mama?

MAMA – El senyor se’n va, carinyo. Té pressa.

PISTOLA – La teva mare em tornava la pistola, AINA, filla. – Allarga la mà cap a mama, que li dóna la pistola plorant en silenci.

Pistola guarda la pistola, es mira a Mama i a Aina i surt. Mama abraça a Aina i ploren.

AINA – No l’he pogut matar, mare. No he pogut matar el pare. Vaig estar a punt. Vaig apuntar al crani, però no vaig poder.

MAMA – Està bé filla. Està bé.

Queden a escena totes dues abraçades, plorant. Al cap d’uns segons se sent un tret de la pistola petita. Totes dues alcen el cap, espantades.

MARE – Espantada – Déu meu!

Entra Clara. Du la pistola a la mà.

CLARA – El senyor se n’ha anat mare. Se n’ha anat amb el pare. – Se senten sorolls de sirenes de policia.

FOSC



Improvització teatral
Agost 22, 2016, 4:06 pm
Filed under: General

Ahir al taller vam fer un exercici divertit. Es tracta d’escriure una escena contrarellotge seguint les pautes del professor. Cada x temps, el professor introdueix una nova pauta que cal introduir immediatament al guió.

Us he posat justificat a l’esquerra les pautes que va introduint el professor.

Teniu 25 minuts. En escena hi ha 2 personatges, A i B, i comença amb una acotació que conté el temps i l’espai on ocorre l’escena.

Prada, 20 d’agost del 2016. 7 del matí. Al bar de la Universitat Catalana d’Estiu.

A: Ja han tancat el bar? – Aixecant-se d’una cadira.

B: Sí, crec que cap a les 3 – Continua escombrant.

A: Vaja.

B: Et trobes bé?

A: Si, bé… Una cervesa no m’aniria malament.

B: Doncs crec que fins les 10 o així no obre.

A: Ja – Pausa – Tens un cigarret.

B: No, ho sento.

A: Vaja.

B: Continua escombrant.

Monòleg


B: Segur que et trobes bé? No fas gaire bona cara. – Pausa – De fet fas la mateixa cara que en Michael, el meu home, quan es lleva a les 6 i ha dormit al sofà. El faig dormir sempre al sofà quan torna begut. És a dir, gairebé cada dia.

Entra C


Entra C i desperta A, que s’ha adormit altre cop.

B: Ell tampoc es lleva fins les 10 i el primer que fa es demanar una cervesa.

C: A ell no li passa cada dia. Només els dies de l’UCE. La resta de l’any no fuma ni beu.

B: Ah, és la seva dona?

C: No, ens vam conèixer ahir al vespre, però m’ho va explicar.

A: És veritat! Jo no bec mai! – Dirigint-se a C – Tens una cervesa?

C: No, i crec que et convé més un cafè.

A: Carajillo?

B: Crec que es diu cigaló.

Marxa algú


C acompanya a A i se’n van. B parla al públic.

B: A en Michael també passa algú a recollir-lo, normalment, però, va uniformat. En Michael, no el qui el recull. En Michael treballa a la brigada anti-drogues de Perpinyà. Per poder-se barrejar amb la xusma s’ha de «Caracteritzar». Llavors es treu l’uniforme i se’n va a treballar.

Entra D amb alguna cosa


Entra D, porta les claus del bar.

D: – Obrint el bar – Vols una cervesa?

B: No, gràcies. – Rient – Jo no.

D: – Rient – Un cafè?

B: D’acord – Deixa l’escombra i seu en una cadira.

D: Van fer un bon merder ahir!

B: La merda més grossa la portava un altre. Jo escombro i prou.

Passa alguna cosa inversemblant


D li porta una cervesa a B, agafa l’escombra i es posa a escombrar. B agafa la cervesa i se la ve prenent.

B: Vols un cafè?

D: No, m’he d’afanyar. He de tornar a casa abans no es desperti en Michael.

B: És el teu home?

D: No, el meu pare. Es lleva cap a les 10 i encara li he de planxar l’uniforme.

B: És policia?

D: Guàrdia urbà. A Perpinyà.

Mor algú


B: Li agrada la feina?

D: Fa doble torn. A la tarda pos multes als cotxes i a la nit fa ronda de paisà per buscar traficants. Arriba MORT i s’adorm al sofà.

B: Ja.

D: Jo no vull ser guàrdia urbà. La vida del guàrdia urbà és com un got de cervesa. El tinent et va xuclant glop a glop fins que et veu el cul. Llavors t’esclafa, t’arruga i et llença.

B: I què vols ser?

Monòleg


D: Traficant. Els traficants si que s’ho munten bé. Tinc uns quants col·legues que ho són. Et lleves al migdia i dines la restaurant, tens la tarda lliure i has de ser al teu lloc abans de les 10. Tenen les consumicions pagades i el negoci els deixa un bon marge. Clar que et pot agafar la poli i això, però són uns merdes que no s’enteren de res, saps? El meu pare és poli.

B: Guàrdia urbà.

D: El que sigui.