mecatxis en blog


Teatre 2019 – Dia 5
Agost 31, 2019, 10:18 am
Filed under: General

El cinquè dia havíem de fer tres escenes. Vaig decidir fer una història d’amor:

Marta – 23 Anys. Noia Alegre, insegura i tímida. Cristiana

Rashid – 31 Anys. Noi seriós i responsable. Treballa a l’administració Musulmà

Arnau – 26 Anys. Noi carismàtic. Filòsof de pacotilla. Agnòstic

Festa de Sant Joan al carrer, en un barri popular. Marta està sola movent-se lleument al ritme de la música. Se li acosta Arnau.

Arnau: Et puc convidar a una cervesa?

Marta: No, gràcies.

Arnau: Bé. Qui diu una cervesa diu un suc, una llimonada, …

Marta: – S’ho pensa, i trenca la vergonya- Una cervesa va bé.

S’acosten, no sense dificultats, a la barra i Arnau demana dues cerveses. Les agafen i s’enretiren.

Arnau: No trobava normal que t’estiguessis aquí, sense ballar i tampoc volguessis prendre res. Tot i que el que és normal o no, és molt relatiu, suposo.

Marta: …

Arnau: Perdona. Potser xerro massa. Si xerro massa m’ho dius, eh?

Marta: No, a mi m’agrada xerrar. Està bé. El que passa és que…

Arnau: … Sí?

Marta: No sé, avui estic rara. Saps? És una mica estrany, no conec gaire gent i això.

Arnau: És el primer cop que vens a la festa? No ets del poble?

Marta: Vaig arribar fa dos mesos. Estic a la universitat, però aquests dies els meus companys han tornat a casa i estic sola. M’he cansat de mirar la tele i he sortit a veure l’ambient. M’agrada la foguera i que la gent s’ho passi bé, la música, …

Arnau: I d’on ets?

Marta: Sóc de Marroc, però la meva família no és musulmana. Som cristians d’allà. És una mica complicat, saps? Allà els cristians som minoria i no estem gaire ben vistos, saps?

Arnau: Això de les religions és un drama. No entenc per què s’han de barallar els uns amb els altres per un Déu intangible que no sabem ni tan sols si existeix.

La música puja de volum i es va fonent la conversa i la llum fins que es fa FOSC.

Llum. Un parc d’un poble del Marroc. Marta i Rashid passegen agafats de la ma

Marta: No sé, em fas sentir… Ets generós i comprensiu i… No sé, t’estimo.

Rashid: Jo també t’estimo Marta. Ets el millor que m’ha passat a la vida, saps?

Es besen

Marta: Et trobaré a faltar molt quan sigui a la universitat

Rashid: Però ens veurem cada dia, oi? Per Skype. Et trucaré tan bon punt plegui del despatx i serà com sempre.

Marta: Ja, però no serà el mateix. No et podré tocar, ni fer-te petons, …

Es besen de nou

Marta: Sentim la crida del muetzíHe de marxar. El meu pare em matarà.

Rashid: Passa-t’ho bé, d’acord? T’estimo.

Marta: T’estimo.

Petó. Marta se’n va. Rashid es queda mirant-la. FOSC

Llum. Tornem a ser a la festa de Sant Joan. Marta i Arnau riuen i s’acaben una cervesa.

Arnau: Va, anem a ballar una mica!

Marta: D’acord, però només una estona, no vull anar tard. Demà vull estudiar.

Ballen una estona, primer separats, després s’aniran tocant lleument de les mans, fent passos plegats,… Finalment surten de la zona de ball.

Marta: Me n’he d’anar, em sap greu.

Arnau: …

Marta: De debó, me n’he d’anar, moltes gràcies.

Arnau: T’acompanyo, doncs.

Marta: No cal, de debò.

Arnau: Tinc el cotxe aquí mateix, no em costa res i em ve de gust. – Fent broma – Avui la meva vida és teva.

Marta: – Rient – Va no, em facis riure més. Me’n vaig a peu. Em ve de gust caminar una estona… I SOLA.

Riuen

Arnau: D’acord. Com vulguis.

Pausa. Moment tímid de comiat.

Marta: Doncs adéu.

Arnau: Adéu?

Marta: A reveure.

Arnau: Això sí, arreveure.

Marta: Sí, arreveure.

Arnau: Doncs arreveure.

Marta: – Tocant-li lleugerament una mà – I gràcies.

Arnau: – Agafant-li la mà – Vostè les té totes.

Es miren uns segons, encara amb la ma agafada. Marta abaixa una mica el cap. Arnau li aixeca amb l’altra mà i li fa un petó lleuger als llavis.

Marta: – Sorpresa perquè li ha agradat – Oh, déu meu. – Marxa corrent.

Arnau la veu marxar uns segons com ho ha fet abans Rashid.

FOSC

 

 



Teatre 2019 – Dia 4
Agost 30, 2019, 10:15 am
Filed under: General

El quart dia, vam haver de fer una conversa entre dos personatges, Pere i Aina, que havia de contenir pauses que representessin una resposta activa per part de l’interlocutor.

S’obre la llum i veiem una parella que preparen plegats el sopar. Una taula i dues cadires.

Pere: Et trobes millor?

Aina: Sí, crec que sí. Millor.

Pere: Avui podríem …

Aina: …

Pere: Fa dies que no…

Aina: …

Pere: I jo tinc necessitats, saps?

Aina: Fot-te una palla.

Pere: …

Aina: -Fent-li un retret – Per què no truques a l’Ainoa?

Pere: …

Aina: La podem convidar a sopar, no?

Pere: …

Aina: No creus que li agradaria?

Pere: …

Pausa tensa entre tots dos

Aina: Ho sento.

Pere: Sí, jo també.

Pausa més relaxada

Pere: – Fent broma- Ho deies de debò, de convidar l’Ainoa?

Aina: Burro!

S’inicia una baralla juganera que acaba en un petó apassionat. FOSC.

A les fosques sentim una bufetada. S’encén el llum. Aina plora. Es cobreix la cara, dolorida per la bufetada.

Aina: No volia…

Pere: …

Aina: No ho tornaré a fer, de debò.

Pere surt. Aina Plora

Aina: No, si et plau!

Pere entra. Du una corda. Fa seure violentament Aina en una cadira i la comença a lligar. Mentre Aina segueix plorant. Pere es treu tota la roba. Veiem el seu penis erecte.

Aina: No, si us plau. Perdona’m! No!

Pere li embena els ulls. FOSC. Aina té alguna cosa a la boca que no la deixa parlar ni gairebé respirar. La sentim estossegar, esbufegar, intentar cridar, …

Pere: – A les fosques. Respiració entretallada – Què, Ainoa? T’agrada?, T’agrada, Ainoa? Sí, que t’agrada…

Música

S’obre la llum i veiem una parella que preparen plegats el sopar. Una taula i dues cadires.

Pere: Com et trobes.

Aina: Bé, per què?



Teatre 2019 – Dia 3
Agost 29, 2019, 10:11 am
Filed under: General

El Tercer dia vam fer un monòleg. Vaig escollir fer una arenga militar.

 

Un capità arenga els soldats abans d’entrar en combat. De fons sentim la remor de la batalla, que anirà creixent.

Capità: Soldats del dotzè Regiment del Sagrat Cos d’Infanteria de la nostra Mare Pàtria! Avui us ha arribat el torn! Estic orgullós de vosaltres! Us heu mostrat mereixedors de l’orgull de donar la vostra vida per la nostra Mare Pàtria. La Pàtria, que us ha parit. La Pàtria, que us ha criat i alimentat. La Pàtria, que us ha fet el que sou: homes forts, valents, orgullosos. Avui soldats, la Pàtria us reclama, us necessita!

Teniu davant vostre l’enemic de la pàtria. Cucs fastigosos que no mereixen res més que arrossegar-se per terra, ser trepitjats pels vostres peus. Avui vessareu la sang de les bèsties carronyeres que no ens tornen el que és nostre, la nostra terra, la nostra llibertat. Cabrons infectes que empudeguen aquesta terra que els nostres avantpassats no van saber defensar. Ara és el nostre moment! El moment de la venjança!

Cantareu orgullosos el nostre himne després de la gran victòria. Tornareu a casa, orgullosos d’haver fet justícia. Soldats, herois de la pàtria, orgull del vostre poble. Els vostres besavis, que patiren l’afront de la derrota us miren des de la seva tomba, sigueu-ne mereixedors. Avui podem alliberar-los de la seva vergonya, soldats!

Alceu el vostre fusell, soldats! Agafeu-lo amb força. No deixeu de disparar fins que el darrer dels porcs, covards, lladres, assassins… Fins que no en quedi cap, soldats! Ni tingueu pietat! No hi ha perdó! Ells no en varen tenir amb els nostres! És l’hora, soldats! Dotzè Regiment del Sagrat Cos d’Infanteria, endavant! Per la Pàtria! Per la llibertat!!!

La remor es transforma en brogit. El capità crida per sobre del soroll de trets i explosions.

Endavant soldats!

Dispareu!

Dispareu!

Ni un pas enrere, soldats!

Per la Pàtria!

Endavant!

No vull covards!

Un tret toca al capità i cau. El brogit es torna sord, uns pocs segons, amb un xiulet clar i agut per sobre. Silenci sobtat. Retorna el brogit de la batalla fins a tornar-se gairebé eixordador. Silenci sobtat i FOSC.



Teatre 2019 – Dia 2
Agost 28, 2019, 10:05 am
Filed under: General

L’exercici del segon dia consistia una conversa entre una persona real i un altre ésser no real. El meu passava entre un empresari i uns núvols i vaig tenir el plaer que la triessin els companys del taller d’interpretació per representar-la al final de l’UCE! Fa així:

Conversa al Canigó

Home: – A un grup de persones que no veiem – M’heu fotut pujar fins aquí, esbufegant, sense veure-hi ni un borrall a dues passes, per veure que, més núvols? Vaig a pixar.

S’enretira fins a l’altre extrem de l’escenari i es posa a pixar.

Home: No veig ni on pixo, collons. Encara em fotré daltabaix.

Cau un llamp. Un canvi de llum o de so pot indicar el canvi de paradigma.

Núvol: Bon dia, caminador que em regues amb la teva pluja. Sigues ben trobat tu i els teus.

Home: – Espantat – Hòstia collons! El mal d’altura. Ja sabia jo que no havia de pujar.

Núvol: Sou curiós vós i també els vostres. Poc que gosem d’enraonar naltros amb valtros, els caminadors. I prou que us coneixem de temps. Tot i que canviants, sou els mateixos un cop i un altre. Tal com som.

Home: Ai, mare de Déu. Un encontre a la tercera fase.

Núvol: No sou pas acostumat a enraonar amb naltros, ho entenem. I prou curiositat tenim en veure-us ploure. Doncs no ploveu com un núvol.

Home: Núvol? No, jo no sóc un núvol, no em facis mal, si us plau.

Núvol: Poc que cal que patiu per naltros, que som intangibles. Sou valtros qui mos feriu. I d’això volíem vos enraonar.

Home: Enraonar? A doncs mireu, vaig un moment a dallonsis i ara torno, d’acord? No us mogueu.

Núvol: Atureu-vos caminant, puix perillosos són els vostres passos en aquest cim. Aquí enceneu la vostra flama llampant amb els rajos de sol. Aquí venereu les pedres i els avantpassats, aquí us recolliu i us aplegueu. I és aquí on vull parlar-vos, caminant. No fugiu ara, puix coneixem el vostre dolor en arrossegar-vos per les roques punxegudes. I és del nostre dolor que volem parlar-vos.

Home: Dolor? No, a veure, parlem-ne, no? A veure…

Núvol: – Salta un llamp i sona un tro – Calleu, puix parlar-vos volem. A vos us hem cercat i us hem seguit puix vos podeu el nostre mal alleugerir. Vos creiem que teniu els núvols foscos que no plouen, que no llampeguen i s’enfilen ben drets fins a fondre’s i confondre’ns. Núvols que couen i que no són d’aigua com els núvols som. Si no d’un continu somort sutge, ferotge i voraç. De calç i sofre.

Home: Núvols foscos? Vols dir fum?

Núvol: No és fum de foc i flames del que us parlem. És fum de pedra i roca. Fum pudent, de dia i de nit, plogui o nevi, faci fred o faci calor. Bufi el vent o estigui en calma. Fum calent, però sense flama. Fum filat per llargues torres de roca negra. És aquest fum el que fereix.

Home: Torres negres? Voleu dir les fàbriques? És això? Però jo no tinc les fàbriques aquí. Les tinc a Algèria, a l’Índia, …

Núvol: Us veiem caminant i sabem. Us seguim, us trobem i us parlem, caminant. Us parlem com valtros parleu. Prou fum pudent. Més llamps i trons.

L’home fa un pas enrere, rellisca i gairebé cau.

Home: Ja, les fàbriques. Escolta jo no puc tancar les fàbriques saps. Donen feina a la gent saps, les fàbriques, i… No hi puc fer res. Les fàbriques… el fum… No hi puc fer res….

Més llamps i trons. L’home torna a relliscar i cau de cul.

Home: Incorporant-se – No, espera, parlem-ne. Les fàbriques tenen un pla verd, d’estalvi d’energia i no gastem gaire paper saps? Fem contribucions a les associacions, saps. Donem diners per salvar els boscos i això…

Núvol: Baixareu i aturareu el fum, caminant. Aturareu el fum que crema sense foc. El fum que ens cou i ens fa mal. La boira us vetlla caminant. Us vetlla.

– Un canvi de llum o de so pot indicar el retorn al paradigma del principi.

Home 2: – En off – Ho veus com al final ha sortit el sol?

Home: Colló, m’he pixat a sobre.



Teatre 2019 – Dia 1
Agost 27, 2019, 10:05 am
Filed under: General

Aquest any he tornat a l’UCE i he fet el taller de Dramatúrgia amb Albert Mestres. Més o menys cada dia escriviem un text, com a exercici. El del primer dia tenia com a clau “Canigó”. Em vaig inspirar en les historietes de l’Story Txelling al programa Popap de Catalunya ràdio.

 

PAULA: Saps com es diu aquesta sardana?

PERE: Com?

PAULA: La sardana, com es diu?

PERE: No sé, crec que ho han dit abans.

PAULA: Ja.

PERE: Alguna cosa de la muntanya, o no sé…

PAULA: Sí, una muntanya…

PERE: La Gallina Pelada?

PAULA: Sona molt èpic per ser la Gallina Pelada.

PERE: Potser sí.

PAULA: Montserrat? La Pica d’Estats?

PERE: Montblanc? Everest? El Peñón de Gibraltar?

PAULA: Vés a cagar.

– Riuen –

PERE: Parlant de merda, vols una altra cervesa «casolana» d’aquestes?

PAULA: Abans em suïcido. Ja he fet prou esforç acabant-me la primera.

PERE: Doncs fotem el camp, no?

PAULA: No, espera.

PERE: Què t’ha agafat a tu ara amb les sardanes?

PAULA: A mi? Res… Només que… he pensat que ho volia veure. Ja saps, si volem defensar la nostra cultura, doncs hem de conèixer-la una mica, no?

PERE: Au va!

– La Paula saluda algú de la cobla.

PERE: El de la flauta? Au va!

PAULA: No és una flauta, és un flautí.

PERE: Ja. Flautí. I com es diu?

PAULA: Doncs això, flautí. I el timbalet aquest, tamboret, em sembla.

PERE: Doncs trobo que són uns noms prou originals. I el morenet que els toca?

PAULA: Ah! El Xiscu! Va a la meva uni. Quina casualitat, oi?

PERE: I tant, molta! I tant!

PAULA: Es diu Abderraman, però tothom li diu Xiscu.

PERE: Caram, sí que en saps coses.

PAULA: És que vam estar xerrant al bar, i després ens vam trobar al tren. Ell és d’aquí, eh! Ha estudiat aquí i tot això, vull dir. El seu pare es va conèixer amb una d’aquí i van estar vivint junts i això.

PERE: I a mi això per què m’ho expliques? Què hi faig jo aquí?

PAULA: Tranquil, eh! Que has sigut tu que m’has dit de sortir a fer el vermut.

PERE: I tant! Repassem els whatsups, a veure.

PAULA: D’acord, coi, deixa-ho estar! – Aplaudeix amb entusiasme. El Pere ho fa amb desgana.



Taller de teatre – Pistola –
Agost 23, 2017, 7:50 am
Filed under: General

Aquest any he tornat a fer el taller d’escriptura teatral. L’objectiu que em vaig plantejar aquest any és fer una cosa bèstia, amb un psicòpata i moltes morts, així que esteu previnguts. Tinc previst fer-hi alguns petits retocs posteriors, però de moment, aquí ho teniu, a veure què us sembla.

ESCENA 1

A escena veiem una nevera i dues cadires al voltant d’una taula. Tot d’aspecte rònec, com rescatat de les deixalles.

Pistola i Yonki entren a escena. Yonki està visiblement nerviós. Pistola està tranquil. Seu en una de les cadires, treu la pistola i comença a netejar-la. Pistola va a la nevera i l’obre.

YONKI – Cervesa?

PISTOLA – Sí

Yonki treu dues llaunes de cerveses de la nevera, les obre, les posa sobre la taula i seu.

YONKI – Com ha anat?

PISTOLA – Bé

YONKI – Bé?

PISTOLA – Sí

YONKI – I?

PISTOLA – Res

YONKI – Res… Però ho tens?

PISTOLA – No

YONKI – Ja. No

Beu

YONKI – Llavors, no ha anat bé?

PISTOLA – Sí

YONKI – Collons! Has anat a atracar la botiga, sí? Però no portes res, no? Això és anar bé? Collons!

Beu

YONKI – A veure, què ha passat? Deixa estar el collons de pistola i digues, què ha passat?

PISTOLA – Res, ja t’ho he dit. No t’ha quedat clar?

YONKI – Has entrat a la botiga, sí? Has esperat que no hi hagués ningú, sí? I has apuntat al botiguer amb l’arma, no? I li has demanat els calers, no? Ha anat així, no?

PISTOLA – Sí, més o menys.

YONKI – Més o menys… Collons! No entenc res. A veure, què cony hi has fet a la botiga?

PISTOLA – Hòstia! Què ets, la meva mare? He esperat que no hi hagués ningú, he apuntat al botiguer i he disparat. Llavors he marxat.

YONKI – Has matat el puto botiguer i has marxat? Merda. L’has matat? I dius que no ha passat res? Merda.

PISTOLA – Com se t’han d’explicar a tu les coses. No ha passat res. I si ha passat alguna cosa, no n’has de fer res. No t’importa una merda, entens? ENTENS?

YONKI – No, tio. No entenc res. No entenc que collons ha passat. Anaves a robar la botiga, no? Havíem quedat així. Jo t’esperava a fora. Tu robaves i fugíem. I hem fugit, no? Però tu no has robat res. Res!

Pistola prem el gallet i li clava una bala al ventre a Yonki

PISTOLA – Era un puto pakistanès de merda. No m’entendria. Sabia que no m’entendria. No entenen res els pakis aquests. A veure si ho entens tu. No és difícil d’entendre, no? No? No? NO? NO ÉS DIFÍCIL!

Pistola torna a disparar i remata a Yonki

PISTOLA MERDA! Agafa la llauna, se la beu d’un glop i la llença amb força contra el fons.

Se sent soroll de sirenes de policia. Pistola surt corrents.

FOSC

ESCENA 2

FOSC

Continua el soroll de sirenes. Sentim com Pistola corre, la seva respiració entretallada i l’anar i venir de sirenes. Les passes de Pistola corrent. El soroll es fon mentre entra el soroll d’un vagó de metro i de gent. La respiració de Pistola que es recupera de la fugida. El so es torna a fondre per sentir les passes de pistola per un carrer solitari. Sentim acostar-se unes passes de dona i quan són a tocar:

PISTOLA (en off): Calla o et foto un tret. Obre la porta a poc a poc i entra a casa.

Sentim unes claus que obren la porta i el soroll d’unes campanetes com les que es posen a la llinda.

S’encenen dues línies de llum d’un metre, una a la dreta i una altra a l’esquerra de l’escenari. Apareix a la línia dreta Clara, una nena de cinc anys.

CLARA: Hola mami, qui és aquest senyor?

PISTOLA (en off): Digues a la nena que es tanqui a l’habitació

MAMA (en off): Vés a la teva habitació, Clara. Fes un dibuix.

Apareix a la línia esquerra Aina, una nena d’onze anys. Du una petita pistola. Dispara 5 o 6 trets seguits. Clara treu de la butxaca un immobilitzador elèctric i el fa guspirejar. FOSC

MAMA (en off): Comptem juntes fins a tres.

MAMA, CLARA I AINA (en off): un, dos i TRES.

Sorolls de moviment del cos i d’esforços. Finalment sentim les nenes cantar una cançoneta de picar manetes

CLARA i AINA: Si no piques manetes, et clavarem un tret.

Si no van ben juntetes, et clavo el ganivet.

A les cuixes, al melic, per l’esquena al fons del pit.

Si no em menges la xona, jo et tallaré la polla.

Si tu em vas violar, ara jo t’he de matar.

ESCENA 3

LLUM. Veiem Pistola embenat, estirat i lligat sobre un llit, amb un goter. Clara el grava amb un telèfon mòbil i veiem la imatge projectada en una pantalla al fons. Aina fa deures en un escriptori. La mare ajusta el goter i es disposa a donar sopa a Pistola amb una cullera.

MAMA: Em sap greu. Només li puc donar sopa, l’ha fet l’AINA. El sou d’infermera no dóna per gaire si has de tirar endavant amb dues nenes. La Clara i l’Aina són al cos policial escolar ja sap – Pausa – Hi ha hagut violacions i assassinats a la seva escola. – Pausa – Són els nens. Hi ha nens i nenes que maten, que violen als altres. A les altres nenes i als altres nens, sap? I ara els nens bons controlen els dolents, sap? Ho deu haver vist a les notícies, suposo. Reben entrenament, aprenen a disparar i a defensar-se. A fer complir la llei. Hi ha hagut força polèmica. A mi no m’agrada, és clar. Però no vull que em violin les nenes, saps? Que me les matin. Per això vaig donar permís perquè entressin a la policia infantil. La gran ja és el tercer any. La petita ha començat aquest.

Pistola es regira fa un gemec i una expressió de dolor.

MAMA: No es mogui gaire. Una de les bales li ha trencat una costella. El calmant que puc manllevar de l’hospital no és gaire fort, però l’ajudarà a descansar.

AINA: No he disparat massa, oi mare? No li he fet gaire mal, oi?

MAMA: Es posarà bé, cel. Ja veuràs.

AINA: El Sergent ens va dir que apuntéssim a les cames, per sota el pit o bé a l’espatlla. Però a l’espatlla és molt arriscat, perquè pots tocar el cap si l’objectiu es mou.

MAMA: Ho has fet molt bé, Aina. No li has tocat el cap. Però no cal que li expliquis al Sergent, d’acord. Serà un secret entre nosaltres. No podem dir a ningú que curem un senyor a casa, d’acord?

AINA I CLARA: D’acord.

CLARA: I es quedarà amb nosaltres, mama? Ens farà de pare?

MAMA: Ja has acabat els deures, Clara?

CLARA: Avui no en teníem, mama. Només el Sergi que ha de copiar cent cops «A mi no m’agradaria que em traguessin els ulls i als altres tampoc».

AINA: El Sergi és un Gilipolles.

MAMA: – Renyant-la – Aina, si et plau! A rentar-se les dents i a dormir, nenes.

AINA: – Recollint les coses – Ho sento, mama. Però és que la setmana passada ja el vam haver de detenir per estampar el cap de l’Oriol contra la paret. Li van ficar set punts, pobre.

CLARA: A L’Aina li agrada l’Oriol! Li agrada l’Oriol!

AINA: Tu calla bleda!

MARE: – Renyant-les – Prou, nenes! – A Pistola – No el puc dur a l’hospital. Les nenes no poden fer servir les armes fora de l’escola, sap? Les suspendrien del servei. Ho entén, oi? El curaré i se n’anirà. Li he de demanar… de pregar que no ho expliqui a ningú. – Eixuga els morros de PISTOLA – Va nenes, deixem descansar el senyor!

AINA i MAMA surten. Clara es queda encara un moment enfocant Pistola, que mira als ulls de Clara i somriu.

CLARA: Si la mama em deixa, demà et llegiré un conte. Bona nit, papa. – Apaga el mòbil, li fa un petó a la galta, i surt de l’habitació.

PISTOLA: Bona nit, CLARA. Bona nit, AINA. Bona nit.

FOSC

ESCENA 4

De nit. La mateixa habitació. Pistola dorm. Entra Mama i encèn el llum. Du la pistola a la ma i apunta a Pistola. Pistola es desperta.

MAMA – Em vas dir que no tornaries mai més.

PISTOLA – Ho sé. Ho sento. Demà me n’aniré.

MAMA – Sí, ja ho crec que te n’aniràs. Però ho faràs ara mateix. – Deslliga un braç a PISTOLA sense deixar d’apuntar-lo. Pistola s’anirà deslligant

MAMA – Ets un mal parit. No vull que tornis a veure les meves filles. No vull, d’acord?

PISTOLA – T’he dit que ho sento, no? Què més vols, no puc canviar el que està fet.

MAMA- Sí que ho pots canviar, però només per espatllar-ho.

PISTOLA – Et vaig dir un cop que erets la meva bala. Ho sostinc.

MAMA – Somiqueja – Ves-te’n a la merda cabró. Vas abandonar-nos a l’AINA i a mi, recordes?

PISTOLA – Jo li vaig posar el nom.

MAMA – Hem tirat endavant soles. No et necessitem, d’acord? Fora de les nostres vides. – S’eixuga les llàgrimes i referma la pistola, fent-se la forta.

PISTOLA s’incorpora lentament, dolorit i coixejant. Es treu el goter.

PISTOLA – Escolta…

MAMA – Perquè has vingut? Eh? Què vols ara. Fer-me una altra filla? És això?

PISTOLA – Necessito que m’ajudis, només uns dies.

MAMA – Això és el que vas dir l’altra vegada, fa 6 anys, cabró. Només uns quants dies? Cabró de merda. Vaig rentar-te la sang. Vaig comprar-te roba i et vaig curar. Ets un merda.

PISTOLA- La nena no m’ha reconegut…

MAMA – Vols que reconegui a un pare que és un assassí? Al violador de la seva mare? Vols que et reconegui? Les nenes no saben res del seu pare. És mort. I si no ho fos, el matarien, t’ho asseguro.

PISTOLA – Són les meves filles, també

MAMA – Has tornat per això, fill de puta? Has vingut a endur-te les meves filles? Doncs no ho faràs. No ho faràs cabró. Abans et mataré.

PISTOLA – Tu no ets així. No pots matar a la gent. – Es va acostant a Mama

MAMA – Somiquejant, i tremolant. Incapaç de disparar – Ah, no? No et puc matar? I tu sí, és clar. Pots matar a qui vulguis, és clar. Pots matar a qui et doni la gana.

PISTOLA- Jo no vull matar ningú, entens, no vull! Però la gent… Ho entens? La gent no vol… La gent és… són… titelles, entens. La gent és sempre igual… No entenen res, la gent. Tu sí, tu m’entens, oi? Tu m’entens. Ets la meva bala.

MAMA – Apartant-se – No em toquis, fill de puta! Fa 6 anys vas tornar, et vaig ajudar, et vaig demanar que te n’anessis i em vas violar, fill de puta. EM VAS VIOLAR! Pausa Cabró. Ves-te’n. No et vull tornar a veure. VES-TE’N!

Entra AINA, en pijama.

AINA – Què passa mama?

MAMA – El senyor se’n va, carinyo. Té pressa.

PISTOLA – La teva mare em tornava la pistola, AINA, filla. – Allarga la mà cap a mama, que li dóna la pistola plorant en silenci.

Pistola guarda la pistola, es mira a Mama i a Aina i surt. Mama abraça a Aina i ploren.

AINA – No l’he pogut matar, mare. No he pogut matar el pare. Vaig estar a punt. Vaig apuntar al crani, però no vaig poder.

MAMA – Està bé filla. Està bé.

Queden a escena totes dues abraçades, plorant. Al cap d’uns segons se sent un tret de la pistola petita. Totes dues alcen el cap, espantades.

MARE – Espantada – Déu meu!

Entra Clara. Du la pistola a la mà.

CLARA – El senyor se n’ha anat mare. Se n’ha anat amb el pare. – Se senten sorolls de sirenes de policia.

FOSC



Improvització teatral
Agost 22, 2016, 4:06 pm
Filed under: General

Ahir al taller vam fer un exercici divertit. Es tracta d’escriure una escena contrarellotge seguint les pautes del professor. Cada x temps, el professor introdueix una nova pauta que cal introduir immediatament al guió.

Us he posat justificat a l’esquerra les pautes que va introduint el professor.

Teniu 25 minuts. En escena hi ha 2 personatges, A i B, i comença amb una acotació que conté el temps i l’espai on ocorre l’escena.

Prada, 20 d’agost del 2016. 7 del matí. Al bar de la Universitat Catalana d’Estiu.

A: Ja han tancat el bar? – Aixecant-se d’una cadira.

B: Sí, crec que cap a les 3 – Continua escombrant.

A: Vaja.

B: Et trobes bé?

A: Si, bé… Una cervesa no m’aniria malament.

B: Doncs crec que fins les 10 o així no obre.

A: Ja – Pausa – Tens un cigarret.

B: No, ho sento.

A: Vaja.

B: Continua escombrant.

Monòleg


B: Segur que et trobes bé? No fas gaire bona cara. – Pausa – De fet fas la mateixa cara que en Michael, el meu home, quan es lleva a les 6 i ha dormit al sofà. El faig dormir sempre al sofà quan torna begut. És a dir, gairebé cada dia.

Entra C


Entra C i desperta A, que s’ha adormit altre cop.

B: Ell tampoc es lleva fins les 10 i el primer que fa es demanar una cervesa.

C: A ell no li passa cada dia. Només els dies de l’UCE. La resta de l’any no fuma ni beu.

B: Ah, és la seva dona?

C: No, ens vam conèixer ahir al vespre, però m’ho va explicar.

A: És veritat! Jo no bec mai! – Dirigint-se a C – Tens una cervesa?

C: No, i crec que et convé més un cafè.

A: Carajillo?

B: Crec que es diu cigaló.

Marxa algú


C acompanya a A i se’n van. B parla al públic.

B: A en Michael també passa algú a recollir-lo, normalment, però, va uniformat. En Michael, no el qui el recull. En Michael treballa a la brigada anti-drogues de Perpinyà. Per poder-se barrejar amb la xusma s’ha de «Caracteritzar». Llavors es treu l’uniforme i se’n va a treballar.

Entra D amb alguna cosa


Entra D, porta les claus del bar.

D: – Obrint el bar – Vols una cervesa?

B: No, gràcies. – Rient – Jo no.

D: – Rient – Un cafè?

B: D’acord – Deixa l’escombra i seu en una cadira.

D: Van fer un bon merder ahir!

B: La merda més grossa la portava un altre. Jo escombro i prou.

Passa alguna cosa inversemblant


D li porta una cervesa a B, agafa l’escombra i es posa a escombrar. B agafa la cervesa i se la ve prenent.

B: Vols un cafè?

D: No, m’he d’afanyar. He de tornar a casa abans no es desperti en Michael.

B: És el teu home?

D: No, el meu pare. Es lleva cap a les 10 i encara li he de planxar l’uniforme.

B: És policia?

D: Guàrdia urbà. A Perpinyà.

Mor algú


B: Li agrada la feina?

D: Fa doble torn. A la tarda pos multes als cotxes i a la nit fa ronda de paisà per buscar traficants. Arriba MORT i s’adorm al sofà.

B: Ja.

D: Jo no vull ser guàrdia urbà. La vida del guàrdia urbà és com un got de cervesa. El tinent et va xuclant glop a glop fins que et veu el cul. Llavors t’esclafa, t’arruga i et llença.

B: I què vols ser?

Monòleg


D: Traficant. Els traficants si que s’ho munten bé. Tinc uns quants col·legues que ho són. Et lleves al migdia i dines la restaurant, tens la tarda lliure i has de ser al teu lloc abans de les 10. Tenen les consumicions pagades i el negoci els deixa un bon marge. Clar que et pot agafar la poli i això, però són uns merdes que no s’enteren de res, saps? El meu pare és poli.

B: Guàrdia urbà.

D: El que sigui.



Poeta Moll Mongle V2
Agost 22, 2016, 10:10 am
Filed under: General

Us deixo una versió evolucionada del treball anterior. He escrit alguna escena i va agafant cos de peça teatral.

 

La dona de Poeta Moll, la Clara, ha tingut un greu accident de transit. Bé, no és la seva dona, fa 6 mesos del divorci exprés. En Poeta s’ha assabentat de l’accident per una amistat comuna i l’ha anat a visitar. Com sempre ha estat mal rebut a casa la Clara, però si més no s’ha assegurat que està bé. Hi havia sa mare que s’ha desfet en agraïments i han xerrat 2 minuts al replà fins que la Clara l’ha cridada amb una excusa.

En Poeta ha anat a cal mecànic per veure com havia quedat el cotxe. Tot i que l’han posat del dret, es veu el sostre ben xafat i els eixos de les rodes cargolats com si hagués passat per una tortura insofrible. Ningú diria que aquell munt de ferralla havia pogut marxar rodant. La Clara ha sobreviscut de miracle. En Poeta està convençut que la culpa de l’accident és de la Clara. Ella és així. Té accidents, però no són mai culpa seva.

En Poeta fa temps que està fart de la seva feina com a director de la sucursal d’una entitat d’assegurances i préstecs. Ha fantasiejant molts cops amb la idea de deixar-ho tot i marxar. Aquell accident, aquella «no mort, però gairebé» és el que li fa prendre LA DECISIÓ: Fer la maleta i anar-se’n a viure a casa ma mare, pobreta, a la Garrotxa. La Naida, la infermera que cuida la mare li ha parlat d’un alzheimer incipient.

Arriba a la sucursal i troba la Rocamora, plorant com una magdalena. Li informa que a la darrera auditoria van trobar a faltar 70000€ i que ara estan fent una segona auditoria de control amb agents del jutjat i tot. Al despatx ja l’espera un senyor assegut a la seva butaca i xafardejant-li els papers de la taula. Es presenta com a «Inspector Sánchez» i li demana que engegui l’ordinador. Després de remenar-ho tot, li demanen que vagi a comissaria a prestar declaració. La Rocamora l’abraça encara plorosa a la porta.

– Confio en vostè senyor Moll.

– Tranquil·litzis Rocamora, tot s’aclarirà.

Finalment surt de la comissaria. No pot sortir de Tarragona fins a nova ordre.

A l’oficina, la Rocamora encara és a la porta i somica i se li llença a sobre i li fa un petó a la galta.

– Rocamora, per l’amor de déu, controlis.

– Perdoni Senyor Moll. Es troba bé? El puc ajudar? Si vol pot venir a casa i li faig el sopar, per que no li calgui patir per fregar els plats, o vinc a casa seva i li faig…

– Gràcies Rocamora, no caldrà. Faci el favor de tornar a la seva feina.

L’endemà detenen en Raül, un dels caixers nous. Ha fet uns estranys i matussers moviments econòmics darrerament. En Poeta ja pot sortir de la ciutat, però ha d’estar localitzable per si el criden a declarar.

Arriba al despatx i redacta la carta de dimissió. Reuneix els empleats i els explica que ja està el cas solucionat, que no pateixin. Els anuncia la seva dimissió, aclarint que el problema amb els diners no n’és el desencadenant. El desànim és evident en gairebé tots els empleats i excepcional en la Rocamora que amb els ulls esbatanats no pot tancar la boca.

En sortir de l’oficina, lliura les claus a en Feliu, que es cuidarà de substituir-lo fins que la central nomeni un nou director. La Rocamora l’espera a l’entrada del garatge.

– Mª Àngels: Senyor Moll, volia dir-li…

– Poeta: Vol que anem a fer un cafè?

– Mª Àngels: És clar que sí senyor Rocamora!

– Poeta: Em pots dir Poeta, ja no sóc el teu cap.

– Mª Àngels: On tu vulguis Poeta.

Van al Cosmo, un lloc prou cèntric i popular per que la Mariangels no es faci falses il·lusions.

– Poeta: Li voldria agrair especialment el seu suport i la seva feina durant tot el temps que hem estat treballant junts. Jo ja sé que vostè…

– Mª Àngels: Ho entenc, no passa res. Has de fer la teva vida.

– Poeta: Si torno a Tarragona passaré veure’t a l’oficina.

– Mª Àngels: – Escrivint en un tovalló – Truca’m quan vulguis.

– Poeta: Mariangels, ja saps que fa poc que m’he separat de la meva dona, necessito temps per…

– Mª Àngels: Ja.

– Poeta: – Li agafa les mans – Gràcies.

– Mª Àngels: – Aixeca el cap i se’l mira per primer cop als ulls – Tu sabies…

– Poeta: – Amb un somriure amable – Crec que és evident a tota la oficina Mariangels, no has dissimulat gaire bé.

– Mª Àngels: Ai mare de Déu.

– Poeta: – Rient – No et preocupis. Tu fes bona cara quan hi tornis i els deixaràs amb un pam de nas. Segur que es pensen que acabaràs amb depressió.

– Mª Àngels: – Riu.

– Poeta: – Puc convidar-te a sopar? Vull dir com a amics.

– Mª Àngels: – No ho se… Crec que necessito una mica… Gràcies, però millor que no.

– Poeta: – …

– Mº Àngels: – He de marxar… Gràcies… Pel cafè i… Gràcies…

Es fan dos petons, ella encara cohibida, a la porta del cafè i marxen un cap a cada costat. En Poeta fa uns passos i es gira per mirar-la marxar, ràpida i decidida. Amb el cap sempre enlaire pendent de tot i de tothom. Es tant diferent de la Clara, tant diferent de les altres. En Poeta es mira el tovalló amb el número de telèfon, se’l fica a la butxaca i se’n va.

Torna a casa i carrega el BMW. Es mirà al mirall. Ja serà prou difícil reconèixer un fill que fa 10 anys que no veus per complicar-ho amb aquella frondosa barba esquitxada de canes i els cabells en mitja melena. Se’n va a la barberia.

Barberia Pakistanesa. Música pakistanesa a volum moderat. Cadira de barber i mirall. Pakistanès Sikh amb turbant i barba.

Poeta: Bon dia

Kadar: Buenos dias

Poeta: ¿Puede cortarme el pelo y afeitarme?

Kadar es mira sorprès en Poeta. Ell no afaita ni talla cabells. Només arregla barbes i aplica tractaments als cabells.

Kadar: ¿Quiere que le corte el pelo?

Poeta: Sí.

Kadar: ¿Y la barba?

Poeta: Sí.

Kadar: Yo soy Sikh Pakistaní…

Poeta: – Irònic – Ah! No me havia dado cuenta!

Kadar es mira el seu instrumental pintes i tisores per arreglar barbes. Es torna a mirar en Poeta

Kadar: Sientese, por favor – Treu la música

Poeta: Pot deixar la música si vol.

Kadar torna a posar la música més baixeta i li posa un pitet de barber.

Kadar: ¿Como quiere que le corte?

Poeta: Ben curtet.

Kadar truca per telèfon i parla uns segons en pakistanès. Comença a tallar-li el cabell a en Poeta amb pinta i tisores, una mica maldestre.

Poeta queda d’esquena, tapat per Kadar i la cadira de barber i no el veiem en la resta de l’escena.

Kadar: En la vida hay cosas extrañas que pasan. Cosas que te hacen pensar. Hay cosas del pasado malas. Però en presente son buenas. Yo en el pasado, en Pakistan, era funcionario. Trabajaba en el ayuntamiento, con papeles y cosas, sabe? Ayudando a la gente. Allí América es mala. Europa es mala. Pero yo ahora estoy en Europa sabe? Ahora el punto de vista es diferente. El Gobierno de pakistan no ayuda a la gente. Yo he venido a Cataluña y el gobierno ayuda un poco. En pakistan no ayuda a las pequeñas empresas. No ayuda a la gente. Solo a las grandes empresas, sabe? Europa ahora veo que no es tan malo. Pakistan necesita la ayuda de europa, però pakistan no deja que le ayuden, sabe? Allí piensan que es malo. Yo ahora aquí soy peluquero. En Pakistan nunca habia cortado el pelo. Pero hoy puedo cortar el pelo a un catalan. Un Sikh nunca se corta el pelo,sabe? Però la otra gente si. Yo he aprendido a cortar el pelo i arreglar la barba de la otra gente. A afeitar la barba tambien, claro.

Entra un nen pakistanès amb una bossa de maquinetes d’afaitar i un pot d’espuma i les dona a Kadar. Intercanvien unes frases en pakistanès i el nen marxa. Kadar mira el pot i despés en Poeta. Deixa les coses sobre el prestatge i continua tallant el cabell.

Kadar: Sabe? Un siempre aprende en cosas. Si quiere mejorar en la vida hay que aprender. So se lo digo a Khudaij, mi hijo. Ahora tiene 7 años y nunca ha visto Pakistan. El piensa que Pakistan es bueno. Pero yo quiero que vea que tambien es malo. Pakistan es bueno, però tambien malo, sabe? Como Europa, no todo es bueno. Hay gente que mata a su esposa, por ejemplo…

Es va fen fosc a l’escena.

Arriba a casa sa mare, sense avisar. Amb la Naida no s’han vist mai, només han parlat per telèfon, per la qual cosa no el vol obrir. Finalment la truca per telèfon per que li reconegui la veu i el deixa entrar.

Quan sa mare el veu s’aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, en Poeta s’hi acosta per fer-li un petó i l’únic que rep és una dolorosa plantofada i una bona esbroncada per no anar-la a veure durant tant de temps. No l’anomena Poeta si no Ramir, el nom de son pare.

Aquella bufetada donada a en Ramir i no a en Poeta li recorda la relació dels seus pares. En Ramir, el pare, era un home apocat i calçasses que rebia ben sovint els insults, esbroncades i maltractes físics de la Màxima, la mare, i això és també el motiu de la seva llarga fugida a Tarragona, només interrompuda per un curt viatge, deu fer uns 10 anys, per enterrar en Ramir.

Després de la bufetada, però, en Poeta s’ha quedat mirant fixament els ulls de la seva mare aguantant l’ampla varietat d’insults que la Màxima ha col·leccionat durant 43 anys de relació matrimonial i ha anat veient com la Màxima s’ha anat fent petita al llarg del monòleg; cada vegada amb la veu més prima; cada vegada amb la mirada menys amenaçant i més escàpula; fins que el plor li trenca la veu i no para de murmurar «ho sento, ho sento, ho sento, ho sento…».

ANAGNÒRISI: L’endemà el truca la Clara amb la seva furiosa exigència. El cotxe no es pot aprofitar i en necessita un de nou. En Poeta li respon que ara no la pot ajudar, que està a casa la seva mare. La Clara li diu que sap perfectament que sa mare és morta, que no s’inventi excuses «de merda» i que li ingressi els 20.000€ que necessita pel cotxe nou. La bufetada encara li cou. En Poeta penja el telèfon, surt a l’era i parteix en dos el mòbil amb la destral al piló d’estellar llenya mentre encara sona una nova trucada de la Clara.

Se’n va a casa i li diu a la Naida que ell li acabarà de donar l’esmorzar a la mare. Li demana a més que li faci el favor de convidar a sopar els masovers per parlar de la gestió de les terres.

Després de l’esmorzar agafa el telèfon sense fils, va a la seva habitació, treu un tovalló de la cartera i marca un número de telèfon.



Poeta Moll Mongle
Agost 19, 2016, 9:49 am
Filed under: General

Sembla que faci segles que no escric. Enguany a l’UCE he seguit un curs d’escriptura de teatre impartit per Albert Boronat. Us deixo un exercici que he fet. És l’argument per a una obra que té el senyor Poeta Moll com a protagonista.

La dona de Poeta Moll, la Clara, ha tingut un greu accident de transit. Bé, no és la seva dona, fa 6 mesos del divorci exprés. En Poeta s’ha assabentat de l’accident per una amistat comuna i l’ha anat a visitar. Com sempre ha estat mal rebut a casa la Clara, però si més no s’ha assegurat que està bé. Hi havia sa mare que s’ha desfet en agraïments i han xerrat 2 minuts al replà fins que la Clara l’ha cridada amb una excusa.

En Poeta ha anat a cal mecànic per veure com havia quedat el cotxe. Tot i que l’han posat del dret, es veu el sostre ben xafat i els eixos de les rodes cargolats com si hagués passat per una tortura insofrible. Ningú diria que aquell munt de ferralla havia pogut marxar rodant. La Clara ha sobreviscut de miracle. En Poeta està convençut que la culpa de l’accident és de la Clara. Ella és així. Té accidents, però no són mai culpa seva.

En Poeta fa temps que està fart de la seva feina com a director de la sucursal d’una entitat d’assegurances i préstecs. Ha fantasiejant molts cops amb la idea de deixar-ho tot i marxar. Aquell accident, aquella «no mort, però gairebé» és el que li fa prendre LA DECISIÓ: Fer la maleta i anar-se’n a viure a casa ma mare, pobreta, a la Garrotxa.

Així doncs torna a casa sense ni passar pel despatx a acomiadar-se i fa la maleta a cuita corrents amb el més essencial. En obrir l’armariet del lavabo, troba encara els pots de paroxidamol i peranomoxina de la seva dona els aboca al vàter i estira la cadena.

Carrega el BMW i va cap a la casa pairal a Santa Pau. Haurà de parar a una benzinera a l’alçada de Sabadell i pagarà amb tarja, sense problemes, com sempre. Mentre posa benzina es mira reflectit al mirall del cotxe. La Naida, la infermera que cuida la mare li ha parlat d’un alzheimer incipient. Ja serà prou difícil reconèixer un fill que fa 10 anys que no veus per complicar-ho amb aquella frondosa barba esquitxada de canes i els cabells en mitja melena. Entrarà a Sabadell i buscarà un barber. Acaba en un pakistanès que li arregla tot plegat per 20 euros que paga al comptat (el paqui no cobra amb tarja).

Al sortir de Sabadell per reincorporar-se a l’autopista es troba un control dels mossos. El fan parar, li demanen la documentació i miren amb atenció la matricula. Parlen entre ells i per radio amb algun company. Es miren una foto i se’l miren fent gesticulacions negatives amb el cap. Finalment li demanen que els acompanyi a comissaria. Ell s’hi oposa i després d’una breu però encesa discussió, acaba emmanillat i dins el cotxe patrulla.

El cotxe patrulla el porta a Sabadell on el fan passar tota la nit. L’endemà el tornen a transportar a Tarragona on el presenten al comissari. Sembla que al despatx de l’agència l’han trobat a faltar a ell i a 70.000 euros.

Després d’assegurar i reassegurar que no ha sigut ell, de respondre a interrogatoris i a esperes interminables, el deixen en llibertat, però li demanen que no surti de Tarragona. Insisteix en que vol anar a casa la seva mare, però li tornen a dir que fins a nova ordre, no pot sortir de la ciutat.

En sortir al carrer, se n’adona que té el cotxe a Sabadell i que no el pot anar a buscar. Li caldrà trucar a un taxi per tornar a casa.

A la porta l’espera la Rocamora, una de les oficinistes del despatx, encara somicant del disgust. Li declara la seva confiança incondicional i com ha patit pensant que potser havia tingut un accident fins que ha sabut que l’havien retingut els mossos. En Poeta sap del secret amor no correspost que ella li professa i la deixa parlar fins que es calma i aconsegueix que se’n torni a casa.

Passats uns dies i unes quantes visites policials més es descobreix que en Raül, un dels caixers nous ha fet uns estranys i matussers moviments econòmics i finalment l’han detingut, així que en Poeta queda alliberat i pot anar a casa sa mare. En aquest temps s’ha donat de baixa oficialment de la feina.

Finalment arriba a casa sa mare, sense avisar. Amb la Naida no s’han vist mai, només han parlat per telèfon, per la qual cosa no el vol obrir. Finalment la truca per telèfon per que li reconegui la veu i el deixa entrar.

Quan sa mare el veu s’aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, en Poeta s’hi acosta per fer-li un petó i l’únic que rep és una dolorosa plantofada i una bona esbroncada per no anar-la a veure durant tant de temps. No l’anomena Poeta si no Ramir, el nom de son pare.

Aquella bufetada donada a en Ramir i no a en Poeta li recorda la relació dels seus pares. En Ramir, el pare, era un home apocat i calçasses que rebia ben sovint els insults, esbroncades i maltractes físics de la Màxima, la mare, i això és també el motiu de la seva llarga fugida a Tarragona, només interrompuda per un curt viatge, deu fer uns 10 anys, per enterrar en Ramir.

Després de la bufetada, però, en Poeta s’ha quedat mirant fixament els ulls de la seva mare aguantant l’ampla varietat d’insults que la Màxima ha col·leccionat durant 43 anys de relació matrimonial i ha anat veient com la Màxima s’ha anat fent petita al llarg del monòleg; cada vegada amb la veu més prima; cada vegada amb la mirada menys amenaçant i més escàpula; fins que el plor li trenca la veu i no para de murmurar «ho sento, ho sento, ho sento, ho sento…».

ANAGNÒRISI: L’endemà el truca la Clara amb la seva furiosa exigència. El cotxe no es pot aprofitar i en necessita un de nou. En Poeta li respon que ara no la pot ajudar, que està a casa la seva mare. La Clara li diu que sap perfectament que sa mare és morta, que no s’inventi excuses «de merda» i que li ingressi els 20.000€ que necessita pel cotxe nou. La bufetada encara li cou. En Poeta penja el telèfon, surt a l’era i parteix en dos el mòbil amb la destral al piló d’estellar llenya mentre encara sona una nova trucada de la Clara.

Se’n va a casa i li diu a la Naida que ell li acabarà de donar l’esmorzar a la mare. Li demana a més que li faci el favor de convidar a sopar els masovers per parlar de la gestió de les terres.



Un tret o dos
gener 4, 2015, 10:06 am
Filed under: General | Etiquetes: , ,

– Un tret i tot s’ha acabat – Li va dir amb l’arma recolzada a la templa esquerra.
– Dos trets i tot torna a començar – Li va responde abans d’engatellar la seva sense separar un mil·límetre el canó de sota la barbeta.
– T’estimo.
– Jo també.