Hi havia una vegada un sospir que vivia encallat a l’entrada de l’esòfag. Els sospirs que néixen a la panxa no tenen res a veure amb els sospirs dels pulmons. Són sospirs profunds i sincers, plens de sinceritat.
El nostre sospir, però estava encallat. Tot i la força de la passió que l’empentava per sortir, era més forta la repressió que el constrenyia allà, a pocs mil·límetres (potser algun centímetre) de la boca de l’estomac.
Des del seu empresonament, veia sortir els sospirs frescos i lleugers que venien dels conductes pulmonars. Se’l miraven i el saludaven amb un somriure murri, que ell interpretava de burla. El sospir que protagonitza aquesta història feia un esforç per aixecar lleugerament la ma i no semblar un imbècil ressentit. No tenia cap més remei que assumir el seu estat, i els suspirs pulmonars no en tenien cap culpa.
Tota la culpa era d’aquell enamorament estúpid, i inconfés. Aquell ventre havia començat a sospirar per una persona, però ràpidament el sospir havia estat reprimit pel que era, a tota llum, un amor impossible.
El nostre sospir doncs, s’havia anat col·locant el més còmodament possible al llarg dels dies d’espera, a mida que anava perdent l’esperança d’una sortida alliberadora. La pressió però es feia insuportable quan s’acostava la persona objecte de la seva eclosió. Les forces d’impulsió i contracció lluitaven feroçment esclafant-lo d’una manera gairebé insofrible.
Es produïa però una important disminució de la pressió als vespres, durant les hores de son. No per la relaxació muscular, si no pels somnis que feien possibles les converses intenses, les abraçades i els petons.
M’agradaria poder acabar aquesta història dient que el sospir corre lliure per les llengües entrellaçades dels amants, però no és així. Aquest, com altres sospirs, continua sobrevivint gràcies als somnis i les il·lusions, i no sempre és l’amor la font del seu primer impuls. I potser viuen més aprop nostre del que ens pensem.
mecatxis en blog 