Títol original: I, Robot
Autor: Isaac Asimov
Traductor: Joaquim Martí i Antoni Ibarz
Editorial: pleniluni
Resum:Continuem amb les novel·les per adolescents. Em sembla que estic recuperant el temps perdut. 😀
El llibre explica cada capítol un problema que ha tingut l’equip de proves de robots de U.S. Robotics (el llibre existia abans que l’empresa de mòdems). Els problemes sempre són del cervell positrònic i estan lligats a les tres lleis de la robòtica. De fet, aquestes lleis les va inventar el mateix Assimov i han servit durant molts anys de base per discutir la ètica duins l’intel·ligència artificial.
A mi el llibre no m’ha desagradat. Està ben escrit i manté la coherència en els problemes. Situa l’home en un món on els robots fan tota la feina dura (la física i la intelectual) fins a l’extrem que els robots tenen consciència pròpia. Estan sempre lligats per unes lleis bàsiques que marquen totes les seves desicions. Hi ha a més un corent anti robots a la terra, que força al govern a mantenir el treball dels robots lluny dels centres habitats i fora de determinats sectors (perquè no es quedi la gent sense feina).
Un llibre interessant que es llegeix ràpid i enganxa.
Filed under: General
Sona a la radio aquella cançó d’Alaska que diu “No me arrepiento, volveria a hacerlo“. Quina casualitat, no?
Vam arribar diumenge i fins ara no he pogut escriure res. I ho faig en una estona que no em pertany.
Ja torno a ser al mon de cel·lofana i cartró pedra. On la veritat només es pot veure a través d’un mirall de distorsió. On la gent fa veure que estima i que odia. On les presses t’obliguen a prendre decisions precipitades. On reflexionar és només cosa de privilegiats.
De Rwanda m’enduc les abraçades de nens que busquen afecte desesperadament, com jo. M’enduc l’esforç per créixer i semblar-se a algú altre. M’enduc la pols vermella i els animals salvatges. M’enduc les nits fosques, sense lluna. El record d’un odi induït entre els Hutus i els Tutsis que dolen i volen, en un mai més que potser tornarà. Colines i més colines de plataners i mongeteres, de camins, caminets i carreteres. De casetes de pedra i fang amb teulada de llauna. De nens. De futur. De no voler tornar endarrere, com jo.
Filed under: General
Companyes i companys
Estaré de viatge uns quants dies i no és gens segur que pugui tenr accés a Internet, amb la qual cosa, si algú fa un comentari, és possible que no el pugui aprovar fins que torni.
Jo ja tinc la maleta apunt i les ganes de marxar carregades. La bateria de la càmera a tope i el disc dur portàtil mig buit.
M’espera un cel de núvols i tempestes. De llamps i espetecs. M’espera un cel d’alegries, esperances i il·lusions. Espero emportar-me’n un bon grapat cap a casa. Em fan moltíssima falta.
I així és com m’imagino que seran les fotografies que duré. Esquerdes blanques que esberlen els núvols. Dents blanques que iluminen cares de pell fosca. Somriures sincers de gent que no n’espera res de la vida, perquè disfruta del que te abans de somniar en el que podria tenir.
Salut. I no feu res del que jo no faria. I si ja ho heu fet, no us n’arrepentiu mai.
Filed under: Llibres | Etiquetes: blues, Japó, Llibres, Norwegian, Tòquio, wood
Títol: Tòqio blues. Norwegian wood
Títol original: Norwegian wood
Portada del llibre
Autor: Haruki Murakami
Traductor: Albert Nolla
Editorial: labutxaca
Resum: Una novel·la fàcil, molt apta per adolescents (encara que una mica llarga, si no estan acostumats a llegir: 428 pàgines)
Narra la història d’un adolescent japonés que estudia a Tòquio. Mira de superar la mort del seu millor amic per suïcidi (es veu que és molt comú a la societat japonesa) juntament amb la novia del difunt. Pel camí es troba personatges extravagants dels quals val la pena parlar i d’altres que amb prou feines esmenta a la novel·la. Com a extravagants, vull dir el company d’habitació obsessionat per l’ordre i la neteja, l’amic amb un coeficient de geni i un carisma que desborda fins i tot al director de la residència, i una amigueta que va més sortida que la cantonada de la taula.
El llibre és fàcil de seguir i crea una molt bona atmosfera. Destaca la neutralitat de Toru (el narrador) Si més no, a mi no ha aconseguit traspuar-me sentiments. Potser perque és massa descriptiu, i a un noi a qui li passen aquestes coses li hauria de costar explicar-les amb tanta claredat. Però potser és això mateix el que li dona el to melangiós que t’acompanya tota la novel·la.
Aneu amb compte si esteu depres o heu tingut un desnegany amorós! Us pot tocar la fibra! 🙂
mecatxis en blog 