mecatxis en blog

Continuem parlant del preu de l’art. De com els artistes han de guanyar-se la vida. De si els drets d’autor han de permetre viure als que fan art en viu. Ningú s’imagina a un actor cobrant per una obra que va fer fa vint anys, que va gravar la televisió i ara pot veure en vídeo. Tot i que ara que hi penso, potser sí que ho fan…

Jo em dedico a programar màquines. La programació també pot considerar-se art (com la majoria de feines, suposo) i no cobro per cada galeta que surt de la màquina o cada cop que algú en prem un botó amb èxit.

Els quadres i les estàtues, els llibres i la música, les entrades del cinema i del teatre també estan sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda. Si la gent no et compra els discos és per que consideren que no valen el preu que costen, suposo. En definitiva, que no estan disposades a pagar-ne aquell preu, encara que puguin.

I doncs, què en penseu de les descàrregues gratuïtes? Han de ser il·legals o responen a un efecte resultat de la llei de la famosa «oferta-demanda»? És la llei que fa que els xinesos es facin propietaris de les botigues de barri. La botiga no ven, doncs la compra un paquistanès i es posa a vendre quebabs, que són més bons, més barats i atipen més que un ou ferrat. És la llei de la demanda.

Es van queixar els de les colònies tèxtils i abans els adobers, abans els moliners i abans els masovers i així successivament. Cada època té les seves feines. Ha arribat la de la gent que treballa dur. La que estima la seva feina. La dels artistes de veritat.