mecatxis en blog

Avui, a francès, tot fent exercicis per practicar el passat, m’han fet explicar el primer cop que em vaig enamorar.

De seguida m’ha inundat una imatge. Confós i sorprès per les jugades que et fa la memòria he intentat tramar una història inventada per mirar de cobrir la realitat, però he desistit en pocs segons.

D’ella en recordo (probablement magnificat i distorsionat pel pas del temps) els cabells gairebé rinxolats que semblaven impossibles de dominar i la seva mirada profunda i descarada que refermava el seu caràcter de lluitadora implacable davant les adversitats.

L’he retrobat aquest estiu. Ja sabia que s’havia casat, que tenia un fill i que treballava per l’administració. I me’n vaig alegrar per ella, per que vaig pensar que era feliç. Però em va fer tremolar l’ànima els cabells iguals de llargs però ara allisats probablement per una planxa elèctrica que es mereix l’infern més abismal. Em va fer pensar que a la seva mirada potser hi brillava la felicitat, però que no hi veia la valentia que jo hi recordava.

Vaig pensar també que potser jo també havia estat planxat pel temps, com els seus cabells.

PD: La història va acabar amb la «traïció» del que havia sigut (plus-que-parfait) un bon amic. Sovint acaben així aquestes històries, no?

Tinc la sensació que les generacions de final del segle XX i principis del XXI serem reconegudes per viure un canvi polític important i històric: La desaparició de la democràcia i l’aparició d’un novedós sistema polític, que a falta d’un nom millor anomenaré «induscràcia».

Mentre que la democràcia pretenia donar el poder al poble mitjançant un sistema de eleccions, consultes i referèndums, aquest nou sistema polític es fonamentarà en allò que és millor per a les empreses que governaran el país (o països).

Els primers sintomes són la privatització dels serveis que hauria d’oferir gratuïtament l’administració, el control dels mitjans de comunicació per empreses privades, el lliure mercat que fa que els mitjancers s’enriqueixin a costa dels productors i els consumidors, … L’èxit d’una societat es troba en la capacitat de crear ocupació. Si hi ha una elevada taxa d’ocupació, baixen els índex de delinquència i puja el nivell de vida i la sensació de benestar dels seus habitants.

Be, tanco l’assaig, que no em vull fer pesat. Queda clar el fons del teorema, no?