mecatxis en blog

Fa dies que penso: “No estarà anant tot massa de pressa?”

Tinc la sensació de que en algun moment, en algun lloc, he perdut alguna cosa. Una baula de la cadena de la meva existència i que, és clar, ja no puc tornar enrere per mirar de trobar-la.

Sento que estic perdut i no entenc res del que m’envolta. Me n’adono que la gent del meu voltant pensa que no estic be. Però és clar, jo no n’he sabut mai de parlar dels meus sentiments, així que es queden sense saber res més.

Aquesta sensació, però, no es limita només al que em passa, si no també al que veig, sento, llegeixo, escolto,…

No dedico prou temps a gaudir-ne, a analitzar-ho. Penso que pocs (ningú) poden fer-ho. Vull dir que hi ha tantes coses noves, contínuament, tants avenços, tantes notícies, tants esdeveniments, que és inútil provar de jutjar-ne un. És massa breu per copsar-ne la substància. De seguida queda cobert per alguna cosa més nova, més important.

Cada cop estic més segur que pertanyo al passat. Que la meva època s’està acabant. Que no puc seguir el nou ritme que ens exigeix la vida. I que no sóc capaç de controlar la meva. Senzillament l’huracà de la “societat” ha engolit la meva energia. Ja no sóc jo (qui és que pot ser-ho?). Sóc el que alguns ha decidit que fos.

Senzillament, he errat el camí de la vida. No sé a partir de quina cruïlla vaig escollir la direcció equivocada ni quant fa que m’allunyo del que hauria d’haver sigut o no ha estat. Ni tant sols sé si es pot escollir el camí. No estic segur si hi ha camí. Ni vida.

Sóc jo sol? O hi ha algú que te una sensació semblant?

Fa algun temps vaig iniciar un miniprojecte, consistent en una web on la gent podia participar escrivint una historia. Vaig anomenar-lo “Projecte desert” i el vaig hostatjar a Galeon, els quals encara el mantenen, malgrat jo vaig anar abandonant el projecte.

Alguns dels meus amics m’han dit que el trobaven a faltar, així que el poso aquí de nou, a veure si algú s’anima i escrivim un parell de línies més.

Un llarg llençol blanc retalla el vermell de l’horitzó de la posta de sol. Més enllà de la sorra, només es veu més sorra i és d’allà d’on ve el camí. Mentre el darrer raig de sol intenta passar entre els plecs de la túnica per il·luminar-li la cara, l’home mira les petjades en l’arena. Recorda vagament el dia que va començar el viatge. Ja fa dies que no veu el seu poble a l’horitzó. Fa mitja volta i segueix endavant. Quan ja el vermell s’ha fos, s’atura per fer-se un jaç.

No hi ha camí endavant, i el camí de tornada és el que ell ha fet amb les seves petjades. I com més temps passa, més llarg es fa.

És de nit i és una nit on no bufa el vent ni se sent la remor de cap mar ni hi ha estrelles al cel. És una nit fosca que respira aventura. Els minuts passen amb més lentitud i els segons, els granets de sorra del rellotge del temps, es barregen en la sorra d’aquest desert sense camins, sense direccions, sense horitzó.

L’home mira el cel sense estrelles i recorda una cosa. Una cosa que fa molts anys va canviar la seva vida. Alguna cosa relacionada amb la manca de puntets lluminosos al cel, alguna cosa que té molt a veure amb que el vent avui no acaroni les galtes dels nens que somnien. Alguna cosa estranya i misteriosa…

Reconeix, sense vacil·lacions, però amb tristesa, la soledat que sempre ha envaït la seva vida i que ara, al desert, es reafirma pas a pas. La vida d’un home és difícil, però encara és més complexa quan no tens ningú al teu costat que et recolzi en els moments de feblesa.

Fa dies que camina pel desert i les seves pobres provisions s’han anat esgotant inevitablement. Si no troba un oasi aviat el seu cos formarà part de les dunes d’arena i la seva persona insignificant i el seu pas per aquesta vida no haurà servit de res absolutament, ningú es recordarà d’ell mai. Ha de ser valent, administrar bé el poc que li queda i no desesperar fins a trobar la solució més apropiada.

El descans ha estat profitós. El Sol ha sortit de nou. Es frega els ulls i es treu la mandra. Agafa el sarró, n’espolsa la sorra i mira el camí que ha de recórrer. Per un moment creu veure allò que fa temps que espera. Un reflex. Una lluïssor a l’horitzó proper li fa renéixer l’esperança. Alguna cosa pot fer canviar el paisatge sorrenc.

Potser.

“Què bo que sóc, sóc realment genial”- va dir-se l’aprenent d’escriptor, mentre ella caminava per un altre desert… Un desert urbà en una gèlida nit de Gener, per carrerons envaïts d’un silenci eixordador. No tenia por, per què n’havia de tenir? A aquelles hores i amb aquell fred tota mala ànima per poc seny que tinguès seria reclòs o bé a casa seva o bé en qualsevol d’aquests locals depriments on intenten oblidar qui són…

Un home i una dona. Separats per una distància imaginària, els dos caminen pel seu desert. No són conscients que algú els manipula les passes, no són conscients que algú els mira. No saben que algú decidirà quan es trobaran i ignoren que els mateixos que els han fet retrobar els faran viure un malson de sorra i vent.

Ell, per més que ho provava, no recordava el seu nom. Furgant les butxaques dels vells pantalons apedaçats de records no acabats de viure, va retrobar un anell. Una joia que l’acostava sigilosament a ella, la noia que caminava sense rumb lluny del seu abast.

Ella, per més que ho intentava, no aconseguia saber perquè era on era. No sabia com havia arribat fins allà. Només recordava l’olor de la taronja barrejant-se amb el sucre caramel. Només recordava les últimes notes d’una cançó que era incapaç de materialitzar. Unes notes se li repetien al cap i ella… no recordava res més.

Ell sabia d’on venia. No podia entendre com havia arribat fins allà, però sabia massa bé, d’on procedia. I cap a on anava, també.