Filed under: General
El cinquè dia havíem de fer tres escenes. Vaig decidir fer una història d’amor:
Marta – 23 Anys. Noia Alegre, insegura i tímida. Cristiana
Rashid – 31 Anys. Noi seriós i responsable. Treballa a l’administració Musulmà
Arnau – 26 Anys. Noi carismàtic. Filòsof de pacotilla. Agnòstic
Festa de Sant Joan al carrer, en un barri popular. Marta està sola movent-se lleument al ritme de la música. Se li acosta Arnau.
Arnau: Et puc convidar a una cervesa?
Marta: No, gràcies.
Arnau: Bé. Qui diu una cervesa diu un suc, una llimonada, …
Marta: – S’ho pensa, i trenca la vergonya- Una cervesa va bé.
S’acosten, no sense dificultats, a la barra i Arnau demana dues cerveses. Les agafen i s’enretiren.
Arnau: No trobava normal que t’estiguessis aquí, sense ballar i tampoc volguessis prendre res. Tot i que el que és normal o no, és molt relatiu, suposo.
Marta: …
Arnau: Perdona. Potser xerro massa. Si xerro massa m’ho dius, eh?
Marta: No, a mi m’agrada xerrar. Està bé. El que passa és que…
Arnau: … Sí?
Marta: No sé, avui estic rara. Saps? És una mica estrany, no conec gaire gent i això.
Arnau: És el primer cop que vens a la festa? No ets del poble?
Marta: Vaig arribar fa dos mesos. Estic a la universitat, però aquests dies els meus companys han tornat a casa i estic sola. M’he cansat de mirar la tele i he sortit a veure l’ambient. M’agrada la foguera i que la gent s’ho passi bé, la música, …
Arnau: I d’on ets?
Marta: Sóc de Marroc, però la meva família no és musulmana. Som cristians d’allà. És una mica complicat, saps? Allà els cristians som minoria i no estem gaire ben vistos, saps?
Arnau: Això de les religions és un drama. No entenc per què s’han de barallar els uns amb els altres per un Déu intangible que no sabem ni tan sols si existeix.
La música puja de volum i es va fonent la conversa i la llum fins que es fa FOSC.
Llum. Un parc d’un poble del Marroc. Marta i Rashid passegen agafats de la ma
Marta: No sé, em fas sentir… Ets generós i comprensiu i… No sé, t’estimo.
Rashid: Jo també t’estimo Marta. Ets el millor que m’ha passat a la vida, saps?
Es besen
Marta: Et trobaré a faltar molt quan sigui a la universitat
Rashid: Però ens veurem cada dia, oi? Per Skype. Et trucaré tan bon punt plegui del despatx i serà com sempre.
Marta: Ja, però no serà el mateix. No et podré tocar, ni fer-te petons, …
Es besen de nou
Marta: – Sentim la crida del muetzí – He de marxar. El meu pare em matarà.
Rashid: Passa-t’ho bé, d’acord? T’estimo.
Marta: T’estimo.
Petó. Marta se’n va. Rashid es queda mirant-la. FOSC
Llum. Tornem a ser a la festa de Sant Joan. Marta i Arnau riuen i s’acaben una cervesa.
Arnau: Va, anem a ballar una mica!
Marta: D’acord, però només una estona, no vull anar tard. Demà vull estudiar.
Ballen una estona, primer separats, després s’aniran tocant lleument de les mans, fent passos plegats,… Finalment surten de la zona de ball.
Marta: Me n’he d’anar, em sap greu.
Arnau: …
Marta: De debó, me n’he d’anar, moltes gràcies.
Arnau: T’acompanyo, doncs.
Marta: No cal, de debò.
Arnau: Tinc el cotxe aquí mateix, no em costa res i em ve de gust. – Fent broma – Avui la meva vida és teva.
Marta: – Rient – Va no, em facis riure més. Me’n vaig a peu. Em ve de gust caminar una estona… I SOLA.
Riuen
Arnau: D’acord. Com vulguis.
Pausa. Moment tímid de comiat.
Marta: Doncs adéu.
Arnau: Adéu?
Marta: A reveure.
Arnau: Això sí, arreveure.
Marta: Sí, arreveure.
Arnau: Doncs arreveure.
Marta: – Tocant-li lleugerament una mà – I gràcies.
Arnau: – Agafant-li la mà – Vostè les té totes.
Es miren uns segons, encara amb la ma agafada. Marta abaixa una mica el cap. Arnau li aixeca amb l’altra mà i li fa un petó lleuger als llavis.
Marta: – Sorpresa perquè li ha agradat – Oh, déu meu. – Marxa corrent.
Arnau la veu marxar uns segons com ho ha fet abans Rashid.
FOSC
Filed under: General
El quart dia, vam haver de fer una conversa entre dos personatges, Pere i Aina, que havia de contenir pauses que representessin una resposta activa per part de l’interlocutor.
S’obre la llum i veiem una parella que preparen plegats el sopar. Una taula i dues cadires.
Pere: Et trobes millor?
Aina: Sí, crec que sí. Millor.
Pere: Avui podríem …
Aina: …
Pere: Fa dies que no…
Aina: …
Pere: I jo tinc necessitats, saps?
Aina: Fot-te una palla.
Pere: …
Aina: -Fent-li un retret – Per què no truques a l’Ainoa?
Pere: …
Aina: La podem convidar a sopar, no?
Pere: …
Aina: No creus que li agradaria?
Pere: …
Pausa tensa entre tots dos
Aina: Ho sento.
Pere: Sí, jo també.
Pausa més relaxada
Pere: – Fent broma- Ho deies de debò, de convidar l’Ainoa?
Aina: Burro!
S’inicia una baralla juganera que acaba en un petó apassionat. FOSC.
A les fosques sentim una bufetada. S’encén el llum. Aina plora. Es cobreix la cara, dolorida per la bufetada.
Aina: No volia…
Pere: …
Aina: No ho tornaré a fer, de debò.
Pere surt. Aina Plora
Aina: No, si et plau!
Pere entra. Du una corda. Fa seure violentament Aina en una cadira i la comença a lligar. Mentre Aina segueix plorant. Pere es treu tota la roba. Veiem el seu penis erecte.
Aina: No, si us plau. Perdona’m! No!
Pere li embena els ulls. FOSC. Aina té alguna cosa a la boca que no la deixa parlar ni gairebé respirar. La sentim estossegar, esbufegar, intentar cridar, …
Pere: – A les fosques. Respiració entretallada – Què, Ainoa? T’agrada?, T’agrada, Ainoa? Sí, que t’agrada…
Música
S’obre la llum i veiem una parella que preparen plegats el sopar. Una taula i dues cadires.
Pere: Com et trobes.
Aina: Bé, per què?
Filed under: General
El Tercer dia vam fer un monòleg. Vaig escollir fer una arenga militar.
Un capità arenga els soldats abans d’entrar en combat. De fons sentim la remor de la batalla, que anirà creixent.
Capità: Soldats del dotzè Regiment del Sagrat Cos d’Infanteria de la nostra Mare Pàtria! Avui us ha arribat el torn! Estic orgullós de vosaltres! Us heu mostrat mereixedors de l’orgull de donar la vostra vida per la nostra Mare Pàtria. La Pàtria, que us ha parit. La Pàtria, que us ha criat i alimentat. La Pàtria, que us ha fet el que sou: homes forts, valents, orgullosos. Avui soldats, la Pàtria us reclama, us necessita!
Teniu davant vostre l’enemic de la pàtria. Cucs fastigosos que no mereixen res més que arrossegar-se per terra, ser trepitjats pels vostres peus. Avui vessareu la sang de les bèsties carronyeres que no ens tornen el que és nostre, la nostra terra, la nostra llibertat. Cabrons infectes que empudeguen aquesta terra que els nostres avantpassats no van saber defensar. Ara és el nostre moment! El moment de la venjança!
Cantareu orgullosos el nostre himne després de la gran victòria. Tornareu a casa, orgullosos d’haver fet justícia. Soldats, herois de la pàtria, orgull del vostre poble. Els vostres besavis, que patiren l’afront de la derrota us miren des de la seva tomba, sigueu-ne mereixedors. Avui podem alliberar-los de la seva vergonya, soldats!
Alceu el vostre fusell, soldats! Agafeu-lo amb força. No deixeu de disparar fins que el darrer dels porcs, covards, lladres, assassins… Fins que no en quedi cap, soldats! Ni tingueu pietat! No hi ha perdó! Ells no en varen tenir amb els nostres! És l’hora, soldats! Dotzè Regiment del Sagrat Cos d’Infanteria, endavant! Per la Pàtria! Per la llibertat!!!
La remor es transforma en brogit. El capità crida per sobre del soroll de trets i explosions.
Endavant soldats!
Dispareu!
Dispareu!
Ni un pas enrere, soldats!
Per la Pàtria!
Endavant!
No vull covards!
Un tret toca al capità i cau. El brogit es torna sord, uns pocs segons, amb un xiulet clar i agut per sobre. Silenci sobtat. Retorna el brogit de la batalla fins a tornar-se gairebé eixordador. Silenci sobtat i FOSC.
Filed under: General
L’exercici del segon dia consistia una conversa entre una persona real i un altre ésser no real. El meu passava entre un empresari i uns núvols i vaig tenir el plaer que la triessin els companys del taller d’interpretació per representar-la al final de l’UCE! Fa així:
Conversa al Canigó
Home: – A un grup de persones que no veiem – M’heu fotut pujar fins aquí, esbufegant, sense veure-hi ni un borrall a dues passes, per veure que, més núvols? Vaig a pixar.
– S’enretira fins a l’altre extrem de l’escenari i es posa a pixar.
Home: No veig ni on pixo, collons. Encara em fotré daltabaix.
Cau un llamp. Un canvi de llum o de so pot indicar el canvi de paradigma.
Núvol: Bon dia, caminador que em regues amb la teva pluja. Sigues ben trobat tu i els teus.
Home: – Espantat – Hòstia collons! El mal d’altura. Ja sabia jo que no havia de pujar.
Núvol: Sou curiós vós i també els vostres. Poc que gosem d’enraonar naltros amb valtros, els caminadors. I prou que us coneixem de temps. Tot i que canviants, sou els mateixos un cop i un altre. Tal com som.
Home: Ai, mare de Déu. Un encontre a la tercera fase.
Núvol: No sou pas acostumat a enraonar amb naltros, ho entenem. I prou curiositat tenim en veure-us ploure. Doncs no ploveu com un núvol.
Home: Núvol? No, jo no sóc un núvol, no em facis mal, si us plau.
Núvol: Poc que cal que patiu per naltros, que som intangibles. Sou valtros qui mos feriu. I d’això volíem vos enraonar.
Home: Enraonar? A doncs mireu, vaig un moment a dallonsis i ara torno, d’acord? No us mogueu.
Núvol: Atureu-vos caminant, puix perillosos són els vostres passos en aquest cim. Aquí enceneu la vostra flama llampant amb els rajos de sol. Aquí venereu les pedres i els avantpassats, aquí us recolliu i us aplegueu. I és aquí on vull parlar-vos, caminant. No fugiu ara, puix coneixem el vostre dolor en arrossegar-vos per les roques punxegudes. I és del nostre dolor que volem parlar-vos.
Home: Dolor? No, a veure, parlem-ne, no? A veure…
Núvol: – Salta un llamp i sona un tro – Calleu, puix parlar-vos volem. A vos us hem cercat i us hem seguit puix vos podeu el nostre mal alleugerir. Vos creiem que teniu els núvols foscos que no plouen, que no llampeguen i s’enfilen ben drets fins a fondre’s i confondre’ns. Núvols que couen i que no són d’aigua com els núvols som. Si no d’un continu somort sutge, ferotge i voraç. De calç i sofre.
Home: Núvols foscos? Vols dir fum?
Núvol: No és fum de foc i flames del que us parlem. És fum de pedra i roca. Fum pudent, de dia i de nit, plogui o nevi, faci fred o faci calor. Bufi el vent o estigui en calma. Fum calent, però sense flama. Fum filat per llargues torres de roca negra. És aquest fum el que fereix.
Home: Torres negres? Voleu dir les fàbriques? És això? Però jo no tinc les fàbriques aquí. Les tinc a Algèria, a l’Índia, …
Núvol: Us veiem caminant i sabem. Us seguim, us trobem i us parlem, caminant. Us parlem com valtros parleu. Prou fum pudent. Més llamps i trons.
L’home fa un pas enrere, rellisca i gairebé cau.
Home: Ja, les fàbriques. Escolta jo no puc tancar les fàbriques saps. Donen feina a la gent saps, les fàbriques, i… No hi puc fer res. Les fàbriques… el fum… No hi puc fer res….
Més llamps i trons. L’home torna a relliscar i cau de cul.
Home: – Incorporant-se – No, espera, parlem-ne. Les fàbriques tenen un pla verd, d’estalvi d’energia i no gastem gaire paper saps? Fem contribucions a les associacions, saps. Donem diners per salvar els boscos i això…
Núvol: Baixareu i aturareu el fum, caminant. Aturareu el fum que crema sense foc. El fum que ens cou i ens fa mal. La boira us vetlla caminant. Us vetlla.
– Un canvi de llum o de so pot indicar el retorn al paradigma del principi.
Home 2: – En off – Ho veus com al final ha sortit el sol?
Home: Colló, m’he pixat a sobre.
Filed under: General
Aquest any he tornat a l’UCE i he fet el taller de Dramatúrgia amb Albert Mestres. Més o menys cada dia escriviem un text, com a exercici. El del primer dia tenia com a clau “Canigó”. Em vaig inspirar en les historietes de l’Story Txelling al programa Popap de Catalunya ràdio.
PAULA: Saps com es diu aquesta sardana?
PERE: Com?
PAULA: La sardana, com es diu?
PERE: No sé, crec que ho han dit abans.
PAULA: Ja.
PERE: Alguna cosa de la muntanya, o no sé…
PAULA: Sí, una muntanya…
PERE: La Gallina Pelada?
PAULA: Sona molt èpic per ser la Gallina Pelada.
PERE: Potser sí.
PAULA: Montserrat? La Pica d’Estats?
PERE: Montblanc? Everest? El Peñón de Gibraltar?
PAULA: Vés a cagar.
– Riuen –
PERE: Parlant de merda, vols una altra cervesa «casolana» d’aquestes?
PAULA: Abans em suïcido. Ja he fet prou esforç acabant-me la primera.
PERE: Doncs fotem el camp, no?
PAULA: No, espera.
PERE: Què t’ha agafat a tu ara amb les sardanes?
PAULA: A mi? Res… Només que… he pensat que ho volia veure. Ja saps, si volem defensar la nostra cultura, doncs hem de conèixer-la una mica, no?
PERE: Au va!
– La Paula saluda algú de la cobla.
PERE: El de la flauta? Au va!
PAULA: No és una flauta, és un flautí.
PERE: Ja. Flautí. I com es diu?
PAULA: Doncs això, flautí. I el timbalet aquest, tamboret, em sembla.
PERE: Doncs trobo que són uns noms prou originals. I el morenet que els toca?
PAULA: Ah! El Xiscu! Va a la meva uni. Quina casualitat, oi?
PERE: I tant, molta! I tant!
PAULA: Es diu Abderraman, però tothom li diu Xiscu.
PERE: Caram, sí que en saps coses.
PAULA: És que vam estar xerrant al bar, i després ens vam trobar al tren. Ell és d’aquí, eh! Ha estudiat aquí i tot això, vull dir. El seu pare es va conèixer amb una d’aquí i van estar vivint junts i això.
PERE: I a mi això per què m’ho expliques? Què hi faig jo aquí?
PAULA: Tranquil, eh! Que has sigut tu que m’has dit de sortir a fer el vermut.
PERE: I tant! Repassem els whatsups, a veure.
PAULA: D’acord, coi, deixa-ho estar! – Aplaudeix amb entusiasme. El Pere ho fa amb desgana.
mecatxis en blog 