mecatxis en blog

«L’home roba un anell, la dona el persegueix, cauen a l’aigua i s’ofeguen. Troben 2 esquelets agafant un anell. 2 enamorats suïcidats junts.»

Aquest és el tipus de llibre que llegirem al futur. 140 caràcters és més curt que el Reader’s Digest. Ho podem veure als diari i les ràdios: Les notícies, els reportatges i les entrevistes són cada cop més curts. Vaig parlar amb una periodista que es queixava de la maca de temps. Havia entrevistat una persona durant dues hores i havia d’escriure una columna de poc més de 200 paraules. Vaig preguntar-li perquè havia fet durar tant l’entrevista si només tenia una columna per escriure i em va respondre «És que era molt interessant el que explicava!» Òbviament, no va aconseguir transmetre l’interès de l’entrevista en el seu text. Tantes coses per explicar i tant poca capacitat per escoltar. Ei! Jo el primer, eh?

El món va molt de pressa i volem fer tantes coses que ens oblidem de mirar el paisatge.

Perdoneu que no m’estengui. Si fos més llarg potser no em llegiríeu.

Nit d’estiu calorosa, de formatge tendre fresc a l’ombra de lluna d’un arbre del qual provo d’endevinar el nom sense èxit.

És un arbre no molt gran i no molt jove de fulles que endevino fosques, rodones i punxegudes, com la fulla d’una llança. Té el tronc gairebé llis i molt dur. Com si s’hagués especialitzat a resistir els ganivets de les parelles enamorades. Provo de captar-ne la flaira. Intento separar-la de les altres olors i dels altres arbres. Sembla de menta sense ser-ho. No és dolça, si no més aviat picant. I fresca. I molt suau, com si li fes vergonya destacar entre les altres. L’arbre sap que aquella olor no la podran servir mai en un pot. La meva arbre (he decidit que és femella com l’alzina es diferencia del roure) és una arbre amb seny i que té les coses clares. En toco l’escorça menys suau del que esperava i m’acosto la ma a la cara per confirmar que és aquesta la olor que busco. I penso que és difícil definir una olor. Segurament no ens han ensenyat a fer-ho quan érem petits. Com tenim noms pels colors, podríem tenir noms per les olors, no?

I em separo de la arbre desconeguda, una mica marejat pel Banyuls comprat a Prada, i li dono les gràcies per la seva ombra, la felicito per la seva olor i l’encoratjo a seguir resistint els embats de les punyalades de l’amor.