mecatxis en blog

Tots tenim dret a enfadar-nos, però serveix d’alguna cosa?

Sempre s’ha dit que el que s’enfada té dues feines: enfadar-se i desenfadar-se. Penso que és ben cert.

La gent que s’enfada, al meu entendre, demostra a més una incapacitat per entendre les raons lògiques del fet que li ha provocat l’enfadament (de raons lògiques sempre n’hi han, encara que només siguin lògiques per alguns) i una ineptitud per realitzar accions que reverteixin el fet que provoca aquest sentiment.

Intentaré explicar-ho amb un exemple:

Pensem en la gent que està enfadada amb el govern, no importa si el local, el comarcal, el provincial o el nacional. La gent que s’enfada per les retallades no entén la lògica del govern que es troba amb els calaixos buits i, a més, no és capaç d’escollir un partit polític que gestioni millor. De fet, si ens mirem les eleccions a Madrid, només sabem triar entre el PP i el PSOE, com si no hi hagués altres alternatives. La situació actual ens ha vingut donada per més de 20 anys d’aquesta alternança.

Però m’interessa més els que s’enfaden per petites coses: amb els veïns, els germans, els companys de feina, … Enfadar-se amb la gent que ens envolta és, penso, un problema nostre i no de l’altre. Demostra que no som prou oberts per posar-nos en la pell de l’altra persona, que no som capaços  d’entendre el seu punt de vista i, si no hi estem d’acord (parteixo del supòsit que La Raó no existeix, que hi ha una raó, en minúscules, per cada cap pensant) obrir un debat i dedicar una estona a resoldre el conflicte de forma sensata.

Tot això és teoria, clar. Enfadar-se és un sentiment i, com a tal, col·lideix frontalment amb la lògica.

Un noi volia una perla. La perla no era per ell, clar. Era per algú altre.

Les perles, però eren molt difícils de trobar. Les perles sortien de les ostres velles i les ostres salvatges ja no existien. Només existien ostres cultivades que es venien joves per menjar. Als productors els era més rendible vendre les ostres joves que, si bé no aportaven tants beneficis com les anhelades perles, si que ho feien més ràpid i, així disposaven abans del capital. D’aquesta manera, les perles van anar desapareixent del mercat i, al cap d’algun temps, la gent ja no recordava que existien.

El noi sabia per algunes novel·les que havia comprat a llibreters de vell que antigament existien les perles i que havien format part d’antics tresors pels quals els pirates eren capaços de matar. Tanmateix, comprar-les a algun joier antiquari era extremadament car i difícil. Molts no sabien ni de que els parlava. Els que n’havien sentit parlar no sabien d’on treure’n cap. I els que coneixien l’existència d’alguna en demanaven una fortuna.

Al noi se li va acudir una idea. Va comprar un aquari amb peixos, va agafar sorra del mar i la va posar al fons de la peixera i va comprar dues ostres vives al supermercat, que va posar també a la seva petita peixera.

Una ostra triga 5 anys a fer una perla, això ho havia llegit a la Xarxa. Calia que un gra de sora es fiqués dins d’una ostra. Els primers intents van resultar infructuosos. Va caldre 5 generacions de ostres per que finalment ho aconseguís. Així doncs, finalment, després de 25 anys de recerca, cura, investigació i treball, una de les ostres havia fet una perla. La perla no era molt gran i menys bonica del que s’havia imaginat, però era una perla. Només faltava donar-la.

Va posar un anunci al diari: «Propietari de perla cultivada busca pirata o bucaner per que el mati i li robi»