Filed under: General
Ahir al taller vam fer un exercici divertit. Es tracta d’escriure una escena contrarellotge seguint les pautes del professor. Cada x temps, el professor introdueix una nova pauta que cal introduir immediatament al guió.
Us he posat justificat a l’esquerra les pautes que va introduint el professor.
Teniu 25 minuts. En escena hi ha 2 personatges, A i B, i comença amb una acotació que conté el temps i l’espai on ocorre l’escena.
Prada, 20 d’agost del 2016. 7 del matí. Al bar de la Universitat Catalana d’Estiu.
A: Ja han tancat el bar? – Aixecant-se d’una cadira.
B: Sí, crec que cap a les 3 – Continua escombrant.
A: Vaja.
B: Et trobes bé?
A: Si, bé… Una cervesa no m’aniria malament.
B: Doncs crec que fins les 10 o així no obre.
A: Ja – Pausa – Tens un cigarret.
B: No, ho sento.
A: Vaja.
B: Continua escombrant.
Monòleg
B: Segur que et trobes bé? No fas gaire bona cara. – Pausa – De fet fas la mateixa cara que en Michael, el meu home, quan es lleva a les 6 i ha dormit al sofà. El faig dormir sempre al sofà quan torna begut. És a dir, gairebé cada dia.
Entra C
Entra C i desperta A, que s’ha adormit altre cop.
B: Ell tampoc es lleva fins les 10 i el primer que fa es demanar una cervesa.
C: A ell no li passa cada dia. Només els dies de l’UCE. La resta de l’any no fuma ni beu.
B: Ah, és la seva dona?
C: No, ens vam conèixer ahir al vespre, però m’ho va explicar.
A: És veritat! Jo no bec mai! – Dirigint-se a C – Tens una cervesa?
C: No, i crec que et convé més un cafè.
A: Carajillo?
B: Crec que es diu cigaló.
Marxa algú
C acompanya a A i se’n van. B parla al públic.
B: A en Michael també passa algú a recollir-lo, normalment, però, va uniformat. En Michael, no el qui el recull. En Michael treballa a la brigada anti-drogues de Perpinyà. Per poder-se barrejar amb la xusma s’ha de «Caracteritzar». Llavors es treu l’uniforme i se’n va a treballar.
Entra D amb alguna cosa
Entra D, porta les claus del bar.
D: – Obrint el bar – Vols una cervesa?
B: No, gràcies. – Rient – Jo no.
D: – Rient – Un cafè?
B: D’acord – Deixa l’escombra i seu en una cadira.
D: Van fer un bon merder ahir!
B: La merda més grossa la portava un altre. Jo escombro i prou.
Passa alguna cosa inversemblant
D li porta una cervesa a B, agafa l’escombra i es posa a escombrar. B agafa la cervesa i se la ve prenent.
B: Vols un cafè?
D: No, m’he d’afanyar. He de tornar a casa abans no es desperti en Michael.
B: És el teu home?
D: No, el meu pare. Es lleva cap a les 10 i encara li he de planxar l’uniforme.
B: És policia?
D: Guàrdia urbà. A Perpinyà.
Mor algú
B: Li agrada la feina?
D: Fa doble torn. A la tarda pos multes als cotxes i a la nit fa ronda de paisà per buscar traficants. Arriba MORT i s’adorm al sofà.
B: Ja.
D: Jo no vull ser guàrdia urbà. La vida del guàrdia urbà és com un got de cervesa. El tinent et va xuclant glop a glop fins que et veu el cul. Llavors t’esclafa, t’arruga i et llença.
B: I què vols ser?
Monòleg
D: Traficant. Els traficants si que s’ho munten bé. Tinc uns quants col·legues que ho són. Et lleves al migdia i dines la restaurant, tens la tarda lliure i has de ser al teu lloc abans de les 10. Tenen les consumicions pagades i el negoci els deixa un bon marge. Clar que et pot agafar la poli i això, però són uns merdes que no s’enteren de res, saps? El meu pare és poli.
B: Guàrdia urbà.
D: El que sigui.
Filed under: General
Us deixo una versió evolucionada del treball anterior. He escrit alguna escena i va agafant cos de peça teatral.
La dona de Poeta Moll, la Clara, ha tingut un greu accident de transit. Bé, no és la seva dona, fa 6 mesos del divorci exprés. En Poeta s’ha assabentat de l’accident per una amistat comuna i l’ha anat a visitar. Com sempre ha estat mal rebut a casa la Clara, però si més no s’ha assegurat que està bé. Hi havia sa mare que s’ha desfet en agraïments i han xerrat 2 minuts al replà fins que la Clara l’ha cridada amb una excusa.
En Poeta ha anat a cal mecànic per veure com havia quedat el cotxe. Tot i que l’han posat del dret, es veu el sostre ben xafat i els eixos de les rodes cargolats com si hagués passat per una tortura insofrible. Ningú diria que aquell munt de ferralla havia pogut marxar rodant. La Clara ha sobreviscut de miracle. En Poeta està convençut que la culpa de l’accident és de la Clara. Ella és així. Té accidents, però no són mai culpa seva.
En Poeta fa temps que està fart de la seva feina com a director de la sucursal d’una entitat d’assegurances i préstecs. Ha fantasiejant molts cops amb la idea de deixar-ho tot i marxar. Aquell accident, aquella «no mort, però gairebé» és el que li fa prendre LA DECISIÓ: Fer la maleta i anar-se’n a viure a casa ma mare, pobreta, a la Garrotxa. La Naida, la infermera que cuida la mare li ha parlat d’un alzheimer incipient.
Arriba a la sucursal i troba la Rocamora, plorant com una magdalena. Li informa que a la darrera auditoria van trobar a faltar 70000€ i que ara estan fent una segona auditoria de control amb agents del jutjat i tot. Al despatx ja l’espera un senyor assegut a la seva butaca i xafardejant-li els papers de la taula. Es presenta com a «Inspector Sánchez» i li demana que engegui l’ordinador. Després de remenar-ho tot, li demanen que vagi a comissaria a prestar declaració. La Rocamora l’abraça encara plorosa a la porta.
– Confio en vostè senyor Moll.
– Tranquil·litzis Rocamora, tot s’aclarirà.
Finalment surt de la comissaria. No pot sortir de Tarragona fins a nova ordre.
A l’oficina, la Rocamora encara és a la porta i somica i se li llença a sobre i li fa un petó a la galta.
– Rocamora, per l’amor de déu, controlis.
– Perdoni Senyor Moll. Es troba bé? El puc ajudar? Si vol pot venir a casa i li faig el sopar, per que no li calgui patir per fregar els plats, o vinc a casa seva i li faig…
– Gràcies Rocamora, no caldrà. Faci el favor de tornar a la seva feina.
L’endemà detenen en Raül, un dels caixers nous. Ha fet uns estranys i matussers moviments econòmics darrerament. En Poeta ja pot sortir de la ciutat, però ha d’estar localitzable per si el criden a declarar.
Arriba al despatx i redacta la carta de dimissió. Reuneix els empleats i els explica que ja està el cas solucionat, que no pateixin. Els anuncia la seva dimissió, aclarint que el problema amb els diners no n’és el desencadenant. El desànim és evident en gairebé tots els empleats i excepcional en la Rocamora que amb els ulls esbatanats no pot tancar la boca.
En sortir de l’oficina, lliura les claus a en Feliu, que es cuidarà de substituir-lo fins que la central nomeni un nou director. La Rocamora l’espera a l’entrada del garatge.
– Mª Àngels: Senyor Moll, volia dir-li…
– Poeta: Vol que anem a fer un cafè?
– Mª Àngels: És clar que sí senyor Rocamora!
– Poeta: Em pots dir Poeta, ja no sóc el teu cap.
– Mª Àngels: On tu vulguis Poeta.
Van al Cosmo, un lloc prou cèntric i popular per que la Mariangels no es faci falses il·lusions.
– Poeta: Li voldria agrair especialment el seu suport i la seva feina durant tot el temps que hem estat treballant junts. Jo ja sé que vostè…
– Mª Àngels: Ho entenc, no passa res. Has de fer la teva vida.
– Poeta: Si torno a Tarragona passaré veure’t a l’oficina.
– Mª Àngels: – Escrivint en un tovalló – Truca’m quan vulguis.
– Poeta: Mariangels, ja saps que fa poc que m’he separat de la meva dona, necessito temps per…
– Mª Àngels: Ja.
– Poeta: – Li agafa les mans – Gràcies.
– Mª Àngels: – Aixeca el cap i se’l mira per primer cop als ulls – Tu sabies…
– Poeta: – Amb un somriure amable – Crec que és evident a tota la oficina Mariangels, no has dissimulat gaire bé.
– Mª Àngels: Ai mare de Déu.
– Poeta: – Rient – No et preocupis. Tu fes bona cara quan hi tornis i els deixaràs amb un pam de nas. Segur que es pensen que acabaràs amb depressió.
– Mª Àngels: – Riu.
– Poeta: – Puc convidar-te a sopar? Vull dir com a amics.
– Mª Àngels: – No ho se… Crec que necessito una mica… Gràcies, però millor que no.
– Poeta: – …
– Mº Àngels: – He de marxar… Gràcies… Pel cafè i… Gràcies…
Es fan dos petons, ella encara cohibida, a la porta del cafè i marxen un cap a cada costat. En Poeta fa uns passos i es gira per mirar-la marxar, ràpida i decidida. Amb el cap sempre enlaire pendent de tot i de tothom. Es tant diferent de la Clara, tant diferent de les altres. En Poeta es mira el tovalló amb el número de telèfon, se’l fica a la butxaca i se’n va.
Torna a casa i carrega el BMW. Es mirà al mirall. Ja serà prou difícil reconèixer un fill que fa 10 anys que no veus per complicar-ho amb aquella frondosa barba esquitxada de canes i els cabells en mitja melena. Se’n va a la barberia.
Barberia Pakistanesa. Música pakistanesa a volum moderat. Cadira de barber i mirall. Pakistanès Sikh amb turbant i barba.
Poeta: Bon dia
Kadar: Buenos dias
Poeta: ¿Puede cortarme el pelo y afeitarme?
Kadar es mira sorprès en Poeta. Ell no afaita ni talla cabells. Només arregla barbes i aplica tractaments als cabells.
Kadar: ¿Quiere que le corte el pelo?
Poeta: Sí.
Kadar: ¿Y la barba?
Poeta: Sí.
Kadar: Yo soy Sikh Pakistaní…
Poeta: – Irònic – Ah! No me havia dado cuenta!
Kadar es mira el seu instrumental pintes i tisores per arreglar barbes. Es torna a mirar en Poeta
Kadar: Sientese, por favor – Treu la música
Poeta: Pot deixar la música si vol.
Kadar torna a posar la música més baixeta i li posa un pitet de barber.
Kadar: ¿Como quiere que le corte?
Poeta: Ben curtet.
Kadar truca per telèfon i parla uns segons en pakistanès. Comença a tallar-li el cabell a en Poeta amb pinta i tisores, una mica maldestre.
Poeta queda d’esquena, tapat per Kadar i la cadira de barber i no el veiem en la resta de l’escena.
Kadar: En la vida hay cosas extrañas que pasan. Cosas que te hacen pensar. Hay cosas del pasado malas. Però en presente son buenas. Yo en el pasado, en Pakistan, era funcionario. Trabajaba en el ayuntamiento, con papeles y cosas, sabe? Ayudando a la gente. Allí América es mala. Europa es mala. Pero yo ahora estoy en Europa sabe? Ahora el punto de vista es diferente. El Gobierno de pakistan no ayuda a la gente. Yo he venido a Cataluña y el gobierno ayuda un poco. En pakistan no ayuda a las pequeñas empresas. No ayuda a la gente. Solo a las grandes empresas, sabe? Europa ahora veo que no es tan malo. Pakistan necesita la ayuda de europa, però pakistan no deja que le ayuden, sabe? Allí piensan que es malo. Yo ahora aquí soy peluquero. En Pakistan nunca habia cortado el pelo. Pero hoy puedo cortar el pelo a un catalan. Un Sikh nunca se corta el pelo,sabe? Però la otra gente si. Yo he aprendido a cortar el pelo i arreglar la barba de la otra gente. A afeitar la barba tambien, claro.
Entra un nen pakistanès amb una bossa de maquinetes d’afaitar i un pot d’espuma i les dona a Kadar. Intercanvien unes frases en pakistanès i el nen marxa. Kadar mira el pot i despés en Poeta. Deixa les coses sobre el prestatge i continua tallant el cabell.
Kadar: Sabe? Un siempre aprende en cosas. Si quiere mejorar en la vida hay que aprender. So se lo digo a Khudaij, mi hijo. Ahora tiene 7 años y nunca ha visto Pakistan. El piensa que Pakistan es bueno. Pero yo quiero que vea que tambien es malo. Pakistan es bueno, però tambien malo, sabe? Como Europa, no todo es bueno. Hay gente que mata a su esposa, por ejemplo…
Es va fen fosc a l’escena.
Arriba a casa sa mare, sense avisar. Amb la Naida no s’han vist mai, només han parlat per telèfon, per la qual cosa no el vol obrir. Finalment la truca per telèfon per que li reconegui la veu i el deixa entrar.
Quan sa mare el veu s’aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, en Poeta s’hi acosta per fer-li un petó i l’únic que rep és una dolorosa plantofada i una bona esbroncada per no anar-la a veure durant tant de temps. No l’anomena Poeta si no Ramir, el nom de son pare.
Aquella bufetada donada a en Ramir i no a en Poeta li recorda la relació dels seus pares. En Ramir, el pare, era un home apocat i calçasses que rebia ben sovint els insults, esbroncades i maltractes físics de la Màxima, la mare, i això és també el motiu de la seva llarga fugida a Tarragona, només interrompuda per un curt viatge, deu fer uns 10 anys, per enterrar en Ramir.
Després de la bufetada, però, en Poeta s’ha quedat mirant fixament els ulls de la seva mare aguantant l’ampla varietat d’insults que la Màxima ha col·leccionat durant 43 anys de relació matrimonial i ha anat veient com la Màxima s’ha anat fent petita al llarg del monòleg; cada vegada amb la veu més prima; cada vegada amb la mirada menys amenaçant i més escàpula; fins que el plor li trenca la veu i no para de murmurar «ho sento, ho sento, ho sento, ho sento…».
ANAGNÒRISI: L’endemà el truca la Clara amb la seva furiosa exigència. El cotxe no es pot aprofitar i en necessita un de nou. En Poeta li respon que ara no la pot ajudar, que està a casa la seva mare. La Clara li diu que sap perfectament que sa mare és morta, que no s’inventi excuses «de merda» i que li ingressi els 20.000€ que necessita pel cotxe nou. La bufetada encara li cou. En Poeta penja el telèfon, surt a l’era i parteix en dos el mòbil amb la destral al piló d’estellar llenya mentre encara sona una nova trucada de la Clara.
Se’n va a casa i li diu a la Naida que ell li acabarà de donar l’esmorzar a la mare. Li demana a més que li faci el favor de convidar a sopar els masovers per parlar de la gestió de les terres.
Després de l’esmorzar agafa el telèfon sense fils, va a la seva habitació, treu un tovalló de la cartera i marca un número de telèfon.
Filed under: General
Sembla que faci segles que no escric. Enguany a l’UCE he seguit un curs d’escriptura de teatre impartit per Albert Boronat. Us deixo un exercici que he fet. És l’argument per a una obra que té el senyor Poeta Moll com a protagonista.
La dona de Poeta Moll, la Clara, ha tingut un greu accident de transit. Bé, no és la seva dona, fa 6 mesos del divorci exprés. En Poeta s’ha assabentat de l’accident per una amistat comuna i l’ha anat a visitar. Com sempre ha estat mal rebut a casa la Clara, però si més no s’ha assegurat que està bé. Hi havia sa mare que s’ha desfet en agraïments i han xerrat 2 minuts al replà fins que la Clara l’ha cridada amb una excusa.
En Poeta ha anat a cal mecànic per veure com havia quedat el cotxe. Tot i que l’han posat del dret, es veu el sostre ben xafat i els eixos de les rodes cargolats com si hagués passat per una tortura insofrible. Ningú diria que aquell munt de ferralla havia pogut marxar rodant. La Clara ha sobreviscut de miracle. En Poeta està convençut que la culpa de l’accident és de la Clara. Ella és així. Té accidents, però no són mai culpa seva.
En Poeta fa temps que està fart de la seva feina com a director de la sucursal d’una entitat d’assegurances i préstecs. Ha fantasiejant molts cops amb la idea de deixar-ho tot i marxar. Aquell accident, aquella «no mort, però gairebé» és el que li fa prendre LA DECISIÓ: Fer la maleta i anar-se’n a viure a casa ma mare, pobreta, a la Garrotxa.
Així doncs torna a casa sense ni passar pel despatx a acomiadar-se i fa la maleta a cuita corrents amb el més essencial. En obrir l’armariet del lavabo, troba encara els pots de paroxidamol i peranomoxina de la seva dona els aboca al vàter i estira la cadena.
Carrega el BMW i va cap a la casa pairal a Santa Pau. Haurà de parar a una benzinera a l’alçada de Sabadell i pagarà amb tarja, sense problemes, com sempre. Mentre posa benzina es mira reflectit al mirall del cotxe. La Naida, la infermera que cuida la mare li ha parlat d’un alzheimer incipient. Ja serà prou difícil reconèixer un fill que fa 10 anys que no veus per complicar-ho amb aquella frondosa barba esquitxada de canes i els cabells en mitja melena. Entrarà a Sabadell i buscarà un barber. Acaba en un pakistanès que li arregla tot plegat per 20 euros que paga al comptat (el paqui no cobra amb tarja).
Al sortir de Sabadell per reincorporar-se a l’autopista es troba un control dels mossos. El fan parar, li demanen la documentació i miren amb atenció la matricula. Parlen entre ells i per radio amb algun company. Es miren una foto i se’l miren fent gesticulacions negatives amb el cap. Finalment li demanen que els acompanyi a comissaria. Ell s’hi oposa i després d’una breu però encesa discussió, acaba emmanillat i dins el cotxe patrulla.
El cotxe patrulla el porta a Sabadell on el fan passar tota la nit. L’endemà el tornen a transportar a Tarragona on el presenten al comissari. Sembla que al despatx de l’agència l’han trobat a faltar a ell i a 70.000 euros.
Després d’assegurar i reassegurar que no ha sigut ell, de respondre a interrogatoris i a esperes interminables, el deixen en llibertat, però li demanen que no surti de Tarragona. Insisteix en que vol anar a casa la seva mare, però li tornen a dir que fins a nova ordre, no pot sortir de la ciutat.
En sortir al carrer, se n’adona que té el cotxe a Sabadell i que no el pot anar a buscar. Li caldrà trucar a un taxi per tornar a casa.
A la porta l’espera la Rocamora, una de les oficinistes del despatx, encara somicant del disgust. Li declara la seva confiança incondicional i com ha patit pensant que potser havia tingut un accident fins que ha sabut que l’havien retingut els mossos. En Poeta sap del secret amor no correspost que ella li professa i la deixa parlar fins que es calma i aconsegueix que se’n torni a casa.
Passats uns dies i unes quantes visites policials més es descobreix que en Raül, un dels caixers nous ha fet uns estranys i matussers moviments econòmics i finalment l’han detingut, així que en Poeta queda alliberat i pot anar a casa sa mare. En aquest temps s’ha donat de baixa oficialment de la feina.
Finalment arriba a casa sa mare, sense avisar. Amb la Naida no s’han vist mai, només han parlat per telèfon, per la qual cosa no el vol obrir. Finalment la truca per telèfon per que li reconegui la veu i el deixa entrar.
Quan sa mare el veu s’aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, en Poeta s’hi acosta per fer-li un petó i l’únic que rep és una dolorosa plantofada i una bona esbroncada per no anar-la a veure durant tant de temps. No l’anomena Poeta si no Ramir, el nom de son pare.
Aquella bufetada donada a en Ramir i no a en Poeta li recorda la relació dels seus pares. En Ramir, el pare, era un home apocat i calçasses que rebia ben sovint els insults, esbroncades i maltractes físics de la Màxima, la mare, i això és també el motiu de la seva llarga fugida a Tarragona, només interrompuda per un curt viatge, deu fer uns 10 anys, per enterrar en Ramir.
Després de la bufetada, però, en Poeta s’ha quedat mirant fixament els ulls de la seva mare aguantant l’ampla varietat d’insults que la Màxima ha col·leccionat durant 43 anys de relació matrimonial i ha anat veient com la Màxima s’ha anat fent petita al llarg del monòleg; cada vegada amb la veu més prima; cada vegada amb la mirada menys amenaçant i més escàpula; fins que el plor li trenca la veu i no para de murmurar «ho sento, ho sento, ho sento, ho sento…».
ANAGNÒRISI: L’endemà el truca la Clara amb la seva furiosa exigència. El cotxe no es pot aprofitar i en necessita un de nou. En Poeta li respon que ara no la pot ajudar, que està a casa la seva mare. La Clara li diu que sap perfectament que sa mare és morta, que no s’inventi excuses «de merda» i que li ingressi els 20.000€ que necessita pel cotxe nou. La bufetada encara li cou. En Poeta penja el telèfon, surt a l’era i parteix en dos el mòbil amb la destral al piló d’estellar llenya mentre encara sona una nova trucada de la Clara.
Se’n va a casa i li diu a la Naida que ell li acabarà de donar l’esmorzar a la mare. Li demana a més que li faci el favor de convidar a sopar els masovers per parlar de la gestió de les terres.
mecatxis en blog 