Autor: Joan Agut
Editorial: Proa
Resum:El llibre explica les dues possibles històries d’un jove poeta que ha de prendre la decisió de deixar la Barcelona dels anys 50 per anar-se’n a Berlin amb una beca per escriure una opera. A la primera part del llibre, el noi torna d’alemanya ja jubilat, després de 40 anys. A la segona el noi rebutja la beca i es queda a Barcelona.
Un relat melancòlic que dona la raó a la meva teoria que qualsevol decisió és, per definició, un error. L’error de deixar enrere totes les altres possibilitats.
La lectura és amena i sense alts i baixos. Els personatges de la primera part reapareixen a la segona, com si el destí de les persones estigués entrellaçat. Val la pena deixar-se agombolar per la narrativa ben tramada de Joan Agut.
No us confongueu amb l’espectacle que Comediants va presentar al Forum del 2004
Estic d’acord en el fet que la segona meitat de segle XX va ploure més que la segona, i que a principis del segle XXI continua descendint la quantitat d’aigua amb que la (sàvia) Mare Natura te a bé d’obsequiar-nos.
Però també sóc crític amb les solucions aportades. El consum d’aigua en aquests períodes ha canviat molt, i no sembla que s’estigui precisament contrarestant aquesta tendència. Els Països Catalans tenen cada cop més habitants i, aquests, cada cop consumeixen més aigua.
L’estat del benestar és un devorador insaciable d’aigua. El turisme arriba al territori precisament quan menys disponibilitat d’aigua tenim, incrementant l’estrès hídric dels nostres recursos.
A veure qui em sap dir amb quina freqüència ens hem de dutxar per motius de salut o cada quan hem de rentar el cotxe per que no s’espatlli. Però no és aquí on es consumeix més aigua. Les indústries no poden invertir en l’estalvi d’aigua per motius de competitivitat.
El que vull dir en definitiva és que l’aigua no te cap problema (malgrat els mitjans no deixin de matxacar-nos amb els seus titulars, no podran imposar aquesta veritat). La solució principal no pot ser portar aigua d’aquí o d’allà (gran cost energètic, car i poc sostenible i una solució temporal). La solució ha de ser canviar el model empresarial. Disseminar les empreses amb un important consum d’aigua pel territori, allà on puguin resultar més sostenibles i controlar el creixement sense pressionar els recursos.
Algú sap si s’ha fet un estudi sobre els recursos hídrics naturals? Qui paga actualment els camions que porten aigua cada estiu a alguns pobles de l’interior? I qui pagarà el transport de l’aigua a l’àrea metropolitana?
Fa 10 anys la Generalitat deia que érem 6 milions. Ara que ja passem dels 7. Tots els ajuntaments requalifiquen territori por construir edificis que acolliran els nouvinguts. Quanta gent pot abeurar Manresa? i Terrassa? i Igualada? i Vic? Algú ho sap?
mecatxis en blog 