mecatxis en blog


Un tret o dos
gener 4, 2015, 10:06 am
Filed under: General | Etiquetes: , ,

– Un tret i tot s’ha acabat – Li va dir amb l’arma recolzada a la templa esquerra.
– Dos trets i tot torna a començar – Li va responde abans d’engatellar la seva sense separar un mil·límetre el canó de sota la barbeta.
– T’estimo.
– Jo també.

Anuncis


herba
Octubre 28, 2012, 4:04 pm
Filed under: General | Etiquetes: , ,

Sento cruixir l’herba seca sota les meves peülles a cada pas. No miro endarrere, no m’interessa. Ja se el que hi ha.

Miro endavant i només veig una extensió infinita d’herba seca. M’aturo un moment. Aquest roc em permet treure’m les pedretes que se m’han enganxat a les ferradures acoto el musell per acariciar el seu i, després regirar l’herba buscant brots verds. Sempre n’hi han. És dels brots verds que surt l’herba seca.
És com com la dita que diu que «els arbres no et deixen veure el bosc». Si mires endavant només veus herba seca, però si t’atures una mica i regires, sempre trobes algun brot.

Alço el cap altre cop mentre sacsejo l’empolsinada crinera i remeno la cua com si hi hagués alguna mosca per espantar. Miro endavant i renillo. Torno a acaronar-la amb el musell i tornem a emprendre el camí amb un trot lleuger, més per diversió que per pressa.

Només es veu herba seca i cal aturar-se de tant en tant. No tenim gaire clar on anem. Ni tant sols si hi ha algun lloc on anar. Però els optimistes som així: Aixequem el cap, remenem la cua i mirem el no res amb menyspreu, amb estoïcisme. No hi haurà victòries, només un bon combat.



Sospir
febrer 5, 2012, 2:06 pm
Filed under: General | Etiquetes: ,

Hi havia una vegada un sospir que vivia encallat a l’entrada de l’esòfag. Els sospirs que néixen a la panxa no tenen res a veure amb els sospirs dels pulmons. Són sospirs profunds i sincers, plens de sinceritat.

El nostre sospir, però estava encallat. Tot i la força de la passió que l’empentava per sortir, era més forta la repressió que el constrenyia allà, a pocs mil·límetres (potser algun centímetre) de la boca de l’estomac.

Des del seu empresonament, veia sortir els sospirs frescos i lleugers que venien dels conductes pulmonars. Se’l miraven i el saludaven amb un somriure murri, que ell interpretava de burla. El sospir que protagonitza aquesta història feia un esforç per aixecar lleugerament la ma i no semblar un imbècil ressentit. No tenia cap més remei que assumir el seu estat, i els suspirs pulmonars no en tenien cap culpa.

Tota la culpa era d’aquell enamorament estúpid, i inconfés. Aquell ventre havia començat a sospirar per una persona, però ràpidament el sospir havia estat reprimit pel que era, a tota llum, un amor impossible.

El nostre sospir doncs, s’havia anat col·locant el més còmodament possible al llarg dels dies d’espera, a mida que anava perdent l’esperança d’una sortida alliberadora. La pressió però es feia insuportable quan s’acostava la persona objecte de la seva eclosió. Les forces d’impulsió i contracció lluitaven feroçment esclafant-lo d’una manera gairebé insofrible.

Es produïa però una important disminució de la pressió als vespres, durant les hores de son. No per la relaxació muscular, si no pels somnis que feien possibles les converses intenses, les abraçades i els petons.

M’agradaria poder acabar aquesta història dient que el sospir corre lliure per les llengües entrellaçades dels amants, però no és així. Aquest, com altres sospirs, continua sobrevivint gràcies als somnis i les il·lusions, i no sempre és l’amor la font del seu primer impuls. I potser viuen més aprop nostre del que ens pensem.