Filed under: General
Continuem parlant del preu de l’art. De com els artistes han de guanyar-se la vida. De si els drets d’autor han de permetre viure als que fan art en viu. Ningú s’imagina a un actor cobrant per una obra que va fer fa vint anys, que va gravar la televisió i ara pot veure en vídeo. Tot i que ara que hi penso, potser sí que ho fan…
Jo em dedico a programar màquines. La programació també pot considerar-se art (com la majoria de feines, suposo) i no cobro per cada galeta que surt de la màquina o cada cop que algú en prem un botó amb èxit.
Els quadres i les estàtues, els llibres i la música, les entrades del cinema i del teatre també estan sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda. Si la gent no et compra els discos és per que consideren que no valen el preu que costen, suposo. En definitiva, que no estan disposades a pagar-ne aquell preu, encara que puguin.
I doncs, què en penseu de les descàrregues gratuïtes? Han de ser il·legals o responen a un efecte resultat de la llei de la famosa «oferta-demanda»? És la llei que fa que els xinesos es facin propietaris de les botigues de barri. La botiga no ven, doncs la compra un paquistanès i es posa a vendre quebabs, que són més bons, més barats i atipen més que un ou ferrat. És la llei de la demanda.
Es van queixar els de les colònies tèxtils i abans els adobers, abans els moliners i abans els masovers i així successivament. Cada època té les seves feines. Ha arribat la de la gent que treballa dur. La que estima la seva feina. La dels artistes de veritat.
Feu un comentari so far
Deixa un comentari
mecatxis en blog 