mecatxis en blog


Per uns amics que es casen
Juny 23, 2012, 5:27 pm
Filed under: General | Etiquetes: , ,

Diuen que en la nit de plata

l’esmolada fulla de la Lluna

pot arrencar-te el cor del fons del pit.

I diuen que és per això que la gent s’estima:

per que dos cors units són més difícils d’arrencar,

que l’un ancora l’altre.

Diuen que l’amor és immens i inabastable, com el Sol,

dur com el gel, i impenetrable com la boira.

Diuen que els que s’estimen,

com vosaltres,

no tenen por. Ni tant sols de la Lluna.

Anuncis


Classe de teatre
Mai 13, 2012, 2:45 pm
Filed under: General

Estem treballant la improvització i ens han fet escriure un petit monòleg. Com que em vaig equivocar de subjecte, en vaig escriure dos. Us els deixo per que els critiqueu.

El poeta

No és fàcil ser un poeta i tenir èxit. Poder viure dels versos és una cosa a l’abast de molt poca gent. Tinc sort. Tinc una dona preciosa que m’estima i me l’estimo. I una bona colla d’amics escampats pel món. Què em falta per ser feliç? Abans escrivia versos en qualsevol paper amb un llapisset d’aquells de l’Ikea. Ara no se escriure si no és sobre el meu powerbook. A vegades tinc la sensació que la felicitat és al temps lliure. Quan no fas res. Quan no t’has de recordar de res i no t’espera ningú.

El cowboy

Vaig empènyer les portes del saloon. Collons. És l’únic saloon que m’he trobat que les portes s’obren només cap enfora. Les vaig empènyer i la gent a dintre ja sabeu. Era com una broma pels dallonses… els forasters. Vaig entrar i vaig demanar un… a la barra. Hi havia el… a fora i necessitava… així que… bé, totes les coses que es fan no? Quan arribes. Demanes a la barra i el dallonses… tot això… En fi, que se m’acosta una noia, no? Una puta meuca. I vol que la convidi ja sabeu. I jo encara no m’havia… i li vaig dir que… bé… potser més tard. (pausa) Hi havien uns bandolers. El desert. Jo els.. I no… era difícil no? Amagar-se i no perdre’ls de vista. No perdre’ls de vista i a la vegada que no et vegin. Osti, quan hi penso, no? Aquella meuca… – El cowboy deixa de parlar i alça el cap confós i espantat. S’incorpora lentament i surt pel lateral



Enfadar-se
Març 18, 2012, 11:34 am
Filed under: General

Tots tenim dret a enfadar-nos, però serveix d’alguna cosa?

Sempre s’ha dit que el que s’enfada té dues feines: enfadar-se i desenfadar-se. Penso que és ben cert.

La gent que s’enfada, al meu entendre, demostra a més una incapacitat per entendre les raons lògiques del fet que li ha provocat l’enfadament (de raons lògiques sempre n’hi han, encara que només siguin lògiques per alguns) i una ineptitud per realitzar accions que reverteixin el fet que provoca aquest sentiment.

Intentaré explicar-ho amb un exemple:

Pensem en la gent que està enfadada amb el govern, no importa si el local, el comarcal, el provincial o el nacional. La gent que s’enfada per les retallades no entén la lògica del govern que es troba amb els calaixos buits i, a més, no és capaç d’escollir un partit polític que gestioni millor. De fet, si ens mirem les eleccions a Madrid, només sabem triar entre el PP i el PSOE, com si no hi hagués altres alternatives. La situació actual ens ha vingut donada per més de 20 anys d’aquesta alternança.

Però m’interessa més els que s’enfaden per petites coses: amb els veïns, els germans, els companys de feina, … Enfadar-se amb la gent que ens envolta és, penso, un problema nostre i no de l’altre. Demostra que no som prou oberts per posar-nos en la pell de l’altra persona, que no som capaços  d’entendre el seu punt de vista i, si no hi estem d’acord (parteixo del supòsit que La Raó no existeix, que hi ha una raó, en minúscules, per cada cap pensant) obrir un debat i dedicar una estona a resoldre el conflicte de forma sensata.

Tot això és teoria, clar. Enfadar-se és un sentiment i, com a tal, col·lideix frontalment amb la lògica.



La perla
Març 3, 2012, 6:53 pm
Filed under: General

Un noi volia una perla. La perla no era per ell, clar. Era per algú altre.

Les perles, però eren molt difícils de trobar. Les perles sortien de les ostres velles i les ostres salvatges ja no existien. Només existien ostres cultivades que es venien joves per menjar. Als productors els era més rendible vendre les ostres joves que, si bé no aportaven tants beneficis com les anhelades perles, si que ho feien més ràpid i, així disposaven abans del capital. D’aquesta manera, les perles van anar desapareixent del mercat i, al cap d’algun temps, la gent ja no recordava que existien.

El noi sabia per algunes novel·les que havia comprat a llibreters de vell que antigament existien les perles i que havien format part d’antics tresors pels quals els pirates eren capaços de matar. Tanmateix, comprar-les a algun joier antiquari era extremadament car i difícil. Molts no sabien ni de que els parlava. Els que n’havien sentit parlar no sabien d’on treure’n cap. I els que coneixien l’existència d’alguna en demanaven una fortuna.

Al noi se li va acudir una idea. Va comprar un aquari amb peixos, va agafar sorra del mar i la va posar al fons de la peixera i va comprar dues ostres vives al supermercat, que va posar també a la seva petita peixera.

Una ostra triga 5 anys a fer una perla, això ho havia llegit a la Xarxa. Calia que un gra de sora es fiqués dins d’una ostra. Els primers intents van resultar infructuosos. Va caldre 5 generacions de ostres per que finalment ho aconseguís. Així doncs, finalment, després de 25 anys de recerca, cura, investigació i treball, una de les ostres havia fet una perla. La perla no era molt gran i menys bonica del que s’havia imaginat, però era una perla. Només faltava donar-la.

Va posar un anunci al diari: «Propietari de perla cultivada busca pirata o bucaner per que el mati i li robi»



Sospir
febrer 5, 2012, 2:06 pm
Filed under: General | Etiquetes: ,

Hi havia una vegada un sospir que vivia encallat a l’entrada de l’esòfag. Els sospirs que néixen a la panxa no tenen res a veure amb els sospirs dels pulmons. Són sospirs profunds i sincers, plens de sinceritat.

El nostre sospir, però estava encallat. Tot i la força de la passió que l’empentava per sortir, era més forta la repressió que el constrenyia allà, a pocs mil·límetres (potser algun centímetre) de la boca de l’estomac.

Des del seu empresonament, veia sortir els sospirs frescos i lleugers que venien dels conductes pulmonars. Se’l miraven i el saludaven amb un somriure murri, que ell interpretava de burla. El sospir que protagonitza aquesta història feia un esforç per aixecar lleugerament la ma i no semblar un imbècil ressentit. No tenia cap més remei que assumir el seu estat, i els suspirs pulmonars no en tenien cap culpa.

Tota la culpa era d’aquell enamorament estúpid, i inconfés. Aquell ventre havia començat a sospirar per una persona, però ràpidament el sospir havia estat reprimit pel que era, a tota llum, un amor impossible.

El nostre sospir doncs, s’havia anat col·locant el més còmodament possible al llarg dels dies d’espera, a mida que anava perdent l’esperança d’una sortida alliberadora. La pressió però es feia insuportable quan s’acostava la persona objecte de la seva eclosió. Les forces d’impulsió i contracció lluitaven feroçment esclafant-lo d’una manera gairebé insofrible.

Es produïa però una important disminució de la pressió als vespres, durant les hores de son. No per la relaxació muscular, si no pels somnis que feien possibles les converses intenses, les abraçades i els petons.

M’agradaria poder acabar aquesta història dient que el sospir corre lliure per les llengües entrellaçades dels amants, però no és així. Aquest, com altres sospirs, continua sobrevivint gràcies als somnis i les il·lusions, i no sempre és l’amor la font del seu primer impuls. I potser viuen més aprop nostre del que ens pensem.



Democràcia feudal
Desembre 7, 2011, 9:15 am
Filed under: General | Etiquetes:

Aquests dies he estat pensant en la famosa “crisi econòmica” i he fet una reflexió: La crisi no existeix.

El que estem vivint, al meu entendre, no és una crisi si no un canvi de sistema. Aquests dies estem veient com les democràcies són cada cop menys democràtiques (ja no ho eren gaire) i el poder econòmic ha anat guanyant pes. Això ha estat degut a que els successius governs han governat pensant en el present i no en el futur, mirant només les properes eleccions. Això els ha dut a estirar més el braç que la màniga i a comprar els vots dels ciutadans a cop de servei i infraestructura, obviant-ne la sostenibilitat i sustentant-les en el crèdit a curt o llarg termini.

Tinc la sensació que tornem a una mena d’era feudal on els “Senyors” són propietaris d’extensos latifundis que governen des dels seus castells i envien els recaptadors d’impostos a recollir el delme als camperols i artesans.

A veure quan triga a restablir-se el dret de cuixa.



Assassinat de gènere
Novembre 27, 2011, 1:51 pm
Filed under: General

S’ha celebrat el dia internacional contra la violència de gènere. Allò que porta una persona a assassinar a una altra sempre ha estat per mi un misteri. Bogeria? Desesperació?

El fet que un home mati la seva dona em sorprèn encara més. Personalment penso que suposar que tota la culpa és de l’assassí és simplificar el problema. Què pot induir a aquest home a assassinar la seva dona? En alguns casos pot ser bogeria (drogues, alcohol, …) Però estic convençut que hi ha una bona dosi de desesperació., de no trobar sortida. És molt fàcil anar-se’n a viure amb algú, i tant difícil és canviar d’idea? Marxar? Convèncer-se que aquella relació s’ha tornat malaltissa?

Pel que respecta al casament, el divorci és un mal negoci. Especialment pels marits. En la majoria de casos la dona acaba reben una substanciosa manutenció, a banda de bona part dels bens comuns.

Personalment, penso que aquests crims poden prevenir-se amb una bona formació. Una bona comunicació. I sobretot, amb la conscienciació que la dona no té per que ser el sexe dèbil. Hi ha dones molt manipuladores, que fan xantatge emocional, que torturen psicològicament les seves parelles minant el seu amor propi, menystenint-les.

Veiem anuncis que ensenyen a les noies adolescents a detectar un abús moral, un maltracte. Quines eines donen als nois per detectar quan són maltractats? Quina protecció reben els homes que volen abandonar les seves parelles?

Jo també crec en la llibertat de sexes