mecatxis en blog


Poeta Moll Mongle
Agost 19, 2016, 9:49 am
Filed under: General

Sembla que faci segles que no escric. Enguany a l’UCE he seguit un curs d’escriptura de teatre impartit per Albert Boronat. Us deixo un exercici que he fet. És l’argument per a una obra que té el senyor Poeta Moll com a protagonista.

La dona de Poeta Moll, la Clara, ha tingut un greu accident de transit. Bé, no és la seva dona, fa 6 mesos del divorci exprés. En Poeta s’ha assabentat de l’accident per una amistat comuna i l’ha anat a visitar. Com sempre ha estat mal rebut a casa la Clara, però si més no s’ha assegurat que està bé. Hi havia sa mare que s’ha desfet en agraïments i han xerrat 2 minuts al replà fins que la Clara l’ha cridada amb una excusa.

En Poeta ha anat a cal mecànic per veure com havia quedat el cotxe. Tot i que l’han posat del dret, es veu el sostre ben xafat i els eixos de les rodes cargolats com si hagués passat per una tortura insofrible. Ningú diria que aquell munt de ferralla havia pogut marxar rodant. La Clara ha sobreviscut de miracle. En Poeta està convençut que la culpa de l’accident és de la Clara. Ella és així. Té accidents, però no són mai culpa seva.

En Poeta fa temps que està fart de la seva feina com a director de la sucursal d’una entitat d’assegurances i préstecs. Ha fantasiejant molts cops amb la idea de deixar-ho tot i marxar. Aquell accident, aquella «no mort, però gairebé» és el que li fa prendre LA DECISIÓ: Fer la maleta i anar-se’n a viure a casa ma mare, pobreta, a la Garrotxa.

Així doncs torna a casa sense ni passar pel despatx a acomiadar-se i fa la maleta a cuita corrents amb el més essencial. En obrir l’armariet del lavabo, troba encara els pots de paroxidamol i peranomoxina de la seva dona els aboca al vàter i estira la cadena.

Carrega el BMW i va cap a la casa pairal a Santa Pau. Haurà de parar a una benzinera a l’alçada de Sabadell i pagarà amb tarja, sense problemes, com sempre. Mentre posa benzina es mira reflectit al mirall del cotxe. La Naida, la infermera que cuida la mare li ha parlat d’un alzheimer incipient. Ja serà prou difícil reconèixer un fill que fa 10 anys que no veus per complicar-ho amb aquella frondosa barba esquitxada de canes i els cabells en mitja melena. Entrarà a Sabadell i buscarà un barber. Acaba en un pakistanès que li arregla tot plegat per 20 euros que paga al comptat (el paqui no cobra amb tarja).

Al sortir de Sabadell per reincorporar-se a l’autopista es troba un control dels mossos. El fan parar, li demanen la documentació i miren amb atenció la matricula. Parlen entre ells i per radio amb algun company. Es miren una foto i se’l miren fent gesticulacions negatives amb el cap. Finalment li demanen que els acompanyi a comissaria. Ell s’hi oposa i després d’una breu però encesa discussió, acaba emmanillat i dins el cotxe patrulla.

El cotxe patrulla el porta a Sabadell on el fan passar tota la nit. L’endemà el tornen a transportar a Tarragona on el presenten al comissari. Sembla que al despatx de l’agència l’han trobat a faltar a ell i a 70.000 euros.

Després d’assegurar i reassegurar que no ha sigut ell, de respondre a interrogatoris i a esperes interminables, el deixen en llibertat, però li demanen que no surti de Tarragona. Insisteix en que vol anar a casa la seva mare, però li tornen a dir que fins a nova ordre, no pot sortir de la ciutat.

En sortir al carrer, se n’adona que té el cotxe a Sabadell i que no el pot anar a buscar. Li caldrà trucar a un taxi per tornar a casa.

A la porta l’espera la Rocamora, una de les oficinistes del despatx, encara somicant del disgust. Li declara la seva confiança incondicional i com ha patit pensant que potser havia tingut un accident fins que ha sabut que l’havien retingut els mossos. En Poeta sap del secret amor no correspost que ella li professa i la deixa parlar fins que es calma i aconsegueix que se’n torni a casa.

Passats uns dies i unes quantes visites policials més es descobreix que en Raül, un dels caixers nous ha fet uns estranys i matussers moviments econòmics i finalment l’han detingut, així que en Poeta queda alliberat i pot anar a casa sa mare. En aquest temps s’ha donat de baixa oficialment de la feina.

Finalment arriba a casa sa mare, sense avisar. Amb la Naida no s’han vist mai, només han parlat per telèfon, per la qual cosa no el vol obrir. Finalment la truca per telèfon per que li reconegui la veu i el deixa entrar.

Quan sa mare el veu s’aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, en Poeta s’hi acosta per fer-li un petó i l’únic que rep és una dolorosa plantofada i una bona esbroncada per no anar-la a veure durant tant de temps. No l’anomena Poeta si no Ramir, el nom de son pare.

Aquella bufetada donada a en Ramir i no a en Poeta li recorda la relació dels seus pares. En Ramir, el pare, era un home apocat i calçasses que rebia ben sovint els insults, esbroncades i maltractes físics de la Màxima, la mare, i això és també el motiu de la seva llarga fugida a Tarragona, només interrompuda per un curt viatge, deu fer uns 10 anys, per enterrar en Ramir.

Després de la bufetada, però, en Poeta s’ha quedat mirant fixament els ulls de la seva mare aguantant l’ampla varietat d’insults que la Màxima ha col·leccionat durant 43 anys de relació matrimonial i ha anat veient com la Màxima s’ha anat fent petita al llarg del monòleg; cada vegada amb la veu més prima; cada vegada amb la mirada menys amenaçant i més escàpula; fins que el plor li trenca la veu i no para de murmurar «ho sento, ho sento, ho sento, ho sento…».

ANAGNÒRISI: L’endemà el truca la Clara amb la seva furiosa exigència. El cotxe no es pot aprofitar i en necessita un de nou. En Poeta li respon que ara no la pot ajudar, que està a casa la seva mare. La Clara li diu que sap perfectament que sa mare és morta, que no s’inventi excuses «de merda» i que li ingressi els 20.000€ que necessita pel cotxe nou. La bufetada encara li cou. En Poeta penja el telèfon, surt a l’era i parteix en dos el mòbil amb la destral al piló d’estellar llenya mentre encara sona una nova trucada de la Clara.

Se’n va a casa i li diu a la Naida que ell li acabarà de donar l’esmorzar a la mare. Li demana a més que li faci el favor de convidar a sopar els masovers per parlar de la gestió de les terres.



Un tret o dos
gener 4, 2015, 10:06 am
Filed under: General | Etiquetes: , ,

– Un tret i tot s’ha acabat – Li va dir amb l’arma recolzada a la templa esquerra.
– Dos trets i tot torna a començar – Li va responde abans d’engatellar la seva sense separar un mil·límetre el canó de sota la barbeta.
– T’estimo.
– Jo també.



Democràcia? No gràcies!
Juny 27, 2014, 9:02 pm
Filed under: General

Si ha de ser com la que tenim ara, no en vull de democràcia. Corrupció, manipulació, malversació, amiguismes. N’estic fins al cap d’amunt! Vosaltres no?

Però si no hi ha d’haver democràcia que hi ha d’haver? Doncs alguna cosa diferent, no? Una cosa nova. Hi he donat algunes voltes i heus aquí la meva proposta:

Res de partits polítics, llistes ni campanyes electorals. A les empreses, si hi ha una plaça vacant, es recullen els currículums dels aspirants i se’n tria un, no? Dons una cosa similar.

Els aspirants a treballar al Parlament, a la Generalitat, a l’Ajuntament o a l’òrgan que sigui presenten el seu currículum amb els seus estudis, les seves aptituds i la seva experiència de manera breu i contrastable.

La feina que han de fer també es podria votar. Un any abans d’acabar el mandat, el govern presenta una llista de actuacions a fer per als propers 4 anys ben explicada i la gent vota. D’aquí en surt la priorització de les accions que el proper equip de treball que agafés la feina hauria de realitzar.

Així doncs, tothom té a casa les tasques a realitzar i els currículums dels candidats a coordinar-les. D’aquesta manera pot escollir, segons el seu propi parer, quins son els més ben preparats. Els més votats són escollits nominalment i s’han de coordinar entre ells per dur a terme les tasques el millor que puguin.

La idea s’ha de desenvolupar més, però jo no en diria democràcia per que el nom està molt gastat. Alguna proposta de nom?



Your Song versió mecatxis
febrer 21, 2014, 5:07 pm
Filed under: General

Aquesta setmana vaig fer la meva primera audició de cant. Podeu veure’n el resultat fenc clic aquí: Your Song



El mite de la caverna
febrer 8, 2014, 5:37 pm
Filed under: General | Etiquetes: ,

S’acosten esporuguits i treuen el cap. Senten el vent fresc a la cara (i si fa massa fred?). Una gota d’aigua els esquitxa el nas (i si ens mullem?). Miren enlaire i el sol els escalfa la cara (i si ens cremem?).

Donen mitja volta i tornen a l’escalfor del seu refugi, senser haver vist ni els arbres ni el rierol; ni el prat ni els esquirols; ni els estels.

Però algú que encara gateja ha sortit i
ja ningú l’anirà a buscar. I s’asseu a la frescor del vent i a l’escalfor del sol. Ja ningú li canviarà els bolquers. Ja ningú li peixerà el menjar.

Ja no estarà mai més sol, per que s’ha trobat a si mateix.



Rosa
gener 1, 2014, 3:37 pm
Filed under: General

Amb un aleteig alegre un ocell es posa sobre una branca.

Sota el pes de l’ocell, la branca es gronxa i una gota d’aigua de l’últim ruixat se’n desprèn.

La gota cau sobre un bri d’herba i una formiga espavilada s’hi enfila per beure’n.

L’ocell baixa rabent i agafa la formiga amb el bec. Amb les potes frega l’herba i fa saltar la gota d’aigua, que cau a terra.

La gota s’escola entre les pedres i els granets de terra, i es va ajuntant amb altres gotes.

Juntes brollen per una font per anar a cantar, ballar i fer sarau en un rierol que s’aboca en un petit estany a qui els quatre arbres que proven d’encerclar-lo per un costat no gosen fer ombra.

Amb una divertida giragonsa l’ocell es capbussa a l’estany i es banya en aquella aigua, esquitxant al seu voltant, i en beu unes gotes. Després s’aclofa al sol per eixugar-se.

La Rosa ha volat sobre les nostres vides com aquest ocell, i ha anat fent caure per tot arreu petites gotes.

Avui tots nosaltres hem omplert aquest estany amb les nostres gotes.

Mama: banya’t en el nostre amor i beu-te, si la vols, aquesta gota.



Contemplació o productivitat?
Agost 14, 2013, 11:27 am
Filed under: General | Etiquetes: , ,

Imatge

Avui llegia sobre la creativitat i pensava que tinc el blog molt abandonat.

Reflexionant-hi una mica he pensat que és degut a la manca d’inspiració.

Reflexionant encara una volta més, i recordant una cosa que vaig llegir en una revista d’avió, he pensat que potser és per la pressa: tot ha de fer-se molt de pressa.

Has de viure molt de pressa, les coses passen molt ràpid i la informació flueix a una velocitat estratosfèrica. Massa ràpid tot plegat per poder reflexionar-hi.

La inspiració ve sovint de la reflexió. Com dirien els germans Dupond, «jo encara diria més»: ve de la contemplació.

Per poder pensar, per poder inspirar-se i reflexionar. Per poder donar voltes al cargol i veure la vida pel màxim de costats del prisma, fa falta temps.

La societat promou la productivitat i deixa de banda la creativitat. Les noves tecnologies prenen temps de joc als nens i als adults. Temps per jugar i per compartir. Temps per contemplar i imaginar.

No regalaré cap més Wii als meus nebots. Els regalaré caixes de colors, fulls i tisores. Llibres amb moltes imatges. Els vull regalar el meu temps per preguntar i respondre. Em voldran escoltar? O preferiran veure la televisió o jugar a l’ordinador?

 Què farien els vostres fills?

PD: Als que heu tingut fills: Que els regalen els reis? Jocs per jugar sols o jocs per compartir? Passen més temps amb els avis que amb vosaltres? Busquem temps per contemplar-los i reflexionar amb ells.



Feina pels desnonats. Amb el vostre permís
Juliol 24, 2013, 10:25 am
Filed under: General

Escolto per la ràdio que han desallotjat un immoble ocupat a barcelona. Unes 200 persones es queden sense on caure morts.L’ajuntament els garanteix menjar i aixopluc mentre els busca una feina, tinguin o no tinguin papers.Permeteu-me doncs que us pregunti: Si l’ajuntament pot trobar feina per aquestes 200 persones, perquè no ho ha fet abans? Que tenen aquestes 200 persones que no tinguin els centenars de milers que avui no en tenen a catalunya i que fan equilibris (alguns a la corda fluixa) per arribar a final de més?Des del meu punt de vista, la única manera que te l’ajuntament d’oferir feina a aquestes persones, és contractar-los ell mateix. Un cop tinguin el primer contracte, sortiran d’aquest extrany pla d’excepcionalitat. Un contracte de 10 dies per recollir la brossa de la platja o de la festa major de gràcia podria ser suficient?

No entenc gaire com funciona



Corrupció
gener 28, 2013, 6:48 pm
Filed under: General | Etiquetes: ,

A mi no em sorprén la corrupció política.
Tinc la sensació que cadascú de nosaltres som corruptes dins les nostres possibilitats. De manera inpensada, fem servir el nostre marge de poder i d’influència per l’enriquiment personal o del nostre entorn més proper.
Si ets dependent, fas un descompte especial als teus amics. Si treballes en una cafeteria, els fas un café gràtis de tant en tant. Robes material d’oficina del despatx? Treballes a l’empresa del teu pare?
Una mica és per això que lamento la descàrrega il.legal de música (per exemple). Si t’agrada un grup, una banda, un cantant, que menys que pagar, no per la música que fan, si no per que puguin seguir fent música.
I si no, no ens posem les mans al cap si el ministre té diner negre desat a Suissa. Nosaltres també ho fariem, si poguessim.



herba
Octubre 28, 2012, 4:04 pm
Filed under: General | Etiquetes: , ,

Sento cruixir l’herba seca sota les meves peülles a cada pas. No miro endarrere, no m’interessa. Ja se el que hi ha.

Miro endavant i només veig una extensió infinita d’herba seca. M’aturo un moment. Aquest roc em permet treure’m les pedretes que se m’han enganxat a les ferradures acoto el musell per acariciar el seu i, després regirar l’herba buscant brots verds. Sempre n’hi han. És dels brots verds que surt l’herba seca.
És com com la dita que diu que «els arbres no et deixen veure el bosc». Si mires endavant només veus herba seca, però si t’atures una mica i regires, sempre trobes algun brot.

Alço el cap altre cop mentre sacsejo l’empolsinada crinera i remeno la cua com si hi hagués alguna mosca per espantar. Miro endavant i renillo. Torno a acaronar-la amb el musell i tornem a emprendre el camí amb un trot lleuger, més per diversió que per pressa.

Només es veu herba seca i cal aturar-se de tant en tant. No tenim gaire clar on anem. Ni tant sols si hi ha algun lloc on anar. Però els optimistes som així: Aixequem el cap, remenem la cua i mirem el no res amb menyspreu, amb estoïcisme. No hi haurà victòries, només un bon combat.