Filed under: General
A partir del conte homònim de David Pastor
Acte 1
Escena 1
MARIA que alleta un infant.
MARIA: (Al públic) Ai llassa, que em té de tipa l’amo. Em tracta com si fos la seva dona al llit i fora del llit, no em puc queixar, però està carregat de punyetes, creieu-me. Diu que està molt atrafegat, però es tanca hores i hores al despatx i quan en surt, és per queixar-se del brugit que fa l’Andreuet o bé per dir que té gana, o bé per dir que en té ganes. Això quan no rep als pesats dels seus ‘amics’. Vaja quins passavolants aprofitats que són. Que l’apotecari ja m’ha fet l’ullet dos cops i el jutge prova de tocar-me la cuixa, fent-se el despistat, quan m’hi acosto a servir. Ai! Que la saben llarga!
ANDREU: (Entrant de fora l’escena) Maria! Prepara una mica de menta fresca i síndria! Em vénen a veure l’apotecari i el jutge. Els rebrem a la saleta. (Seu i xarrupa un licor)
MARIA: Ja ho veieu. Menta i síndria i som al març. L’amo és llest i escriu molt i gasta moltes quartilles i tinta. Ai! Si en poguéssim menjar de la tinta! I els vol rebre a la saleta! En diu saleta al quartet de quatre pams que hi ha abans d’entrar a la cuina. La saleta és plena amb els llibres que ja no caben a la biblioteca, que no puc endreçar i és plena de papers i llibretes escampades que fa por d’entrar. Els serviré api i aigua de carxofes, i ja s’ho faran.
Escena 2
MARIA, amb la criatura carregada a l’esquena recull i endreça la sala
MARIA: (Al públic) I què n’és de ruc l’amo. I que en són de pesants els seus amics. Els ha llegit la carta que va rebre del governador. Es veu que el mateix rei ha llegit allò que escriu i que l’hi ha agradat tant que l’ha nomenat castellà de Sicília. I poc que hi vull anar jo a Sicília! Que poc se m’hi ha perdut res allà! Què els sicilians, he sentit dir, són descreguts i arrogants. Li diré que el xiquet no es torba bé per al viatge i anirem allargant la cosa. Si vol marxar ell, que se’n vagi!
ANDREU: (Entrant de fora l’escena) Maria! Se’ns han acabat les penúries! El rei m’ha dat un títol i tindré un sou vitalici!
MARIA: Què bé senyor! I que merescut que el teniu! I digueu-me, què heu fet per merèixer-lo? Quins combats heu lliurat? Quines guerres heu vençut? Vos que, ai las, prou feina teniu a sostenir-vos el membre mentre pixeu, quina noble espasa heu alçat?
ANDREU: El meu combat, Maria, és intel·lectual! He vençut la batalla del vers amb la meva docta traducció de la comèdia del sume filòsof Dant. Mai ningú, diu, havia escrit uns versos tan ben llaurats, amb un català tan ben sembrat i una mètrica tan adobada. A fe que l’arbre ja dona fruits abundosos. Fora misèria! Anem a Sicília a viure com nobles!
MARIA: Ai senyor! Els títols i mèrits que no es guanyen per la via recta de les armes són de dubtosa permanència, creieu-me. Quedem-nos a Barcelona que aquí teniu la casa i els amics. Si es pot dir casa a aquestes quatre parets i amics als benaventurats que us roseguen el rebost.
Acte 2
Escena 1
Un noiet de 3 anys juga a granar el terra i xerra amb un amic imaginari.
MARIA: (Al públic) Ai quina pau! Ja fa dos anys que l’amo és fora. Em va deixar a càrrec dels bens de Barcelona i del seu fill. Altrament els creditors se li haurien llençat al damunt! I és que sense l’amo, la seva tinta, els seus versos i els seus mantinguts és ben senzill fer la mesada, pagar deutes i encara estalviar de les rendes que el malbaratador i maldestre amo em va deixar per comandar. Andreuet, ves a escombrar a la cuina, que xarro amb aquests senyors! El nen se’n va amb l’escombra, xerrant encara. Pel que deia la carta que vaig rebre la setmana passada arribarà d’aquí a poc! Ai llassa! Dos anys sense dir ni ase ni bèstia i ara, diu que si enyora Barcelona, que si em troba faltar, que si patatim que si patatam. Aneu a saber que el fa ara fugir de Sicília!
Sentim arribar un carruatge i, tot seguit, els crits de l’ANDREU
ANDREU: Entrant amb un mosso. Per fi a casa! Bona Maria! Ja sóc aquí! Tinc una gana de llop! Fes au al forn amb moniatos i prunes!
MARIA: Senyor, al Juny no se’n troben de moniatos. I d’au, com no caci algun pardal, poc que en tastareu tampoc! Tinc mongeta tendra amb 4 patates i amb això ja passareu.
ANDREUET entra encuriosit pels crits d’ANDREU
ANDREU: (A ANDREUET). Vailet! Vés a avisar l’apotecari i el jutge que ja sóc aquí i els dius que seria un gran plaer que m’acompanyessin a dinar.
ANDREUET mira a sa mare com dient ‘qui és aquest senyor’?
MARIA: (Agafa el barret i la jaqueta d’ANDREU i els dóna a ANDREUET) Córre, posa’ls sobre la cadira, amoret. (Li fa un petó al front. A ANDREU) No recordeu al vostre fill, senyor?
ANDREU: Ah, sí, és clar! Després ens llegirà uns versos. (MARIA fa que no amb el cap mentre ajuda al mosso a traginar l’equipatge) I com t’hauria agradat, Maria, Sicília, Quins paisatges! I quin clima! I quines dones! I quina feinada fer de castellà!
MARIA: Que bé senyor! I per què heu tornat si tan bé hi estàveu?
ANDREU: Per tu Maria, és clar! I pel nostre fill! (A l’Andreuet) Com et dius, xiquet? (Agafa un gerro amb flors d’una taula) Té, un regal!
MARIA: (Agafant el gerro i tornant-lo a deixar on era) Senyor, deveu estar ben cansat i empolsegat del viatge. Perquè no us banyeu i descanseu un xic.
ANDREU: Ai sí, Maria, prepara’m un bon bany d’aigua calenta!
MARIA: (Al MOSSO) Mosso! Feu el favor d’acompanyar al senyor a la riera que haureu vist a l’entrada al poble. Fa calor, senyor. Us anirà bé l’aigua fresca i a mi la tranquil·litat, creieu-me. No tingueu pressa. Segurament hi trobareu l’apotecari que prova d’engatussar alguna criada i al jutge que entreguaita les faldilles arremangades.
Escena 2
Sentim com ANDREU acomiada els seus amics fora d’escena. MARIA recull el berenar
ANDREU: Gràcies amics per fer-me gaudir de la vostra companyia! Fins demà! La Maria farà un arròs amb calamars i pèsols que us llepareu els dits!
MARIA: (Per ella mateixa) Què calamars ni que pèsols. Si volen arròs que se’l cullin! Si els va bé una poma i que se la pelin! (A Andreu) Ja fa unes setmanes que sou aquí senyor i m’escalfeu el llit, la casa i el cap. Però poc que n’he vist res del sou vitalici que cobreu per ser castellà. Deveu, us recordo les quartilles que vàreu comprar ahir i, si voleu que us compri licor, i dolços m’hauríeu de donar algun sou més.
ANDREU: De quin sou vitalici parles, Maria? Que et creus que encara sóc Castellà del rei jo? I què se m’hi ha perdut a mi a Sicília! Què s’ho confitin! Hi fa fred i tot és pansit i trist. A Barcelona hi tenim totes les comoditats, vivim envoltats d’arts i de gents, de civilització i de cultura!
MARIA: Potser podríeu llogar els vostres versos a sa majestat que tant us estima i els aprecia.
ANDREU: Sa majestat dieu! El rei és un tòtil i un cap de suro. Ara diuen que no deixa d’elogiar un sonet d’un sonat, jove i malgirbat que es pensa que és qui sap què. No sé ni com es diu, ni em sona, ni el vull conèixer.
MARIA: No em direu que ha nomenat aquest jove castellà…
ANDREU: De Sicília! No sap el que l’espera. El castell humit i pedregós. Les gavines que se’t caguen al barret ben just surts per la porta. Tot de flors i d’herbes que t’embruten les sabates i tifes de cabres que empudeguen l’aire.
MARIA: Ja us en pervingué, senyor. I creieu-me si us dic que hi durarà tant com vós a Sicília aquest poeta. Ara que si és jove, m’interessa. I per poc ben plantat que sigui ho serà molt més que vós. Si és poeta, deu ser pesat, però ja hi estic feta. Que en teniu de sort que us sóc esclava i no puc maridar altre home. Jo també us cantaré un verset, si no us molesta. I si us molesta, us aguanteu. Diu així, senyor:
Si has de partir de casa
per més temps del que creix el rave,
si deixes la dona a casa,
que sigui la teva esclava.
Feu un comentari so far
Deixa un comentari
mecatxis en blog 