mecatxis en blog


Poeta Moll Mongle
Agost 19, 2016, 9:49 am
Filed under: General

Sembla que faci segles que no escric. Enguany a l’UCE he seguit un curs d’escriptura de teatre impartit per Albert Boronat. Us deixo un exercici que he fet. És l’argument per a una obra que té el senyor Poeta Moll com a protagonista.

La dona de Poeta Moll, la Clara, ha tingut un greu accident de transit. Bé, no és la seva dona, fa 6 mesos del divorci exprés. En Poeta s’ha assabentat de l’accident per una amistat comuna i l’ha anat a visitar. Com sempre ha estat mal rebut a casa la Clara, però si més no s’ha assegurat que està bé. Hi havia sa mare que s’ha desfet en agraïments i han xerrat 2 minuts al replà fins que la Clara l’ha cridada amb una excusa.

En Poeta ha anat a cal mecànic per veure com havia quedat el cotxe. Tot i que l’han posat del dret, es veu el sostre ben xafat i els eixos de les rodes cargolats com si hagués passat per una tortura insofrible. Ningú diria que aquell munt de ferralla havia pogut marxar rodant. La Clara ha sobreviscut de miracle. En Poeta està convençut que la culpa de l’accident és de la Clara. Ella és així. Té accidents, però no són mai culpa seva.

En Poeta fa temps que està fart de la seva feina com a director de la sucursal d’una entitat d’assegurances i préstecs. Ha fantasiejant molts cops amb la idea de deixar-ho tot i marxar. Aquell accident, aquella «no mort, però gairebé» és el que li fa prendre LA DECISIÓ: Fer la maleta i anar-se’n a viure a casa ma mare, pobreta, a la Garrotxa.

Així doncs torna a casa sense ni passar pel despatx a acomiadar-se i fa la maleta a cuita corrents amb el més essencial. En obrir l’armariet del lavabo, troba encara els pots de paroxidamol i peranomoxina de la seva dona els aboca al vàter i estira la cadena.

Carrega el BMW i va cap a la casa pairal a Santa Pau. Haurà de parar a una benzinera a l’alçada de Sabadell i pagarà amb tarja, sense problemes, com sempre. Mentre posa benzina es mira reflectit al mirall del cotxe. La Naida, la infermera que cuida la mare li ha parlat d’un alzheimer incipient. Ja serà prou difícil reconèixer un fill que fa 10 anys que no veus per complicar-ho amb aquella frondosa barba esquitxada de canes i els cabells en mitja melena. Entrarà a Sabadell i buscarà un barber. Acaba en un pakistanès que li arregla tot plegat per 20 euros que paga al comptat (el paqui no cobra amb tarja).

Al sortir de Sabadell per reincorporar-se a l’autopista es troba un control dels mossos. El fan parar, li demanen la documentació i miren amb atenció la matricula. Parlen entre ells i per radio amb algun company. Es miren una foto i se’l miren fent gesticulacions negatives amb el cap. Finalment li demanen que els acompanyi a comissaria. Ell s’hi oposa i després d’una breu però encesa discussió, acaba emmanillat i dins el cotxe patrulla.

El cotxe patrulla el porta a Sabadell on el fan passar tota la nit. L’endemà el tornen a transportar a Tarragona on el presenten al comissari. Sembla que al despatx de l’agència l’han trobat a faltar a ell i a 70.000 euros.

Després d’assegurar i reassegurar que no ha sigut ell, de respondre a interrogatoris i a esperes interminables, el deixen en llibertat, però li demanen que no surti de Tarragona. Insisteix en que vol anar a casa la seva mare, però li tornen a dir que fins a nova ordre, no pot sortir de la ciutat.

En sortir al carrer, se n’adona que té el cotxe a Sabadell i que no el pot anar a buscar. Li caldrà trucar a un taxi per tornar a casa.

A la porta l’espera la Rocamora, una de les oficinistes del despatx, encara somicant del disgust. Li declara la seva confiança incondicional i com ha patit pensant que potser havia tingut un accident fins que ha sabut que l’havien retingut els mossos. En Poeta sap del secret amor no correspost que ella li professa i la deixa parlar fins que es calma i aconsegueix que se’n torni a casa.

Passats uns dies i unes quantes visites policials més es descobreix que en Raül, un dels caixers nous ha fet uns estranys i matussers moviments econòmics i finalment l’han detingut, així que en Poeta queda alliberat i pot anar a casa sa mare. En aquest temps s’ha donat de baixa oficialment de la feina.

Finalment arriba a casa sa mare, sense avisar. Amb la Naida no s’han vist mai, només han parlat per telèfon, per la qual cosa no el vol obrir. Finalment la truca per telèfon per que li reconegui la veu i el deixa entrar.

Quan sa mare el veu s’aixeca de la cadira amb els ulls plorosos, en Poeta s’hi acosta per fer-li un petó i l’únic que rep és una dolorosa plantofada i una bona esbroncada per no anar-la a veure durant tant de temps. No l’anomena Poeta si no Ramir, el nom de son pare.

Aquella bufetada donada a en Ramir i no a en Poeta li recorda la relació dels seus pares. En Ramir, el pare, era un home apocat i calçasses que rebia ben sovint els insults, esbroncades i maltractes físics de la Màxima, la mare, i això és també el motiu de la seva llarga fugida a Tarragona, només interrompuda per un curt viatge, deu fer uns 10 anys, per enterrar en Ramir.

Després de la bufetada, però, en Poeta s’ha quedat mirant fixament els ulls de la seva mare aguantant l’ampla varietat d’insults que la Màxima ha col·leccionat durant 43 anys de relació matrimonial i ha anat veient com la Màxima s’ha anat fent petita al llarg del monòleg; cada vegada amb la veu més prima; cada vegada amb la mirada menys amenaçant i més escàpula; fins que el plor li trenca la veu i no para de murmurar «ho sento, ho sento, ho sento, ho sento…».

ANAGNÒRISI: L’endemà el truca la Clara amb la seva furiosa exigència. El cotxe no es pot aprofitar i en necessita un de nou. En Poeta li respon que ara no la pot ajudar, que està a casa la seva mare. La Clara li diu que sap perfectament que sa mare és morta, que no s’inventi excuses «de merda» i que li ingressi els 20.000€ que necessita pel cotxe nou. La bufetada encara li cou. En Poeta penja el telèfon, surt a l’era i parteix en dos el mòbil amb la destral al piló d’estellar llenya mentre encara sona una nova trucada de la Clara.

Se’n va a casa i li diu a la Naida que ell li acabarà de donar l’esmorzar a la mare. Li demana a més que li faci el favor de convidar a sopar els masovers per parlar de la gestió de les terres.

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: