mecatxis en blog


muntanya, mou-te
Juliol 4, 2008, 7:21 pm
Filed under: General | Etiquetes:

Un noiet era a l’hort amb el seu pare i es va acostar a un turó que hi havia a la vora. Li va dir: «Muntanya, mou-te!». La muntanya no es va moure, així que va cridar més fort: «MUNTANYA, MOU-TE!!!». La muntanya continuava impassible, ignorant al noi. Enfurismat, va agafar embranzida i es va llançar contra la muntanya cridant: «MUNTANYAAAAAA, MOU-TEEEEEEE!!!!!!!» va topar amb totes les seves forces contra la muntanya i va continuar empenyent-la encara una estona,fins que el seu pare el va cridar per anar a sopar.

La setmana següent va tornar a acompanyar a son pare. Es va acostar a la muntanya i va caminar 100 metres en la direcció de les agulles del rellotge. Va dir-li al turó: «Muntanya, mou-te!». Va cridar: «MUNTANYA, MOU-TE!!!». Va abraonar-se contra la muntanya cridant: «MUNTANYAAAAAA, MOU-TEEEEEEE!!!!!!!» El seu pare li va cridar l’atenció: «et faràs mal!»

El nen repetia la cerimònia una setmana i una altra sense resultats. Un dia el va veure un company de classe i va fer córrer la veu. «Si, si. Hi va tots els dissabtes! Crida: «Muntanya mou-te!» i empeny la muntanya! És un babau!»

Ben aviat els nens van començar a trobar-se tots els dissabtes prop de l’hort del pare del nen. Cada setmana 100 metres més enllà, girant en la direcció de les agulles del rellotge. Contemplaven amagats com el noi cridava i es llençava contra la muntanya, llavors sortien de l’amagatall i reien per les butxaques. Al principi s’esperaven que el nen marxés, però poques setmanes després se li reien a la cara. El noi però semblava que no se n’adonés, i una setmana i un altra empenyia la muntanya i li cridava: «Muntanya, mou-te!»

Van passar els anys, i el nen no era tant nen. Abans que es fes fosc, però, anava fins a la muntanya i repetia el ritual: «MUNTANYA, MOU-TE!». Una empresa local va començar a organitzar autocars des de la capital. «L’home que vol moure una muntanya. Viatge + esmorzar + visita a la muntanya que no es vol moure. La gent s’apilava darrere de l’home i cridaven tots a l’hora: «MUNTANYA, MOU-TE!» i tots a riure! I després paella per tothom, menys per l’home, que se’n tornava cap cot cap a casa.

Quan es va jubilar, l’home va disposar de temps per poder repetir el ritual cada dia. El trucaven els periodistes de les televisions i les ràdios per entrevistar-lo, però ell sempre responia que no tenia res a dir. Se’n tornava al turó amb l’ajut del seu bastó i cridava: «MUNTANYA, MOU-TE!»

Els anys no passen per ningú en va. I tampoc per l’home. Cada cop li costava més arribar fins al turó, i cada cop tenia la veu més prima. La gent va cansar-se d’anar a veure aquell avi tocat del bolet que volia moure un turó. L’home es llevava ben d’hora, posava una mica de pa i formatge i un tomàquet en una carmanyola i se n’anava cap al turó. Arribava al capvespre a casa fatigat i es ficava al llit.

Fins que un dia va arribar massa cansat i massa tard al turó. Se’l va mirar una estona, mentre veia com el sol s’acostava cada cop més al cim. I se li va dirigir: «Hola muntanya. Ja no puc cridar-te. Només puc esperar que sentis els meus esbufecs. Mou-te, si us plau» I es va seure, esgotat mentre la lluna s’alçava a la seva esquena.

Allà el van trobar l’endemà els pagesos de la zona, assegut en una pedra. Van decidir enterrar-lo a la mateixa falda del turó. Van cavar.hi una fosa de tres metres i l’hi van enterrar. Un cop mort i enterrat dins del turó va sentir una veu tremolosa, però brillant, com el so d’una trompeta desafinada. «Els homes sou ben estranys. Teniu sempre molta pressa i crideu com si us pesessiu que tots girem al vostre voltant. Suposo que és el que la Natura ha decidit. Doncs ja m’he mogut, com tu volies». El mort va respondre-li: «Suposo que he d’agraïrt’ho, però fas tard. Ara ja sóc mort». Els homes encara recorden el terratremol d’aquell any i l’estrany soroll que va acompanyar-lo. Una mena de xiscle que smeblava una rialla. «Hi, hi, hi. Mort? Que vol dir mort? No pateixis. Aviat ho entendras. Ara ets part de mi, però no per sempre. Has vist com escopia una part de mi per deixar-te entrar. Ara ets part de mi, però no per sempre. Jo no he deixa’t mai de moure’m, i tu no has deixa’t mai de morir.

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: