mecatxis en blog


A vida o mort
Març 19, 2008, 7:11 pm
Filed under: General

Aquest cap de setmana em vaig trobar una persona que em va dir que havia estat fotuda per la mort d’un conegut.

Això m’ha fet tornar a una reflexió a la que fa dies que dono voltes. Què te de sorprenent morir-nos?

Tot-hom sap que un dia o altre ens hem de morir tots. Molta gent pateix molt per la pròpia vida i encara més per la mort dels que l’envolten. Tinc una amiga que assegura que li produeix pànic pensar que els seus amics ens hem de morir, i que es vol morir ella primer per no haver de viure-ho. A mi, personalment, em resulta un pèl estrany. La mort no em produeix tristor. Tampoc alegria. Em produeix potser enyorança, potser enveja (diuen coses molt maques de la gent quan es mor), però no em causa un trauma psicològic (potser és que ja estic tant malament que no puc estar pitjor)

Morir-se, des del meu punt de vista, és una cosa natural. Quan algú entra a la meva vida, tinc molt clar que en tornarà a sortir, viu o mort. Sóc conscient que no serveix de res allargar les relacions artificialment. Els amics venen i se’n van. Cal estar obert i saludar-los quan entren i acomiadar-los quan surten. Benvinguts, passeu, casa meva és casa vostra.

Per morir-se no és mai d’hora ni tard. Sempre és el moment adequat. Per tant, cal estar preparat, amb la maleta feta. Fer les paus amb tothom i no deure res a ningú. Deixar la feina feta cada dia, perque demà no existeix. Pensar que el gelat es pot acabar no fa que en frueixis amb més intensitat? Si desitges alguna cosa (algú), a què esperes?

Potser m’estic deshumanitzant. Potser no he aprés a estimar. Algú coneix algú altre que li passi?

Anuncis

3 comentaris so far
Deixa un comentari

La mort no deixa de ser un canvi. I els canvis, de vegades, costen d’assumir.
Tot i que sabem que tots ens hem de morir, gairebé sempre ens sorprèn la mort d’algú del nostre entorn. I fins i tot quan ja tenim evidències que això ha de passar (quan hi ha una malaltia que ho deixa clar) ens costa . Crec que el problema no és que no sapiguem que existeix la mort i que això passarà. El problema és acostumar-se a l’absència d’una persona que fins llavors hi era i aprendre a seguir trobant-la a faltar. Potser som un pèl egoistes: volem aquella persona al nostre costat com hi ha estat sempre (fins al punt que hi ha gent que vol allargar la vida de l’altre fins i tot quan ja comporta més patiment que gaudi).
A mi personalment no em fa por la meva mort. Quan passi, passarà. Tot i que reconec que potser tb és pq inconscientment la veig una cosa llunyana (tot i que podria passar demà mateix). Si que em fa por el dolor i el deteriorament físic. .I em sabria greu el patiment que podria provocar en el meu entorn.
I no trobo tan estrany el raonament d’aquesta amiga. De fet, a casa meva sempre s’ha dit: “no patiu mai pels que se’n van. Ells ja tenen la feina feta. Patiu pels que queden”.

Està bé tenir una actitud vital de present: avui és el que importa, demà no sabem si hi serà. I ser conscient que la gent va i ve i que res és per sempre, si això no t’impedeix donar i rebre-ho tot. Les relacions (de tot tipus ) no són eternes, però està bé que es visquin com si ho fossin.

I aquest cop no m’ha passat al davant fent un cometari! Primins!

Comentari per Anna

La mort és un tema delicat i és realment curiós que no se li tingui por, ni que sigui per instint de conservació. A mi el que em fa basarda és la consciència de la mort: saber que després d’allò deixaré d’existir.
Quan mor algú, com molt bé ha dit l’Anna, cal acostumar-se a la seva absència, però quan morim nosaltres ens trobarem fins i tot en l’absència de nosaltres mateixos. A mi això em produeix un terror indescriptible, que voleu que us digui…

Comentari per moz

I com pot ser que ens sorprengui un fet tant previsible com la mort? Per que ens eduquen per ignorar-la? Sabem que existeix, però preferim fer veure que no l’olorem a cada pas que fem.

Parles Anna de les relacions eternes. Eternitat és una paraula tant curiosa com infinit. A mi em fa l’afecte que és millor viure les relacions com s’hi s’haguessin d’acabar d’aquí a una hora. Quan algú es mor, acostumes a recordar les coses que li havies de dir i ja no hi ets a temps. I t’imagines dient-li al seu esperit.

I parlat d’esperits: moz, creus que els morts són conscients de la pròpia mort? De la pròpia no-existència? Ho trobo una mica surrealista. Potser és que m’ho miro des del punt de vista del món material, on res es crea ni es destrueix. La ciència te problemes per aportar probes que indiquin l’existència d’un món espiritual, però això no vol dir que no existeixi. Més o menys com l’eternitat o l’infinit.

Comentari per mecatxis




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: