mecatxis en blog


L’art, el que no ho és i les obres de la Sagrada Família
Juliol 11, 2007, 2:04 pm
Filed under: General

Resulta que he llegit a l’edició en català de El Periódico una entrevista a un crític d’art, que es veu que és molt conegut.

El que ha fet que em fixés en l’entrevista és que expressava la seva fascinació per la ciutat de Barcelona (és estranger), però també esmentava el seu rebuig a la Sagrada Família. Resulta que no li agraden els manats de japonesos que ens ajuden a pagar les obres amb les seves visites.

D’aquí n’han derivat diversos possibles temes sobre els que escriure

a) La meva opinió sobre l’art

b) La meva opinió sobre els crítics d’art

c) La meva opinió sobre la Sagrada Família de Barcelona.

 

a) L’art. Com que l’art és un concepte ambigu, he fet servir el servei de desambiguació de la viquipedia, i em diu que:

L’Art és la pràctica adreçada a la producció d’obres segons principis estètics o susceptibles d’expressar un ideal moral, metafísic o estètic. El conjunt de les Belles Arts o cadascuna d’elles és l’Art. Les sis Belles Arts són: la Poesia, l’Arquitectura, l’Escultura, la Pintura, la Música i la Dansa. La Dansa , la sisena de les Belles Arts és probablement la més antiga de les Belles Arts però els antics grecs la tenien com a part de la música. Al segle XVII nasqué a França l’expressió «Belles Arts» amb inclusió de la «Dansa» com un art diferenciada de la «Música».

Ara hi ha una mica de polèmica amb una exposició de Ferran Adrià, i aprofito per reflexionar sobre aquesta definició i replantejar la meva opinió sobre el treball de molts pseudo-artistes. Aplicar la tècnica per produir una cosa que pretén transmetre un missatge inintel·ligible, més enllà dels principis estètics (l’objectiu de resultar atractiu) no és art, segons aquesta definició. No responen a principis estètics (només agraden a ell i a la seva mare) ni aconsegueixen expressar cap idea (el públic general no les entén).

En un post de la nunu en l’article sobre el llibre ‘lleig + guapo’ la Nunu diu: tens una bellesa que va molt més enllà de l’aparença. A part d’agrair-li el compliment, també li agraeixo que m’hagi fet adonar que de la mateixa manera que hi ha gent que pot fer art al llarg de la seva vida, pot haver-hi gent que pot fer de la seva manera de ser una cosa bonica, una obra d’art. Jo m’esforço a ser el que em van dir que seria bo que fossin les persones, tot i que els contrasentits m’empenyen a l’autodestrucció.

b) Els crítics d’art. Com a persona que ha tingut algun tipus de relació amb l’art, els crítics em produeixen alguna cosa pitjor que mal de panxa. Una persona que es dedica a jutjar de manera impune el treball d’una altra persona aplicant criteris personals que la resta del món no tenim perquè compartir em fa una mica de fressa. Tinc la sensació que alguns cops es tracta de gent que ha intentat que el paguin per fer art sense aconseguir-ho i ara canalitzen la seva frustració contra els altres artistes en algun mitjà de comunicació. Ras i curt. Però com que a l’apartat a he críticat algun tipus d’artístes, podria jo també considerar-me un artísta frustrat. Tornem als contrasentits.

c) La Sagrada Família de Barcelona. Un edifici sens dubte emblemàtic de la capital de Catalunya que enorgulleix a molta gent, alguns d’ells catalans. La interminable construcció d’aquest edifici però, mou una quantitat increïble d’interessos i de diners. Personalment no entenc que amb el ritme frenètic al que es construeixen els pisos no es pugui acabar l’edifici abans de un o dos anys. Només ho podria entendre si no tinguessin diners per fer-ho i només hi pogués treballar un paleta i un manobre, que posen 10 totxos cada dia.: Fan una hora de cua, darrere dels turistes, per entrar a treballar, triguen una hora més a passar els controls de seguretat per arribar fins al punt on han de col·locar el següent totxo per trobar-se que aquell dia hi ha una visita d’algun polític estranger que visita l’edifici i no es poden arriscar que els esquitxin amb ciment. Per això han de tornar a recollir les eines que ja havien escampat, fer cua darrere dels japonesos que baixen i tornar-se’n a casa. Si el TNC, L’Auditòri, El Liceu, La Torre Aigbar (li he canviat el nom expressament), L’institut del Teatre, El Palau de la Música i el Conservatori de Música de Manresa i el Kursaal entre molts altres, els han acabat, perquè no passa el mateix amb aquest edifici?

Anuncis

5 comentaris so far
Deixa un comentari

A la Paula li ha agradat el teu article, em penso que té alguna cosa d’artista…

Petons!

Comentari per La mare de la Paula

Els crítics en general, no només els d’art, no deixen de ser persones a les que se’ls paga per donar la seva opinió. Única i exclusivament la seva opinió, amb més criteri o menys o amb més o menys experiència acumulada. El problema és que es permeti que l’opinió d’algú senti càtedra en una cosa tan subjetiva com és una expressió artística…

Et recomano que llegeixis “El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre” de Juanjo Sáez. En resum ve a dir que l’art és a tot arreu ( fins i tot a les croquetes que fa la seva mare) i que és totalment subjectiu.

Comentari per Anna

Mecatxis, que els dones a les teves neurones per a tenir-les tant en forma ?? A mi tampoc m’entusiasmen el crítics d’art… són uns criticons !!! I per cert qui critica els critics per a veure si ho fan bé? Es critiquen entre ells…? Són els artistes criticats els que els critiquen…?

P.D. Per cert, ja he començat “En el blanc” del Follet 🙂

Comentari per Joanjo

Anem a pams, que se m’acumula la feina.

Mare: digues-li a la Paula que no es compliqui la vida sent artista. Que miri de ser una bona persona i la resta, si ha de sortir, ja sortirà.

Anna: Els crítics se’ls paga per fer una feina. Però també es paga als soldats, o als goriles o als matons. El fet que sigui una feina, no vol dir que la feina aporti coses bones a la societat. Respecte al llibre que em recomanes, és en castellà, però l’afegiré a la llista de llibres recomanats.

Joanjo: La qüestió no seria que dono jo a les meves neurones, si no que li donen els demés. Tinc la teoria que la potència de les neurones és inversament proporcional a la massa muscular. Com totes les teories, tenen excepcions, és clar. Jo estic super catxes! La setmana vinent (o l’altra) ja llegiré el teu comentari a la meva ressenya sobre el llibre… 😉

Comentari per Mecatxis

Sobre el Ferran Adrià i el missatge inintel·ligible, etc,… Hi ha infinitat de quadres, pintures, poesies, etc… que deixa-les anar, moltes no són massa intel·ligibles i es consideren art (i si uns pocs l’arriben a entendre o creure que l’entenen fins i tot poden arribar a ser obres mestre d’art). Segons la definició si té principis estètics o susceptibles d’expresar un ideal …etc… ja és art, costi o no d’entendre…

De la Sagrada Família: No és tant fàcil. No es tracta de construir un edifici de pisos totxana a txotxana, es tracta d’una obra d’art que s’ha de fer a partir de les divagacions de què podria ser que en Gaudí hagués volgut que hi hagués, ja que no ho va deixar tot documentat. Es tracta de ficar-se en la pell de l’artista i en la situació histórico-social i religiosa en la que ell vivia i no és fàcil, porta el seu temps. A més, gran part de les seves obres estan ambientades en la natura (i la Sagrada Família no n’és una excepció) i ja se sap que la natura necessita el seu temps per créixer i desenvolupar-se i canvia any a any, quina obra més hi ha que faci això? està clar que és una obra mestra :oP

Comentari per avalot




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: