mecatxis en blog


Massa ràpid
Setembre 30, 2006, 1:22 pm
Filed under: General

Fa dies que penso: “No estarà anant tot massa de pressa?

Tinc la sensació de que en algun moment, en algun lloc, he perdut alguna cosa. Una baula de la cadena de la meva existència i que, és clar, ja no puc tornar enrere per mirar de trobar-la.

Sento que estic perdut i no entenc res del que m’envolta. Me n’adono que la gent del meu voltant pensa que no estic be. Però és clar, jo no n’he sabut mai de parlar dels meus sentiments, així que es queden sense saber res més.

Aquesta sensació, però, no es limita només al que em passa, si no també al que veig, sento, llegeixo, escolto,…

No dedico prou temps a gaudir-ne, a analitzar-ho. Penso que pocs (ningú) poden fer-ho. Vull dir que hi ha tantes coses noves, contínuament, tants avenços, tantes notícies, tants esdeveniments, que és inútil provar de jutjar-ne un. És massa breu per copsar-ne la substància. De seguida queda cobert per alguna cosa més nova, més important.

Cada cop estic més segur que pertanyo al passat. Que la meva època s’està acabant. Que no puc seguir el nou ritme que ens exigeix la vida. I que no sóc capaç de controlar la meva. Senzillament l’huracà de la “societat” ha engolit la meva energia. Ja no sóc jo (qui és que pot ser-ho?). Sóc el que alguns ha decidit que fos.

Senzillament, he errat el camí de la vida. No sé a partir de quina cruïlla vaig escollir la direcció equivocada ni quant fa que m’allunyo del que hauria d’haver sigut o no ha estat. Ni tant sols sé si es pot escollir el camí. No estic segur si hi ha camí. Ni vida.

Sóc jo sol? O hi ha algú que te una sensació semblant?

Anuncis

4 comentaris so far
Deixa un comentari

Mompó,

no sé si et puc ajudar en res en concret, però suposo que aquesta sensació la té tothom un cop a la vida (la crisis dels XX anys etc), però la veritable solució és aixecar-se després de caure, tornar a la cruïlla en que vas errar i intentar agafar el bon camí, gent amb centenars de problemes ho ha aconseguit, no pots ser tu menys!

Potser et sents malament perquè t’ha passat alguna cosa petita que t’ha tombat totes les teves expectatives, però si és una gota intenta treure-la i seguir com vols seguir o tornar a començar a partir d’un punt.

Para’t a pensar una estona on has fallat (si has fallat) i aixeca’t mirant endavant per continuar i fer el què vols, però segueix sent tant obert com ets.

Mai és massa tard per res, Àngel.

Pinucset

Comentari per Pinucset

Serviria de res una abraçada???
Tons i flors!

Comentari per Anonymous

Fa dies un amic em comentava que l’origen de la infelicitat és el desig. Segons ell, el desig tendeix a ser infinit. Sempre es pot desitjar alguna cosa. Com més gran el desig, més gran la frustració per no assolir-lo i més gran la conseqüent infelicitat.

I això és el que ens fa aquesta societat consumista: la publicitat ens fa desitjar amb l’objectiu de vendre: vendre diaris, vendre cotxes, vendre roba, vendre viatges, vendre telèfons mòbils,… ) . Ens venen somnis pq consumim. I el pitjor és veure que funciona, veure que acabes comprant una cosa pq et sembla imprescindible, quan mig any abans no sabies ni que existia….És difícil no sentir-se manipulat.
Segons aquest amic, la solució seria adoptar mesures dràstiques, tipus budisme: inhibir el desig per ser feliç.

Sincerament, no ho comparteixo. Crec que els desitjos (que ens certa mesura poden ser reptes) ens fan avançar. Tot i que és una idea interessant…

Si que crec que la rapidesa de les coses i la valoració excessiva del triomf (ràpid ) ens estan matant. No tenim la feina dels nostres somnis, no tenim la relació de parella perfecta que se suposa, no hem assolit els objectius que se suposa que hauríem hagut d’assolir a la nostra edat (tot i que no tenim ni idea de quins són ni sabem què volem en realitat…no tenim temps de pensar-ho!). I ens angoixem.

Tot això barrejat amb un excés d’informació que no ens permet processar-la i ens acaba anestesiant, tornant indiferents, pq no podem implicar-nos en tantes coses (per exemple, algú s’ha parat a pensar què suposa 60 dones mortes per violència domèstica a l’estat espanyol en el que portem d’any? Som conscients de les vides que hi ha darrera aquesta xifra? O només és un número i en sentir la notícia de la última hem pensat “ostres, una altra” i hem seguit prenent el cafè tranquil•lament?)

Si et pares a pensar, la sensació de vertigen és terrible.

Comentari per Anna

Si exteriorèssis més els teus sentiments et sentiries més bé, però penso que ho acabes de fer.
Passi el que et passi, no canviïs perquè si que ets tu i no com tu vols ser, simplement et surt de dins i això agrada.

Comentari per Anonymous




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: