Un noiet era a l’hort amb el seu pare i es va acostar a un turó que hi havia a la vora. Li va dir: «Muntanya, mou-te!». La muntanya no es va moure, així que va cridar més fort: «MUNTANYA, MOU-TE!!!». La muntanya continuava impassible, ignorant al noi. Enfurismat, va agafar embranzida i es va llançar contra la muntanya cridant: «MUNTANYAAAAAA, MOU-TEEEEEEE!!!!!!!» va topar amb totes les seves forces contra la muntanya i va continuar empenyent-la encara una estona,fins que el seu pare el va cridar per anar a sopar.

La setmana següent va tornar a acompanyar a son pare. Es va acostar a la muntanya i va caminar 100 metres en la direcció de les agulles del rellotge. Va dir-li al turó: «Muntanya, mou-te!». Va cridar: «MUNTANYA, MOU-TE!!!». Va abraonar-se contra la muntanya cridant: «MUNTANYAAAAAA, MOU-TEEEEEEE!!!!!!!» El seu pare li va cridar l’atenció: «et faràs mal!»

El nen repetia la cerimònia una setmana i una altra sense resultats. Un dia el va veure un company de classe i va fer córrer la veu. «Si, si. Hi va tots els dissabtes! Crida: «Muntanya mou-te!» i empeny la muntanya! És un babau!»

Ben aviat els nens van començar a trobar-se tots els dissabtes prop de l’hort del pare del nen. Cada setmana 100 metres més enllà, girant en la direcció de les agulles del rellotge. Contemplaven amagats com el noi cridava i es llençava contra la muntanya, llavors sortien de l’amagatall i reien per les butxaques. Al principi s’esperaven que el nen marxés, però poques setmanes després se li reien a la cara. El noi però semblava que no se n’adonés, i una setmana i un altra empenyia la muntanya i li cridava: «Muntanya, mou-te!»

Van passar els anys, i el nen no era tant nen. Abans que es fes fosc, però, anava fins a la muntanya i repetia el ritual: «MUNTANYA, MOU-TE!». Una empresa local va començar a organitzar autocars des de la capital. «L’home que vol moure una muntanya. Viatge + esmorzar + visita a la muntanya que no es vol moure. La gent s’apilava darrere de l’home i cridaven tots a l’hora: «MUNTANYA, MOU-TE!» i tots a riure! I després paella per tothom, menys per l’home, que se’n tornava cap cot cap a casa.

Quan es va jubilar, l’home va disposar de temps per poder repetir el ritual cada dia. El trucaven els periodistes de les televisions i les ràdios per entrevistar-lo, però ell sempre responia que no tenia res a dir. Se’n tornava al turó amb l’ajut del seu bastó i cridava: «MUNTANYA, MOU-TE!»

Els anys no passen per ningú en va. I tampoc per l’home. Cada cop li costava més arribar fins al turó, i cada cop tenia la veu més prima. La gent va cansar-se d’anar a veure aquell avi tocat del bolet que volia moure un turó. L’home es llevava ben d’hora, posava una mica de pa i formatge i un tomàquet en una carmanyola i se n’anava cap al turó. Arribava al capvespre a casa fatigat i es ficava al llit.

Fins que un dia va arribar massa cansat i massa tard al turó. Se’l va mirar una estona, mentre veia com el sol s’acostava cada cop més al cim. I se li va dirigir: «Hola muntanya. Ja no puc cridar-te. Només puc esperar que sentis els meus esbufecs. Mou-te, si us plau» I es va seure, esgotat mentre la lluna s’alçava a la seva esquena.

Allà el van trobar l’endemà els pagesos de la zona, assegut en una pedra. Van decidir enterrar-lo a la mateixa falda del turó. Van cavar.hi una fosa de tres metres i l’hi van enterrar. Un cop mort i enterrat dins del turó va sentir una veu tremolosa, però brillant, com el so d’una trompeta desafinada. «Els homes sou ben estranys. Teniu sempre molta pressa i crideu com si us pesessiu que tots girem al vostre voltant. Suposo que és el que la Natura ha decidit. Doncs ja m’he mogut, com tu volies». El mort va respondre-li: «Suposo que he d’agraïrt’ho, però fas tard. Ara ja sóc mort». Els homes encara recorden el terratremol d’aquell any i l’estrany soroll que va acompanyar-lo. Una mena de xiscle que smeblava una rialla. «Hi, hi, hi. Mort? Que vol dir mort? No pateixis. Aviat ho entendras. Ara ets part de mi, però no per sempre. Has vist com escopia una part de mi per deixar-te entrar. Ara ets part de mi, però no per sempre. Jo no he deixa’t mai de moure’m, i tu no has deixa’t mai de morir.

Aquest migdia he vist pel carrer una noia que portava un vestidet (i el diminutiu no és un caprici) de color groc acabat en uns farbalans que li arribaven una mica per sota el maluc. La translucidesa només convidava a endevinar el color del tanga que es veia que duia (negre? violeta?). No és ben bé com aquest, però me’l recorda.

Segurament sóc un carca, o un pervertit (això segur!) o tinc prejudicis. Però la seva manera de vestir m’ha fet pensar en una professió. Em passa també amb les fundes blaves dels mecànics o els mocadors al cap, lligats amb quatre nusos, dels paletes. Clar que ells es canvien quan pleguen de treballar.

Alguns amics insisteixen a repetir-me «si no lligues és perquè no vols»

Conèixer les persones no és fàcil. Sobretot si són tant opaques com jo. Hi ha gent a qui li costa creure que sóc tímid. Peró no em cansaré de repetir-ho. Sóc tímid en extrem. Potser no sóc vergonyós però sí introvertit. No tinc tendència a explicar els meus sentiments ni les meves sensacions (per escrit hi tinc més facilitat)

Tots aquests factors juguen molt fort en contra meva a l’hora d’establir relacions de qualsevol tipus. I que carai, a les ties els molen els paios dolents. Les bones persones no resultem sexualment atractives.

Si a això hi sumem la controvertida percepció que a l’hora de trobar parella és la noia, majoritariament, qui escull entre els seus pretendents, goso afirmar que si no lligo és perque les noies que connec no em volen.

Un cop tretes les culpes de sobra [:D], falta buscar solucions. El problema principal és que, un cop feta la feina més difícil tinc problemes per rematar la jugada. O em passo de frenada, o vaig massa de pressa, o jo que se.

En fi, les que ho heu patit podeu dir-me què és el que he fet malament?

Ja se que em direu que els homes compren cada cop més roba, però desenganyem-nos. Anar de compres és una de les accions predilectes de la immensa majoria de femelles humanes que viuen en països sobredesenvolupats com el nostre.

I quin deu ser el factor que les impulsa a renovar l’armari de manera continuada?

L’altre dia parlàvem d’una cosa semblant amb una companya de feina. Ella diu que es compren roba per agradar els altres. Sobretot als homes. Jo crec que ho fan més aviat per agradar-se a elles mateixes. O encara pitjor, per competir amb altres fembres en atractiu.

Tot això, és clar, ho fruïm els homes i ho pateixen elles. Despeses, dietes, avui que em poso, això no em queda be,…

Ho fruïm els homes? Per mi, tanta dona atractiva és un martiri. Ja sé que sóc un calent mental, que els tios sempre pensem en el mateix i que som uns porcs. Però a mi se’m disparen cada dia les feromones i se m’alteren els bioritmes i, com que no se’m dona be dissimular, doncs estic que mossego (això si, molt sensualment).

Noies que ho sapigueu. Estic malalt. Si us assetjo, per favor, denuncieu-me. A la presó hi ha moltes menys dones i estaré més tranquil!

Ja sabeu que m’agrada anar contracorrent

Aquestes últimes setmanes m’he cansat de sentir gent que parla de fer atrocitats amb els responsables d’actes de pederàstia. Fins i tot s’estan recollint firmes amb molt èxit arran del cas d’una nena que es deia Mari Luz i que sembla que va ser assassinada.

Primer, estem barrejant dues coses, la mort de la nena i el fet que algú abuses sexualment d’ella. Totes dues són punibles, clar.

Però no oblidem que ho va fer una persona, què podríem ser qualsevol de nosaltres (si, tu també pots ser un assassí en potència i no saber-ho). Aquest senyor, com tots els altres, per dolent que sigui, te uns drets que cal respectar. No respectar els drets de les persones ens fa ser dolents, tant dolents com els pederastes i els assassins.

Per una altre costat, la presó te sentit com a mètode de reinserció, no de càstig. No serveix de res castigar, cal educar.

I finalment, caldria estudiar la possibilitat que aquest senyor estigui malalt. En aquest cas el tractament del cas seria molt diferent. A més de tractar el malalt, cal estudiar quins són els factors que han fet emmalaltir l’individu, quants i quins individus poden tenir la mateixa malaltia i com podem evitar que sorgeixin més casos. Podria resultar que trobéssim un risc elevat de convertir individus aparentment innocus en pederastes o assassins despietats (i recordo les matances dels instituts). Podria ser, fins i tot que ens n’adonéssim que nosaltres (tu i jo) som també una mica culpables.

Títol: L’arbre de la memòria

Autor: Joan Agut
Editorial: Proa

Resum:El llibre explica les dues possibles històries d’un jove poeta que ha de prendre la decisió de deixar la Barcelona dels anys 50 per anar-se’n a Berlin amb una beca per escriure una opera. A la primera part del llibre, el noi torna d’alemanya ja jubilat, després de 40 anys. A la segona el noi rebutja la beca i es queda a Barcelona.

Un relat melancòlic que dona la raó a la meva teoria que qualsevol decisió és, per definició, un error. L’error de deixar enrere totes les altres possibilitats.

La lectura és amena i sense alts i baixos. Els personatges de la primera part reapareixen a la segona, com si el destí de les persones estigués entrellaçat. Val la pena deixar-se agombolar per la narrativa ben tramada de Joan Agut.

No us confongueu amb l’espectacle que Comediants va presentar al Forum del 2004

Estic d’acord en el fet que la segona meitat de segle XX va ploure més que la segona, i que a principis del segle XXI continua descendint la quantitat d’aigua amb que la (sàvia) Mare Natura te a bé d’obsequiar-nos.

Però també sóc crític amb les solucions aportades. El consum d’aigua en aquests períodes ha canviat molt, i no sembla que s’estigui precisament contrarestant aquesta tendència. Els Països Catalans tenen cada cop més habitants i, aquests, cada cop consumeixen més aigua.

L’estat del benestar és un devorador insaciable d’aigua. El turisme arriba al territori precisament quan menys disponibilitat d’aigua tenim, incrementant l’estrès hídric dels nostres recursos.

A veure qui em sap dir amb quina freqüència ens hem de dutxar per motius de salut o cada quan hem de rentar el cotxe per que no s’espatlli. Però no és aquí on es consumeix més aigua. Les indústries no poden invertir en l’estalvi d’aigua per motius de competitivitat.

El que vull dir en definitiva és que l’aigua no te cap problema (malgrat els mitjans no deixin de matxacar-nos amb els seus titulars, no podran imposar aquesta veritat). La solució principal no pot ser portar aigua d’aquí o d’allà (gran cost energètic, car i poc sostenible i una solució temporal). La solució ha de ser canviar el model empresarial. Disseminar les empreses amb un important consum d’aigua pel territori, allà on puguin resultar més sostenibles i controlar el creixement sense pressionar els recursos.

Algú sap si s’ha fet un estudi sobre els recursos hídrics naturals? Qui paga actualment els camions que porten aigua cada estiu a alguns pobles de l’interior? I qui pagarà el transport de l’aigua a l’àrea metropolitana?

Fa 10 anys la Generalitat deia que érem 6 milions. Ara que ja passem dels 7. Tots els ajuntaments requalifiquen territori por construir edificis que acolliran els nouvinguts. Quanta gent pot abeurar Manresa? i Terrassa? i Igualada? i Vic? Algú ho sap?

Títol: Si cal matar, matem

Autor: Andreu Martín, Jaume Ribera
Editorial: Columna

Resum: Al detectiu esquius li encarreguen dos casos a la vegada: la protecció d’una dona maltractada pel fill d’un mafiós barceloní i la investigació d’una extorsió a una «femme fatale» en un poble al peu de les pistes d’esquí. Ben aviat surten els morts (no gaires) i els maltractes cap al detectiu per part de la dona maltractada. Sexe, ecologisme, pallisses, moltes cites cinematogràfiques, col·leccionistes de calcetes usades,.. Els dos casos s’entortolliguen sense barrejar-se (gaire) i, l’assassí és…

Com ja heu endevinat és una hilarant història policíaca. Una bona estona, una lectura ràpida i lleugera. L’entramat ben lligat. Un llibre que val la pena recomanar a la gent que li costa llegir.

Per cert! És el llibre que li vaig regalar a la Nunu l’any passat per Sant Jordi. Espero que l’hagis llegit abans que jo! Deixa’m el teu comentari, porfa.

Aquest cap de setmana em vaig trobar una persona que em va dir que havia estat fotuda per la mort d’un conegut.

Això m’ha fet tornar a una reflexió a la que fa dies que dono voltes. Què te de sorprenent morir-nos?

Tot-hom sap que un dia o altre ens hem de morir tots. Molta gent pateix molt per la pròpia vida i encara més per la mort dels que l’envolten. Tinc una amiga que assegura que li produeix pànic pensar que els seus amics ens hem de morir, i que es vol morir ella primer per no haver de viure-ho. A mi, personalment, em resulta un pèl estrany. La mort no em produeix tristor. Tampoc alegria. Em produeix potser enyorança, potser enveja (diuen coses molt maques de la gent quan es mor), però no em causa un trauma psicològic (potser és que ja estic tant malament que no puc estar pitjor)

Morir-se, des del meu punt de vista, és una cosa natural. Quan algú entra a la meva vida, tinc molt clar que en tornarà a sortir, viu o mort. Sóc conscient que no serveix de res allargar les relacions artificialment. Els amics venen i se’n van. Cal estar obert i saludar-los quan entren i acomiadar-los quan surten. Benvinguts, passeu, casa meva és casa vostra.

Per morir-se no és mai d’hora ni tard. Sempre és el moment adequat. Per tant, cal estar preparat, amb la maleta feta. Fer les paus amb tothom i no deure res a ningú. Deixar la feina feta cada dia, perque demà no existeix. Pensar que el gelat es pot acabar no fa que en frueixis amb més intensitat? Si desitges alguna cosa (algú), a què esperes?

Potser m’estic deshumanitzant. Potser no he aprés a estimar. Algú coneix algú altre que li passi?

Títol: City

Autor: Alessandro Baricco

Traductor: Albert Mestres

Editorial: La Magrana

Resum: De ciutats res La infantesa d’en Gould, un nen prodigi que viu sol, intern a la universitat on estudia i envoltat de gent molt més grans que ell, és el fil conductor d’una mena d’assaig sobre filosofia de carrer. Els personatges són sorprenents, màgics i inversemblants, però persones senzilles amb problemes senzills i pensaments senzills, però gens trivials. M’encanta el boxador.

Ja heu vist que bona part del blog va de filosofia barata. La filosofia del llibre és bastant més cara, però tot i això és filosofia de la vida. Molt curiós l’Assaig sobre l’honestedad intel·lectual que explica el procés que comporta indefectiblement que una idea (qualsevol) es converteixi en una pistola. El llibre requereix un esforç de lectura. No és una lectura fàcil ni enganxa, però val la pena.