El que estem vivint, al meu entendre, no és una crisi si no un canvi de sistema. Aquests dies estem veient com les democràcies són cada cop menys democràtiques (ja no ho eren gaire) i el poder econòmic ha anat guanyant pes. Això ha estat degut a que els successius governs han governat pensant en el present i no en el futur, mirant només les properes eleccions. Això els ha dut a estirar més el braç que la màniga i a comprar els vots dels ciutadans a cop de servei i infraestructura, obviant-ne la sostenibilitat i sustentant-les en el crèdit a curt o llarg termini.

Tinc la sensació que tornem a una mena d’era feudal on els “Senyors” són propietaris d’extensos latifundis que governen des dels seus castells i envien els recaptadors d’impostos a recollir el delme als camperols i artesans.

A veure quan triga a restablir-se el dret de cuixa.

El fet que un home mati la seva dona em sorprèn encara més. Personalment penso que suposar que tota la culpa és de l’assassí és simplificar el problema. Què pot induir a aquest home a assassinar la seva dona? En alguns casos pot ser bogeria (drogues, alcohol, …) Però estic convençut que hi ha una bona dosi de desesperació., de no trobar sortida. És molt fàcil anar-se’n a viure amb algú, i tant difícil és canviar d’idea? Marxar? Convèncer-se que aquella relació s’ha tornat malaltissa?

Pel que respecta al casament, el divorci és un mal negoci. Especialment pels marits. En la majoria de casos la dona acaba reben una substanciosa manutenció, a banda de bona part dels bens comuns.

Personalment, penso que aquests crims poden prevenir-se amb una bona formació. Una bona comunicació. I sobretot, amb la conscienciació que la dona no té per que ser el sexe dèbil. Hi ha dones molt manipuladores, que fan xantatge emocional, que torturen psicològicament les seves parelles minant el seu amor propi, menystenint-les.

Veiem anuncis que ensenyen a les noies adolescents a detectar un abús moral, un maltracte. Quines eines donen als nois per detectar quan són maltractats? Quina protecció reben els homes que volen abandonar les seves parelles?

Jo també crec en la llibertat de sexes

Em penso que demà ho estaré més.

Escriure això no em farà estar més descansat. Em farà estar més aprop meu.

Des del meu punt de vista, tenir èxit és assolir els objectius. I assolir un objectiu, tenir èxit, només et porta a replantejar-te la vida. Ha buscar un nou objectiu més ambiciós. Per això es diu que l’èxit és efímer, no?

Una altra cosa és que el teu objectiu sigui ser famós.

És el que he vist passar dos cops la setmana passada, sense que els mitjans d’informació (en cara n’existeixen? o es limiten a l’entreteniment?) s’esquincessin les vestidures. Dos presidents electes han estat «enderrocats» per les pressions del Banc Central Europeu per no aplicar les decisions que els dictaven. I aquest mateix banc els ha posat a dit el successor, a qui ha encomanat de formar un nou govern. Mentrestant, els governs d’Espanya, Portugal i Irlanda van llegint les ordres que els envien. Probablement altres països també ho facin. Amics, no trobo que sigui gaire democràtic.

En fi, és el que ens hem guanyat. El sistema de partits polítics vigent els fa a efectuar importants campanyes de publicitat en forma de transvasaments, aeroports i altres equipaments per acontentar els votants. La gent els votem o no en la mesura que aquestes notícies són tractades als mitjans. Aquests equipaments no es poden pagar al comptat amb els impostos, amb la qual cosa s’han de demanar diners al banc.

Fins on jo sé, si una empresa demana diners a un banc ha d’explicar molt bé en que els invertirà i quin és el seu pla de viabilitat. En definitiva, com espera recuperar la inversió. En qualsevol cas, el consell d’administració de l’empresa s’ho mirarà amb uns ulls ben oberts abans de donar el vist i plau a qualsevol petició de diners al banc, ja que en depenen els beneficis. Això no s’aplica als governs, oi?

Resulta que a la vista de tothom s’han venut el que tenim i el que no tenim i ara, els usurers reclamen el que els pertoca. Són més poderosos que els reis, que els presidents, que les religions, …. Una mena de Déu que, al contrari que el cristià, no dona llibertat al seu ramat, si no que els reclou al tancat i els raciona bé la palla.

Pel camí recollim moltes coses , però totes les deixem enrere. Deu ser allò que anomenem «Anar tirant». Davant la pregunta «Que, com va?» ningú contesta «Vaig recollint». Sempre tirem.

El camí que fem sempre és endavant, no es pot tornar. Aquells que diuen «comencem des de zero» s’enganyen a si mateixos. Fins i tot els nadons venen a un món que no és el zero. Algú els empenyerà fort a fer aviat les primeres passes. Per això deu ser que la gent diem «Anar marxant». Quan algú ens pregunta «Que tal?» no responem mai «Vaig tornant». No es pot tornar, a la vida. Fins i tot aquells que els metges «ressusciten» són un pas més endavant de quan el doctor va fer el miracle.

PD. No estic deprimit. Per mi, pensar en la mort no és trist, si no un signe de vida. Veure-la venir (encara que sigui de lluny) em sembla un símptoma de lucidesa, i a tu?

No m’entengueu malament, no estic tractant de lladres ni als uns ni als altres. Només que són ells els quefins ara n’han tret el rèdit més gran. Quina motivació tenen a sol·lucionar els problemes estructorals si no és poder-los tornar a crear un altre cop més endevant?

De tants canvis sistemàtics promesos, només han aparegut regressions en els serveis socials: Educació, sanitat, infraestructures, … Els bancs tremolen perque tenen problemes per recuperar els diners que han deixat a alguns estats, però no sembla que ningú reguli el deute que poden adquirir aquests ni semblen apareixer regulacions de la despesa dels governs (despeses militars, fons reservats, despeses monarquiques i viatges odicials, …)

El dia 20 de novembre hi ha eleccions. Estaria bé que no guanyessin ni els siocialistes ni els populars. Estaria bé. Si tornen a guanyar, canviaran les coses i tot seguirà igual.

A la nit tots els gats són negres

La casa és ruïnosa

Una teula rellisca i cau

El gat salta

Una altra teula rellisca i cau

El gat ja no hi és a temps de saltar

La teula i el gat competeixen en la disciplina de caiguda lliure

El gat passa per davant de la finestra i veu…

Una gata. Aquesta no és negra. Els gats deuen ser negres a les nits, però les gates no. Una fracció de segon la gata creua la mirada amb el gat que cau i obre els ulls espantada. La Mare de Déu dels gats! Quins ulls! Una fracció de segon ha estat suficient per crear un lligam etern d’amor. I aquesta fracció de segon, aquest amor acabat de néixer el converteix en una eternitat. El gat no arribarà mai a terra, l’eternitat d’aquesta mirada i aquesta sensació de flotar en l’aire que sembla incombustible l’enganxa a la vida com un fil màgic i el gat queda suspès en una caiguda eterna, sense fi, en un amor igual d’infinit i a l’hora inabastable.

Aquest és el tipus de llibre que llegirem al futur. 140 caràcters és més curt que el Reader’s Digest. Ho podem veure als diari i les ràdios: Les notícies, els reportatges i les entrevistes són cada cop més curts. Vaig parlar amb una periodista que es queixava de la maca de temps. Havia entrevistat una persona durant dues hores i havia d’escriure una columna de poc més de 200 paraules. Vaig preguntar-li perquè havia fet durar tant l’entrevista si només tenia una columna per escriure i em va respondre «És que era molt interessant el que explicava!» Òbviament, no va aconseguir transmetre l’interès de l’entrevista en el seu text. Tantes coses per explicar i tant poca capacitat per escoltar. Ei! Jo el primer, eh?

El món va molt de pressa i volem fer tantes coses que ens oblidem de mirar el paisatge.

Perdoneu que no m’estengui. Si fos més llarg potser no em llegiríeu.

És un arbre no molt gran i no molt jove de fulles que endevino fosques, rodones i punxegudes, com la fulla d’una llança. Té el tronc gairebé llis i molt dur. Com si s’hagués especialitzat a resistir els ganivets de les parelles enamorades. Provo de captar-ne la flaira. Intento separar-la de les altres olors i dels altres arbres. Sembla de menta sense ser-ho. No és dolça, si no més aviat picant. I fresca. I molt suau, com si li fes vergonya destacar entre les altres. L’arbre sap que aquella olor no la podran servir mai en un pot. La meva arbre (he decidit que és femella com l’alzina es diferencia del roure) és una arbre amb seny i que té les coses clares. En toco l’escorça menys suau del que esperava i m’acosto la ma a la cara per confirmar que és aquesta la olor que busco. I penso que és difícil definir una olor. Segurament no ens han ensenyat a fer-ho quan érem petits. Com tenim noms pels colors, podríem tenir noms per les olors, no?

I em separo de la arbre desconeguda, una mica marejat pel Banyuls comprat a Prada, i li dono les gràcies per la seva ombra, la felicito per la seva olor i l’encoratjo a seguir resistint els embats de les punyalades de l’amor.