mecatxis en blog

La realitat onírica m’ha portat avui, de nou, a la depressió vital. Els dies com avui no haurien d’existir. Més ben dit, jo no hauria d’existir pels dies com avui. Tots els colors són foscos. Són els meus ulls que ho veuen així. Avui he somiat que no sabia com dir-li, un altre cop, que l’estimo. I la constatació real d’aquesta impotència, de saber que per molts dies que passin, per vegades que li ho faci saber, per moltes disfresses que faci servir, tot és inútil. Perquè l’amor és així: inútil. No. Sóc jo que sóc inútil per l’amor.