mecatxis en blog

Algú em pot dir perquè, en els records, les llàgrimes pesen més que les rialles?

I perquè, en l’esdevenir, les pors valen més que les esperances?

Aquesta setmana hi ha hagut sarau amb el tema dels drets d’autor i dels programes per compartir fitxers. El Parlament Espanyol volia aprovar una llei que permetes bloquejar, sense ordre judicial, l’accés a webs que compartissin informació (música, pel·lícules, …) sense permís dels seus autors.

1 – Estic d’acord amb respectar el dret que te l’autor de no permetre copiar ni distribuir la seva obra. Jo ho permeto i no tinc previst deixar fer-ho, però per sobre de tot crec que hem de ser lliures per poder triar.

2 – No estic d’acord a posar barreres a Internet. I encara menys sense ordre judicial, clar.

3 – No estic GENS d’acord a anomenar pirateria a aquest tipus de violació dels drets dels autors.

Curiós el paral·lelisme que es fa amb els pirates Somalis de l’Alakrana (i d’altres vaixells). Amics, no te res a veure. Aquella gent exerceix la pirateria per enriquir-se ells i els seus amics britànics que els fan d’advocats intermediaris. La gent que distribueix il·legalment contingut ho fan sovint pel sol fet de compartir. Les webs que permeten compartir rarament generen grans beneficis, i aquests venen de la publicitat a la seva pàgina.

Per tant

1 – A Espanya ja paguem els drets d’autor. Tots els dispositius d’enregistrament estan gravats per un canon que pressuposa que enregistraràs còpies il·legals. Si pagues, les còpies ja no deuen ser tan il·legals, dic jo?

2 – La majoria de gent que comparteix no ho fa per un motiu de lucre si no per generositat.

3 – Jo no acostumo a utilitzar xarxes  P2P, i quan ho faig acostuma a ser per accedir a material que no és fàcil d’aconseguir ni pagant: pel·lícules antigues o sèries de televisió en versió original i subtítols o cançons de discs des-catalogats.

Tot això per no esmentar que els preus de l’enregistrament han baixat molt, tant dels estudis com dels suports, i aquest descens de preus no semble haver-se reflectit en el preu de compra de l’enregistrament digital.

Senyors parlamentaris: qui roba a qui?

Avui, a francès, tot fent exercicis per practicar el passat, m’han fet explicar el primer cop que em vaig enamorar.

De seguida m’ha inundat una imatge. Confós i sorprès per les jugades que et fa la memòria he intentat tramar una història inventada per mirar de cobrir la realitat, però he desistit en pocs segons.

D’ella en recordo (probablement magnificat i distorsionat pel pas del temps) els cabells gairebé rinxolats que semblaven impossibles de dominar i la seva mirada profunda i descarada que refermava el seu caràcter de lluitadora implacable davant les adversitats.

L’he retrobat aquest estiu. Ja sabia que s’havia casat, que tenia un fill i que treballava per l’administració. I me’n vaig alegrar per ella, per que vaig pensar que era feliç. Però em va fer tremolar l’ànima els cabells iguals de llargs però ara allisats probablement per una planxa elèctrica que es mereix l’infern més abismal. Em va fer pensar que a la seva mirada potser hi brillava la felicitat, però que no hi veia la valentia que jo hi recordava.

Vaig pensar també que potser jo també havia estat planxat pel temps, com els seus cabells.

PD: La història va acabar amb la «traïció» del que havia sigut (plus-que-parfait) un bon amic. Sovint acaben així aquestes històries, no?

Tinc la sensació que les generacions de final del segle XX i principis del XXI serem reconegudes per viure un canvi polític important i històric: La desaparició de la democràcia i l’aparició d’un novedós sistema polític, que a falta d’un nom millor anomenaré «induscràcia».

Mentre que la democràcia pretenia donar el poder al poble mitjançant un sistema de eleccions, consultes i referèndums, aquest nou sistema polític es fonamentarà en allò que és millor per a les empreses que governaran el país (o països).

Els primers sintomes són la privatització dels serveis que hauria d’oferir gratuïtament l’administració, el control dels mitjans de comunicació per empreses privades, el lliure mercat que fa que els mitjancers s’enriqueixin a costa dels productors i els consumidors, … L’èxit d’una societat es troba en la capacitat de crear ocupació. Si hi ha una elevada taxa d’ocupació, baixen els índex de delinquència i puja el nivell de vida i la sensació de benestar dels seus habitants.

Be, tanco l’assaig, que no em vull fer pesat. Queda clar el fons del teorema, no?

Avui estic content de ser qui sóc, de ser com sóc. No, no he lligat ni hi ha cap altre motiu que pugui aparentment fer-me pujar l’ego. Però estic content.

De saber fer moltes coses…malament. De ser un pesat. De ser una mica inconscient. D’equivocar-me cada cop que prenc una decisió. De ser un despistat. De tenir una feina distreta i mal pagada. De no tenir amb qui fer l’amor, i de no saber-ne tenir. De ser una mica lleig. De ser un pocatraça. De ser inconstant, com les marees i la lluna. De voler més que poder. De ser un covard. De ser un arrauxat. De ser perillosament sincer. De ser un conco. De ser un imbècil i de fer nosa. De ser un porc pervertit. De sentir-me desenganyat, decebut per la vida.

Estic content de ser qui sóc i de tenir el que tinc. Per que em sento estimat. Per que em fa por que m’abracin. Per que no penso en demà. Per que ja tot m’és una mica igual i ja no vull canviar res: vull ser qui sóc i això ja canvia alguna cosa. Envejo els petons, però no els diners ni la roba cara. Envejo veure el cel blau o blanc o gris o roig o verd o rosa o turquesa o negre, però no els cotxes grans ni l’olor de benzina.

Moltes gràcies a totes… a tots… A totes. Per fer el que feu. Per ser on sou.

tic, tic, tic….

Els «brots verds» anuncien el final de la crisi.

Una crisi que va iniciar-se anunciant canvis de model econòmic. I els canvis van arribar de seguida:

- Les petites empreses es van trobar amb impagats que els obligaven a tancar.

- Els treballadors amb acomiadaments «barats» es van trobar sense feina.

- Les restructuracions de les multinacionals van enfonsar economies locals i fins i tot comarcals.

- Els governs van omplir de bitllets les calderes dels bancs per tal que puguessin contiuar fabriant fum per vendre.

Ara diuen que les caixes (que gasten part dels seus beneficis en acció social) acabaran convertint-se en bancs (que reparteixen els seus beneficis entre els accionistes).

Personalment, en els dos anys que fa que es parla de crisis, no he vist gaires canvis que beneficiin al be comú, i si diversos que semblen beneficiar al be particular.

Potser els canvis seran a més llarg termini, però de moment encara tinc la sensació que és més important la depilació que la tertúlia. Que la estètica debora la ètica i que el que tenim te més valor que el que fem. I que això no ha de canviar.

El temps és per pedre’l.

La vida per aprofitar-la.

Perdoneu-me si no em reprimeixo.

Estava pensant en alguna introducció per la reflexió, però no se me n’acut cap. Així que vaig a raig:

Les coses no són intrínsecament bones o dolentes. No existeix una Veritat ni tampoc el be ni el mal. Cada experiència, cada esdeveniment cada sabor i cada suor son bones i dolentes a la vegada.

Fins i tot les coses que semblen horribles, com les catàstrofes, els holocausts, els vessaments químics o les enganyifes fiscals dels nostres dirigents tenen un costat bo. Potser cal esforçar-se més per trobar-lo, però hi és.

Que et toquin un premi amb molts diners també és dolent.

Que et felicitin per una feina ben feta també és dolent.

Que et facin un petó, mirant-te als ulls. Amb les mans suaument agafades. En un sospir mig ofegat. És intrínsecament bo. Però, si busques be, te algun costat dolent.

Si sents com el petó ressona en el passat i trobes a faltar la ma d’algú mentre prems fort el puny. Si els teus ulls no veuen més que parets i sostre, desangelats. És intrínsecament dolent. Però trobar a faltar alguna cosa és senyal que algun dia ho has tingut. I això també és bo.

Tot plegat pot ser veritat. I a la vegada no ser-ho.

Algú va dir de mi que sempre penso malament.

Pot ser, clar. Però gent com la del Cas Millet no ajuden a que canviï d’actitud. Continuo pensant que les persones (especialment les que ens lideren) no prenen les decisions en funció del que seria millor per a tots, si no segons els interessos personals.

Així, els nostres governants s’enriqueixen i s’apalanquen als seus càrrecs de sous astronòmics; Les empreses que vetllen per la nostra salut es dediquen a crear noves malalties (fins i tot de fictícies) per vendre vacunes i medicaments; Els partits polítics es dediquen a dir el que més desitja escoltar l’ampli mercat del votant i així un llarg etcètera.

Avui llegeixo a la revista Informacions de la upc a un director universitari que assegura que «és fonamental que l’estudiant tingui un esperit competiu». És d’una universitat japonesa.

«Competitius». No diu «creatius» ni «curiosos» ni cal que tinguin capacitat de «col·laboració» o d’«adaptació». No parla de la capacitat d’«esforç» ni que puguin «posar-se en la pell d’un altre».

La universitat per aquest senyor és una «competició». No es tracta d’auto-superar-se, ni d’aprendre, ni de socialitzar. Es tracta de superar els contrincants. No hem d’ajudar els nostres companys de classe ni cal que els demanem els apunts si ens posem malalts, per que no ens els donaran. Hem d’esclafar-los. Hem de competir amb ells.

I així va el mon! Ser el primer, el més ric, el més llest, el més guapo, el més el que sigui. L’important sóc jo.

Vaja, un comentari massa llarg que no llegirà ningú…