Classificat com a: General
Ja fa uns dies que elaboro una petita reflexió. Espero que pugueu estar-hi d’acord.
«La vida és un enorme i pútrid femer que te amagats petits tresors. Cal submergir-s’hi fins al coll per trobar-los. Per que són aquests petits tresors els que fan mínimament suportable l’estada al femer.»
El mes d’abril acostumo a viure una d’aquestes perles. Un petit moment que fa que els dies passin de pressa. Hi ha alguns anys que cal tenir paciència. Però acaba arribant. Si, ja se que aviat serem juliol, però jo tinc mooolta paciència.
Però no és l’únic, hi ha altres moments. Avui he acabat EL LLIBRE. De moment no us en puc parlar, però ja ho faré, no patiu.
Era en una terrassa amb el solet torrant-me les galtes i l’airet refrescant-me els turmells. Llegint plàcidament, a vegades en un xiuxiueig per permetre que també les orelles poguessin gaudir-ne. Devia semblar un ximple. Hi ha hagut un moment que em pensava que acabaria be, però he tingut sort. Acaba molt millor. Llavors he començat a plorar i a mirar de desxifrar les lletres entre les llàgrimes prismàtiques que m’enlluernaven del sol de primavera. Algú deu haver sentit l’impuls de trucar a «l’ambulància de la camisa de les mànigues que es lliguen» 
. Ja sabeu que jo no en tinc gaire de vergonya. Ha estat un moment màgic. Ja he trucat a qui calia per donar-li les gràcies.
És una mica com els vicis d’una amiga (crec que de les bones). De les que s’han d’estimar, però no en eccés.
Classificat com a: General
Nit de primavera. De flors invisibles que perfumen l’ambient. De pètals suaus a les teves galtes de margarida.
Nit d’estiu, tranquil·la, de bivac, comptant els estels en els teus ulls. Brúixola del qui es perd en la fosca.
Nit de tardor. Del xiulet del vent que inquieta el silenci. De records i il·lusions en les teves paraules.
Nit d’hivern. De contes a la vora del foc. De lluna en quart creixent somrient al teu somriure.
Classificat com a: General
Aquestes eleccions europees podies escollir un grup que es deia «Por un mundo mas justo». Això em va fer recordar una antiga reflexió. Tota aquella gent que vol canviar el món, que vol canviar exactament? Vull dir que el món, el planeta terra està prou be, no? De fet, és el millor planeta pels éssers vius en unes quantes constel·lacions a la redona…
Però no serem sarcàstics i entendrem que volen una societat millor. Concretament diuen que «més justa». Més justa per a qui? Segur que no per a tothom… Llegint la web diuen que «somos la primera generación capaz de terminar con la pobreza» i «podemos conseguir que europa se preocupe tambien por los paises del sur»
D’acord! Deuen parlar d’un repartiment de la riquesa i tot això… Però això no es just per tothom, no? Vull dir que, si repartim, ho hem de prendre a alguns per donar-ho als altres. I als uns no els semblarà gaire just…
Mireu, jo no els donaré la raó ni els la trauré. Però si us diré el que penso. Penso que la societat som nosaltres i que només cal que cadascú es comporti d’una manera diferent per que alguna cosa canvii. Però a tots ens agrada posseir, tots som egoistes i mirem què és millor per nosaltres i pels nostres.
A mi, la societat que m’envolta tampoc m’agrada. Veig alguns canvis i em sembla que són en la direcció equivocada. Per exemple, la recollida selectiva que estem fent és poc eficient i poc efectiva. Em consta que és més rentable si la selecció es fa en destí i no en orígen. Per una altra banda, no hi ha pràcticament cap campanya per disminuir els residus produits (la de les bosses de plàstic i alguna altra, amb escàs seguiment). Segurament es degut a que produir menys residus està relacionat en consumir menys, produir menys,… En definitiva, ser més sostenibles i més justos amb la nostra comunitat de veins, els del sud i els del nord.
Classificat com a: General
Anna, tens raó. Tinc el blog una mica deixat.
I quan em poso a pensar la raó no se m’acut cap excusa. Han passat moltes coses a la meva vida. He fet moltes coses: teatre, concerts, caminades. He tornat a trepitjar l’escenari. M’he desenamorat i tornat a enamorar, un cop més de la persona equivocada.
Ostres! Un filó que no falla mai! Les relacions afectives….
No se li escapa a ningú que la meva vida amorosa és un desastre. I el que negui que m’hi esforço és que no s’hi fixa prou. L’altre dia vaig anar a “la Carpa del Riu” amb un parell de “noves amigues”. No penseu malament! Dues noies del grup de teatre amb el que em vaig reestrenar. A totes dues se’ls van acostar diverses vegades nois que les festejaven. I jo no parava de preguntar-me: Què els deuen dir? De què deuen parlar amb una noia que no connèixen de res?
Una psicologa em va dir un cop: “Els tios ho teniu fatal. I si sou tímits encara pitjor.” Bé, gràcies pels ànims i per la sinceritat. Però jo continuo amb el dubte. Noies que llegiu aquest blog. Nois que acostumeu a lligar i passeu per aquí: Què carai es diu a una noia que no connèixes de res per lligar amb ella?
PD: No m’allargo, que els posts llargs no els llegeix ningú…
Fa uns dies vaig començar, amb aquest apunt, una petita explicació de què és i perquè cal fer servir el programari lliure. Aquí va la segona.
Aquest és un dels temes més difícils d’explicar. Sobretot per que presenta una visió diferent de la socitat. És com nedar contracorrent. Però be s’ha de fer si el riu fa un sal d’aigua no?
Avui en dia, sentim a parlar del progrés contínuament. El progrés és l’objectiu de totes les persones, les famílies, les empreses, els partits polítics, els països,… I mesuren el progrés en forma de renta per càpita. És a dir, quants diners es pot gastar cada persona. Bé, és una manera molt respectable de mesurar-ho. Però que de ben segur molts no compartim. I tant mateix, l’assumim com a normal. L’empresa progressa si ten beneficis. Si en te molts progressa més. La família progressa si es pot comprar un cotxe nou o un televisor més gran. Les persones progressen si troben una feina millor i més ben pagada, …
Per mi, el progrés vol dir una altra cosa. Implica un avanç, un canvi en les coses que permet una nova perspectiva. Descobrir el foc va ser progrés. Inventar la roda, fondre el ferro, mesclar-lo per fer-ne bronze, inventar l’escriptura, … No hi esteu d’acord?
Tots aquests progressos no semblen haver produït un clar avantatge econòmic, però si una clara millora en la qualitat de vida de les persones. I el més important, aquests progressos ens han permès seguir progressant. No veig com l’airbag, l’index Dow Jones o les hipoteques ens fan progressar. Per mi, això no és progrés (tot i que si que hi ha un clar avantatge financer en els tres casos).
Per que un invent o una descoberta faci progressar TOTA la societat, s’ha de COMPARTIR amb la resta del món. I això és el que fa el programari lliure. Les empreses que creen un programa utilitzant una nova tecnologia i no estan disposades a compartir-ho per tal de mantenir una posició destacada de la competencia poden progressar, però no fan progressar la societat. Si no tenim cap alternativa, estem abocats a fer servir el seu producte revolucionari. Però si algú crea un programa petit però útil, que representa una nova manera de resoldre un vell problema, i el comparteix amb tothom, aquesta descoberta pot fer que una tercera persona apliqui la mateixa tècnica per resoldre problemes més complexos.
La informàtica és, sobretot, una branca de la matemàtica. No oblidem que els seus inicis (i el seu desenvolupament actual) estan molt vinculats als centres de càlcul de les universitats. És, d’alguna manera com si Fourier no hagués publicat les seves sèries, O com si Laplace hagués privatitzat la seva transformada. Us imagineu que calgués pagar cada cop que s’utilitza una integral? O que només poguéssim fer servir la regla de tres per fer pizzes de quatre estacions, per que la seva llicència així ho especifica?
Doncs això és el que passa amb el programari privatiu. A banda de no poder veure com està fet per aprendre’n, arreglar-lo si no funciona o millorar-lo (com fem amb els motors del cotxes, per exemple), ens prohibeixen fer-lo servir en determinats àmbits. Això no és progressar, si no tot el contrari. Posar traves al progrés.
I aquí és on la gent diu que les empreses s’han de guanyar la vida. On pensa que si les empreses alliberen els seus programes, els programadors es moriran de gana. Ja en parlarem. De moment, llegiu això.
Classificat com a: General
Títol: Informe Lugano 
Autor: Susan George
Resum: Aquest llibre no és una novela. És un informe fictici que un grup de poderosos encarrega a un equip d’experts, referent a quins poden ser els propers perills per la economia liberal i quines sol·lucions proposen.
L’informe, per ser creïble, resulta una mica complexe. Utilitza alguns tecnicismes econòmics que el fan una mica complicat de seguir. Malgrat tot, assoleix el seu objectiu de denunciar els poc interès que semblen teir els poderosos pels que no ho són.
Trobo a faltar contrapropostes. L’informe denuncia la superpoblació com un problema i proposa algunes maneres salvatges per reduir la població mundial, començant pels desafavorits. Tenim clar que és cada cop serà més complicat produir aliment bàsic suficient (en dona dades, suposo que correctes, al llibre). I doncs, que es pot fer? No només cal aturar el creixement demogràfic si no que cal iniciar un descens de la població. Algú te alguna idea? Llegiu-lo, a veure que se us acudeix.
Classificat com a: General
Jo necessito molt poquetes coses, però sobretot, necessito sentir-me estimat.
Les persones tenim l’estrany costum de pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per la resta del món. Per això procuro no reprimir les mostres d’afecte espontànies.
Un dia, fa poc, vaig fer un petó a la galta a una amiga. No venia a compte de res, simplement em van venir ganes de fer-li. No tenia cap intenció libidinosa ni molt menys, però es va enfadar. 
Ens em trobat aquest cap de setmana amb tota la colla, i he fet petons a tothom. Però ella me’ls ha rebutjat. Li he fet petons altres vegades i ella me’ls ha fet a mi per motius tant simples com un retrobament. Per això em va sorprendre que ara els rebutgés.
Va demanar respecte pel seu espai vital i jo, a un amic, li respecto tot el que puc. I res més fàcil que respectar-li el seu espai vital al voltant de la galta
Bromes a banda. Estic convençut que algun fenòmen ha dilatat aquest espai vital excloent-me’n. Si això fos cert, em portaria a un altre estrany tòpic del comportament humà. Quan estem de mal humor, tothom ja sap perquè. A mi em passa sovint, i a tu?
Classificat com a: General
Aturo el cotxe al mig del carrer, sense aturar el motor i baixo. M’acosto a la pèl-roja i li dono la rosa.
«Perdona. Mira, cada dia compro una flor i busco la que podria ser la noia més maca del món per donar-li. Avui t’he escollit a tu.»
La noia agafa la flor amb cara de sorpresa, però als pocs segons separa la seva mirada estupefacta dels meus ulls per mirar, aterrida per sobre de les meves espatlles.
Una veu masculina crida «FILL DE PUTA!» Noto un cop al clatell un dolor i una escalforeta mentre el terra s’acosta massa de presa a la meva cara.
Em desperto en un llit d’urgències d’un hospital amb un mal de cap terrible. Giro el cap molt lentament i veig la noia pèl-roja, amb la meva flor a la mà. La noia somriu (oh déu meu!) i s’acosta. Deixa la flor al meu costat i em fa un petó a la galta. Xiuxiueja «Em sap greu» molt aprop de la meva orella.
Sento la veu masculina que gemega «Ja podem marxar?» I veig el somriure marxar per la porta i agafar de la ma aquell noi de metre noranta. Si pogués tancar les orelles tant fort com els ulls no sentiria l’esclat del petó que es fan, que cau sobre mi com una llosa; molt més fort que el mastegot que separa la ficció de la realitat.
Fa dies una amiga meva em va demanar que li expliques una mica de que anava això del programari lliure.
Em va costar una mica, pq no està molt ficada en el mon del programari i no ho entenia massa. Al final li va quedar més o menys clar, però caldrà anar insistint.
Aquest cap de setmana he estat a FOSDEM i he rebut algunes idees noves.
Els programes han passat de ser eines de treball a bens de consum. Avui en dia encara costa molt comprar un ordinador (gairebé tothom en te si més no un a casa i un altre a la feina) que no tingui un sistema operatiu privatiu pre-instalat (Windows, MAC o alguna altra cosa). No ens n’adonem, però això està posant un fabricant de programari en una clara situació de monopoli. Un dels ponents va comentar que l’any 89 Internet Explorer dominava el 98% del mercat de navegadors WEB. Aquí podeu seguir algunes estadístiques. Si no podem saber que fa aquest i com ho fa, no es pot garantir que les dades que enviem per la xarxa (targes de crèdit i d’altres) siguin segures. Encara que el fabricant digui que són segurs, que passa si un dels seus programadors principals està involucrat en una xarxa d’extorsionadors? I si un ex-empleat amb coneixements suficients decideix venjar-se de la seva empresa, perjudicant als usuaris dels seus programes?
Els ordinadors (i la xarxa) formen ja part de la nostra vida diària. Fins al punt que governen amplis sectors de la nostra vida, i prenen decisions que afectaran directament al nostre futur. Ja se que sembla ciència ficció, però quants de vosaltres treballeu amb ordinador? Quants de vosaltres sabríeu (o podríeu) desenvolupar la vostra feina sense l’ajut directe d’un ordinador?
Aquí és quan entra en joc un dels factors considerats més importants pels experts informàtics (els hackers de veritat, no els que porten el manteniment informàtic de la nostra feina): la seguretat. Estem segurs que el programa que utilitzem fa només allò pel que ha estat comprat? Estem segurs que allò que fa ho fa ben fet? Les comptabilitats d’estats i governs, d’empreses i famílies. Els nostres crèdits i comptes corrents i els del Fons Monetari Internacional estan gestionats per ordinadors. Segur que saben comptar be? Molts experts prenen decisions en funció NOMÉS dels resultats dels anàlisis de programes informàtics. No s’equivoquen mai?
La influència de la informàtica al mon és cada vegada més gran i, per tant, la seguretat en aquest àmbit hauria de prendre cada cop més protagonisme. I, quan parlo de seguretat, parlo de virus informàtics? NO! Parlo dels programes, del que fan i de l’us que en fem.
Pràcticament tots vosaltres (i jo) tenim una adreça d’internet (com a mínim), un compte facebook (o qualsevol altra xarxa social), un blog, un àlbum de fotos,… Totes aquestes coses parlen de nosaltres a la web. I a qui li diuen? Aquí entra la importància del programari obert.
El programari obert és aquell que permet analitzar el seu codi. La principal avantatge que li veig és que podem «auditar» el seu funcionament per comprovar que no executa ni permet executar codi maliciós (programes espies o altres). Tenint en compte que l’estat disposa d’una pila de dades personals de tots nosaltres (des de les malalties que tenim fins als sous que cobrem , passant pel nostre currículum escolar i professional) Hauríem de poder assegurar que totes les dades que processen i circulen estan segures. Això només es pot fer analitzant el codi font i certificant-lo com a lliure d’errades perilloses.
I com se si un programa és obert? Doncs demanant-ho. No tot el programari obert és gratuït ni tot el programari gratuït és obert. Demaneu-ho al propi venedor, distribuïdor o a la pàgina on el voleu descarregar (no descarregueu res en una pàgina on no hi ha una adreça de contacte, com no compraríeu en una botiga on no sabeu on s’ha d’anar a reclamar en cas que tingueu algun problema amb el producte). En qualsevol cas, digueu-m’ho i ho investigaré.
Potser, si podem entendre una mica la importància del programari obert, estarem una mica més aprop d’entendre la filosofia del programari lliure.
PD: Espero ens els propers dies poder afegir uns quants enllaços a aquest text.
Classificat com a: General
L’altre dia, escoltant la radio, parlaven de l’esgotadora pluja de bombes i cohets de l’orient proper. Segur esteu tant sobre-desinformats com jo.
Doncs be. En el transcurs d’aquesta conversa algú contertulià va treure el tema filosòfic de la guerra justa, com si tothom ja sàpigués del que s’estava parlant. A mi em va deixar estorat, ja que no he pogut estudiar mai filosofia (suposo que com la majoria de la població d’aquest país) i, després de donar-hi unes quantes voltes, ho vaig investigar
Sembla ser que la doctrina de Jesus, que diu coses com ara:
- Estimaràs al teu enemic
- Perdonaràs als que t’han ofés
- Pregaràs pels que t’injurien
i moltes d’altres com la de parar l’altra galta van «una mica» en contra de fer la guerra. Així, la religió va prohibir als creients dallistar-se a l’exercit basant-se en totes aquetes premises.
Però, ah! A l’edat mitja els islamistes van començar a estendre’s i va colonitzar alguns països històricament cristians, i no precisament per les vies comercials, que diguem. Aquí apareixen els famosos «Creuats». Apareix la doctrina escolàstica (Sant Tomàs d’Aquino), que ja permet coses com ara:
«”L’acció de defendre’s pot provocar un doble efecte: la conservació de la pròpia vida i la mort de l’agressor… només la primera és desitjada; la segona no.»
«Si per defensar-se s’empra una violència superior a la necessària, es tractaria d’una acció il·licita. Però si es rebutja la violència de manera mesurada, l’acció seria lícita… i no faria falta per a la salvació que s’ometés aqust acte de protecció mesurada amb l’objectiu d’evitar matar a l’altre, perquè és més gran la obligació de vetllar per la vida pròpia que per la de l’altre»
La defensa, a més, havia de tenir possibilitats de reeixir. Altrament calia rendir-se per evitar un vessament de sang inútil.
Molt més tard, la religió va permetre la guerra de càstig contra qui esdevenia culpable. Francisco de Victoria creava el dret internacional.
I encara després, Hug de Groot (1583-1645) va legaltitzar els termes per tal que deixessin de ser religiosos i va dir que de la guerra justa s’havien d’excloure la mort dels rehens, l’execució dels presoners (si no era que estava en perill la vida del vençedor) la destrució massiva de bens materials dels vençuts i la aniquilació de la llibertat d’aquests, especialemtn en el terreny religiós.
A partir d’aquí, sembla que tot ha quedat en un recull de bones intencions. La tecnificació de les armes durant els segles 19 i 20 portaven la guerra a la població civil.Els tancs, les ametralladores, els canons, els bombarders, els missils,… sovint no poden evitar afectar a la població civil. Sovint tampoc ho preten.
Diuen que a la primera guerra mundial, els civils morts representaven el 10%. Al Vietnam ja es va comptabilitzar fins al 80% de civils entre les víctimes.
El cristianisme no existeix, o està molt deformat. La pressió demogràfica i de consum empeny la humanitat a la conquesta de territori i de recursos ignorant ètiques i religions.
En la guerra, com en l’amor, tot s’hi val.
la doctrina de la guerra justa
Guerra justa, guerra de agresión y derecho internacional humanitario
