mecatxis en blog

Ja sabeu que m’agrada anar contracorrent

Aquestes últimes setmanes m’he cansat de sentir gent que parla de fer atrocitats amb els responsables d’actes de pederàstia. Fins i tot s’estan recollint firmes amb molt èxit arran del cas d’una nena que es deia Mari Luz i que sembla que va ser assassinada.

Primer, estem barrejant dues coses, la mort de la nena i el fet que algú abuses sexualment d’ella. Totes dues són punibles, clar.

Però no oblidem que ho va fer una persona, què podríem ser qualsevol de nosaltres (si, tu també pots ser un assassí en potència i no saber-ho). Aquest senyor, com tots els altres, per dolent que sigui, te uns drets que cal respectar. No respectar els drets de les persones ens fa ser dolents, tant dolents com els pederastes i els assassins.

Per una altre costat, la presó te sentit com a mètode de reinserció, no de càstig. No serveix de res castigar, cal educar.

I finalment, caldria estudiar la possibilitat que aquest senyor estigui malalt. En aquest cas el tractament del cas seria molt diferent. A més de tractar el malalt, cal estudiar quins són els factors que han fet emmalaltir l’individu, quants i quins individus poden tenir la mateixa malaltia i com podem evitar que sorgeixin més casos. Podria resultar que trobéssim un risc elevat de convertir individus aparentment innocus en pederastes o assassins despietats (i recordo les matances dels instituts). Podria ser, fins i tot que ens n’adonéssim que nosaltres (tu i jo) som també una mica culpables.

Títol: L’arbre de la memòria

Autor: Joan Agut
Editorial: Proa

Resum:El llibre explica les dues possibles històries d’un jove poeta que ha de prendre la decisió de deixar la Barcelona dels anys 50 per anar-se’n a Berlin amb una beca per escriure una opera. A la primera part del llibre, el noi torna d’alemanya ja jubilat, després de 40 anys. A la segona el noi rebutja la beca i es queda a Barcelona.

Un relat melancòlic que dona la raó a la meva teoria que qualsevol decisió és, per definició, un error. L’error de deixar enrere totes les altres possibilitats.

La lectura és amena i sense alts i baixos. Els personatges de la primera part reapareixen a la segona, com si el destí de les persones estigués entrellaçat. Val la pena deixar-se agombolar per la narrativa ben tramada de Joan Agut.

No us confongueu amb l’espectacle que Comediants va presentar al Forum del 2004

Estic d’acord en el fet que la segona meitat de segle XX va ploure més que la segona, i que a principis del segle XXI continua descendint la quantitat d’aigua amb que la (sàvia) Mare Natura te a bé d’obsequiar-nos.

Però també sóc crític amb les solucions aportades. El consum d’aigua en aquests períodes ha canviat molt, i no sembla que s’estigui precisament contrarestant aquesta tendència. Els Països Catalans tenen cada cop més habitants i, aquests, cada cop consumeixen més aigua.

L’estat del benestar és un devorador insaciable d’aigua. El turisme arriba al territori precisament quan menys disponibilitat d’aigua tenim, incrementant l’estrès hídric dels nostres recursos.

A veure qui em sap dir amb quina freqüència ens hem de dutxar per motius de salut o cada quan hem de rentar el cotxe per que no s’espatlli. Però no és aquí on es consumeix més aigua. Les indústries no poden invertir en l’estalvi d’aigua per motius de competitivitat.

El que vull dir en definitiva és que l’aigua no te cap problema (malgrat els mitjans no deixin de matxacar-nos amb els seus titulars, no podran imposar aquesta veritat). La solució principal no pot ser portar aigua d’aquí o d’allà (gran cost energètic, car i poc sostenible i una solució temporal). La solució ha de ser canviar el model empresarial. Disseminar les empreses amb un important consum d’aigua pel territori, allà on puguin resultar més sostenibles i controlar el creixement sense pressionar els recursos.

Algú sap si s’ha fet un estudi sobre els recursos hídrics naturals? Qui paga actualment els camions que porten aigua cada estiu a alguns pobles de l’interior? I qui pagarà el transport de l’aigua a l’àrea metropolitana?

Fa 10 anys la Generalitat deia que érem 6 milions. Ara que ja passem dels 7. Tots els ajuntaments requalifiquen territori por construir edificis que acolliran els nouvinguts. Quanta gent pot abeurar Manresa? i Terrassa? i Igualada? i Vic? Algú ho sap?

Títol: Si cal matar, matem

Autor: Andreu Martín, Jaume Ribera
Editorial: Columna

Resum: Al detectiu esquius li encarreguen dos casos a la vegada: la protecció d’una dona maltractada pel fill d’un mafiós barceloní i la investigació d’una extorsió a una «femme fatale» en un poble al peu de les pistes d’esquí. Ben aviat surten els morts (no gaires) i els maltractes cap al detectiu per part de la dona maltractada. Sexe, ecologisme, pallisses, moltes cites cinematogràfiques, col·leccionistes de calcetes usades,.. Els dos casos s’entortolliguen sense barrejar-se (gaire) i, l’assassí és…

Com ja heu endevinat és una hilarant història policíaca. Una bona estona, una lectura ràpida i lleugera. L’entramat ben lligat. Un llibre que val la pena recomanar a la gent que li costa llegir.

Per cert! És el llibre que li vaig regalar a la Nunu l’any passat per Sant Jordi. Espero que l’hagis llegit abans que jo! Deixa’m el teu comentari, porfa.

Aquest cap de setmana em vaig trobar una persona que em va dir que havia estat fotuda per la mort d’un conegut.

Això m’ha fet tornar a una reflexió a la que fa dies que dono voltes. Què te de sorprenent morir-nos?

Tot-hom sap que un dia o altre ens hem de morir tots. Molta gent pateix molt per la pròpia vida i encara més per la mort dels que l’envolten. Tinc una amiga que assegura que li produeix pànic pensar que els seus amics ens hem de morir, i que es vol morir ella primer per no haver de viure-ho. A mi, personalment, em resulta un pèl estrany. La mort no em produeix tristor. Tampoc alegria. Em produeix potser enyorança, potser enveja (diuen coses molt maques de la gent quan es mor), però no em causa un trauma psicològic (potser és que ja estic tant malament que no puc estar pitjor)

Morir-se, des del meu punt de vista, és una cosa natural. Quan algú entra a la meva vida, tinc molt clar que en tornarà a sortir, viu o mort. Sóc conscient que no serveix de res allargar les relacions artificialment. Els amics venen i se’n van. Cal estar obert i saludar-los quan entren i acomiadar-los quan surten. Benvinguts, passeu, casa meva és casa vostra.

Per morir-se no és mai d’hora ni tard. Sempre és el moment adequat. Per tant, cal estar preparat, amb la maleta feta. Fer les paus amb tothom i no deure res a ningú. Deixar la feina feta cada dia, perque demà no existeix. Pensar que el gelat es pot acabar no fa que en frueixis amb més intensitat? Si desitges alguna cosa (algú), a què esperes?

Potser m’estic deshumanitzant. Potser no he aprés a estimar. Algú coneix algú altre que li passi?

Títol: City

Autor: Alessandro Baricco

Traductor: Albert Mestres

Editorial: La Magrana

Resum: De ciutats res La infantesa d’en Gould, un nen prodigi que viu sol, intern a la universitat on estudia i envoltat de gent molt més grans que ell, és el fil conductor d’una mena d’assaig sobre filosofia de carrer. Els personatges són sorprenents, màgics i inversemblants, però persones senzilles amb problemes senzills i pensaments senzills, però gens trivials. M’encanta el boxador.

Ja heu vist que bona part del blog va de filosofia barata. La filosofia del llibre és bastant més cara, però tot i això és filosofia de la vida. Molt curiós l’Assaig sobre l’honestedad intel·lectual que explica el procés que comporta indefectiblement que una idea (qualsevol) es converteixi en una pistola. El llibre requereix un esforç de lectura. No és una lectura fàcil ni enganxa, però val la pena.

Ja fa algunes setmanes estava amb uns amics i vaig deixar anar una d’aquelles frases meves que cerquen la polèmica des del negativisme fatalista i que caracteritzen alguns dels posts d’aquest blog.
La que diu el títol: «Estem perdent el temps».

Va complir perfectament el seu objectiu polemista i van estar força estona demanant que els expliqués les meves raons per intentar desmuntar-les una per una. Malauradament la idea no estava prou elaborada i no vaig poder anar gaire més enllà del que alguns ja heu pogut llegir. Bàsicament, la desil·lusió de veure que aquell «món millor» que ens van dir de petits que podíem construir és impossible sense la deconstrucció (o esferificació?) del món actual en que vivim i a la qual gairebé ningú estem disposats.

Per tant, el que fem és «perdre el temps» a l’espera que algú convenci a la majoria de nosaltres que cal ser més pobres per poder ser tots iguals. Bé, convençuts ja en devem estar, però qui és el primer a demanar que, pel bé del món, li rebaixin el sou a ell i als seus companys? Com que no hi ha solució possible, el millor és fer desaparèixer el problema amb l’exterminació de l’espècie humana.

Curiosament l’endemà l’Horacio Altuna publicava aquesta vinyeta a El Periódico:

No se si es refereix exactament el mateix, però em va semblar una coincidència interessant.

Per un altra banda, el meu amic Avalot, present a la conversa em va enviar aquest correu al respecte.

Bé, estic en desacord en diversos punts:

Parlant de la creació de la vida: «Vist que hem buscat i rebuscat al cosmos i de moment no hem trobat res que s’hi assembli més enllà de la Terra, les condicions que s’han donat per aconseguir-ho no són gens fàcils »
És cert que va ser una carambola el que va crear la vida a la terra (segons molts científics), però el percentatge de cosmos que l’home ha pogut investigar és infinitèssim. És a dir, que no hem buscat i rebuscat tant com dius. Segons el meu punt de vista, hem visitat els entorns més propers i no hem trobat indicis de vida ni condicions d’habitabilitat per a la majoria d’espècies que poblen la terra (sobretot perquè no hi ha aigua). Això, és clar, no vol dir que no hi hagi altres models de vida que no sabem detectar o que en algun altre lloc de l’univers no hi hagi galàxies senceres plenes d’éssers vius

«les extincions d’espècies no ajuden a lligar un sistema en que unes espècies es necessiten a les altres per sobreviure»
Les extincions ajuden en el cas que l’espècie a extingir sigui un perill per a la resta d’espècies. Com el cas del virus de la pesta negra per exemple.

Bé. No em vull passar, que això tant llarg no ho llegirà ningú. Només un apunt. L’ésser humà és egoista per naturalesa. Els nens petits reclamen l’atenció sense parar esment quin efecte tenen sobre els seus soferts pares (encara me’n faig creus quan algú decideix tenir fills emprenyadors). I emprenyem als del voltant per cridar-ne l’atenció des del dia que naixem fins el dia que ens morim. Si no, a que treu cap aquest blog?

Títol: Els fills d’en Hurin

Títol Original: Children of Hurin

Autor: J.R.R. Tolkien

Traductora: Dolors Udina

Editorial: Columna

Resum: Turin, fill de Hurin, i la seva germana Níenor són perseguits pel fat amb que Morgoth ha condemnat a son pare.

Quan em van regalar el llibre vaig tenir la sensació que em sonava. No podia ser que l’hagués llegit perquè l’edició és del 2007  i no he llegit res de Tolkien des de fa temps.  Recordava vagament en Hurin de «El Silmaríl·lion». En llegir-lo, mica en mica anava tenint sensació de «déjà vu».  Finalment he agafat «El Silmaríl·lion» i he ratificat que hi ha la esmentada història de’n Hurin i la dels seus fills. A l’apèndix del llibre que ens ocupa, Cristopher Tolkien (fill de J.R.R.) explica que el llibre és la mateixa història que surt a «El Silmaríl·lion» i que l’ha ampliada amb altres coses que ha trobat de son pare.

Personalment, sempre  he trobat curiós la gent que publica coses després de mort. Sobretot quan fa molt temps que n’és, de mort. Em dona la sensació que els seus hereus (en aquest cas en Cristopher) volen treure més suc del treball del difunt.

El llibre és una història èpica, que te pes suficient per ser narrada separada del seu contenidor original.  «El Silmaríl·lion» és una obra densa apta només pels més freaks. «Els fills d’en Hurin» és una obra per a tots els públics, grans i petits (a partir de 14 anys aproximadament).

La realitat onírica m’ha portat avui, de nou, a la depressió vital. Els dies com avui no haurien d’existir. Més ben dit, jo no hauria d’existir pels dies com avui. Tots els colors són foscos. Són els meus ulls que ho veuen així. Avui he somiat que no sabia com dir-li, un altre cop, que l’estimo. I la constatació real d’aquesta impotència, de saber que per molts dies que passin, per vegades que li ho faci saber, per moltes disfresses que faci servir, tot és inútil. Perquè l’amor és així: inútil. No. Sóc jo que sóc inútil per l’amor.

Tot just fa una setmana que es va acabar la 51 innocentada, on hi col·laborava com a regidor d’escena.

Quan algú pensa en mi per a participar en un espectacle, em sento orgullós i procuro implicar-m’hi molt. Per mi, l’escenari és una cosa molt seriosa. Hi ha una gent que, en alguns casos, ha decidit gastar-se uns diners per venir a veure la teva feina. però això no és el més important. Aquesta gent ha decidit dedicar un tros de la seva vida a gaudir d’aquell espectacle. És parcialment responsabilitat meva que aquell tros de vida no sigui malversat.

És clar que no penso en tantes coses quan sóc allà. Senzillament sóc part d’un equip, i la qualitat de la meva part de la feina repercutirà en el resultat final de l’espectacle.

El tema d’aquest apunt és (carall, quin començament!) que el darrer dia, molts dels «artistes» feien fotografies emprant flaix. Jo ja n’havia avisat uns quants (eren prop de 150 persones) i, la veritat, no m’agrada gens fer de policia. Així que al final em vaig acabar emprenyant.

El primer que em va venir al cap és que aquestes persones eren egoistes i que tenien molt poc respecte pel treball dels seus companys (no només els altres artistes, també l’il·luminador, el director, …). Però amb la fredor que dona el pas del temps penso que potser només era una innocentada, i que la gent no ve a veure un espectacle, si no una colla de manresans que fan una animalada. En definitiva, que m’havia pres la cosa massa a pit.

Potser si que tenien raó alguns d’ells quan pensaven (em penso) que era un imbecil (que en pensaríeu vosaltres d’algú que està enfadat perquè fas fotografies emprant el flaix?)