Classificat com a: General
Tinc la sensació que les generacions de final del segle XX i principis del XXI serem reconegudes per viure un canvi polític important i històric: La desaparició de la democràcia i l’aparició d’un novedós sistema polític, que a falta d’un nom millor anomenaré «induscràcia».
Mentre que la democràcia pretenia donar el poder al poble mitjançant un sistema de eleccions, consultes i referèndums, aquest nou sistema polític es fonamentarà en allò que és millor per a les empreses que governaran el país (o països).
Els primers sintomes són la privatització dels serveis que hauria d’oferir gratuïtament l’administració, el control dels mitjans de comunicació per empreses privades, el lliure mercat que fa que els mitjancers s’enriqueixin a costa dels productors i els consumidors, … L’èxit d’una societat es troba en la capacitat de crear ocupació. Si hi ha una elevada taxa d’ocupació, baixen els índex de delinquència i puja el nivell de vida i la sensació de benestar dels seus habitants.
Be, tanco l’assaig, que no em vull fer pesat. Queda clar el fons del teorema, no?
Classificat com a: General
Avui estic content de ser qui sóc, de ser com sóc. No, no he lligat ni hi ha cap altre motiu que pugui aparentment fer-me pujar l’ego. Però estic content.
De saber fer moltes coses…malament. De ser un pesat. De ser una mica inconscient. D’equivocar-me cada cop que prenc una decisió. De ser un despistat. De tenir una feina distreta i mal pagada. De no tenir amb qui fer l’amor, i de no saber-ne tenir. De ser una mica lleig. De ser un pocatraça. De ser inconstant, com les marees i la lluna. De voler més que poder. De ser un covard. De ser un arrauxat. De ser perillosament sincer. De ser un conco. De ser un imbècil i de fer nosa. De ser un porc pervertit. De sentir-me desenganyat, decebut per la vida.
Estic content de ser qui sóc i de tenir el que tinc. Per que em sento estimat. Per que em fa por que m’abracin. Per que no penso en demà. Per que ja tot m’és una mica igual i ja no vull canviar res: vull ser qui sóc i això ja canvia alguna cosa. Envejo els petons, però no els diners ni la roba cara. Envejo veure el cel blau o blanc o gris o roig o verd o rosa o turquesa o negre, però no els cotxes grans ni l’olor de benzina.
Moltes gràcies a totes… a tots… A totes. Per fer el que feu. Per ser on sou.
Classificat com a: General
Els «brots verds» anuncien el final de la crisi.
Una crisi que va iniciar-se anunciant canvis de model econòmic. I els canvis van arribar de seguida:
- Les petites empreses es van trobar amb impagats que els obligaven a tancar.
- Els treballadors amb acomiadaments «barats» es van trobar sense feina.
- Les restructuracions de les multinacionals van enfonsar economies locals i fins i tot comarcals.
- Els governs van omplir de bitllets les calderes dels bancs per tal que puguessin contiuar fabriant fum per vendre.
Ara diuen que les caixes (que gasten part dels seus beneficis en acció social) acabaran convertint-se en bancs (que reparteixen els seus beneficis entre els accionistes).
Personalment, en els dos anys que fa que es parla de crisis, no he vist gaires canvis que beneficiin al be comú, i si diversos que semblen beneficiar al be particular.
Potser els canvis seran a més llarg termini, però de moment encara tinc la sensació que és més important la depilació que la tertúlia. Que la estètica debora la ètica i que el que tenim te més valor que el que fem. I que això no ha de canviar.
Classificat com a: General
El temps és per pedre’l.
La vida per aprofitar-la.
Perdoneu-me si no em reprimeixo.
Classificat com a: General
Estava pensant en alguna introducció per la reflexió, però no se me n’acut cap. Així que vaig a raig:
Les coses no són intrínsecament bones o dolentes. No existeix una Veritat ni tampoc el be ni el mal. Cada experiència, cada esdeveniment cada sabor i cada suor son bones i dolentes a la vegada.
Fins i tot les coses que semblen horribles, com les catàstrofes, els holocausts, els vessaments químics o les enganyifes fiscals dels nostres dirigents tenen un costat bo. Potser cal esforçar-se més per trobar-lo, però hi és.
Que et toquin un premi amb molts diners també és dolent.
Que et felicitin per una feina ben feta també és dolent.
Que et facin un petó, mirant-te als ulls. Amb les mans suaument agafades. En un sospir mig ofegat. És intrínsecament bo. Però, si busques be, te algun costat dolent.
Si sents com el petó ressona en el passat i trobes a faltar la ma d’algú mentre prems fort el puny. Si els teus ulls no veuen més que parets i sostre, desangelats. És intrínsecament dolent. Però trobar a faltar alguna cosa és senyal que algun dia ho has tingut. I això també és bo.
Tot plegat pot ser veritat. I a la vegada no ser-ho.
Classificat com a: General
Algú va dir de mi que sempre penso malament.
Pot ser, clar. Però gent com la del Cas Millet no ajuden a que canviï d’actitud. Continuo pensant que les persones (especialment les que ens lideren) no prenen les decisions en funció del que seria millor per a tots, si no segons els interessos personals.
Així, els nostres governants s’enriqueixen i s’apalanquen als seus càrrecs de sous astronòmics; Les empreses que vetllen per la nostra salut es dediquen a crear noves malalties (fins i tot de fictícies) per vendre vacunes i medicaments; Els partits polítics es dediquen a dir el que més desitja escoltar l’ampli mercat del votant i així un llarg etcètera.
Avui llegeixo a la revista Informacions de la upc a un director universitari que assegura que «és fonamental que l’estudiant tingui un esperit competiu». És d’una universitat japonesa.
«Competitius». No diu «creatius» ni «curiosos» ni cal que tinguin capacitat de «col·laboració» o d’«adaptació». No parla de la capacitat d’«esforç» ni que puguin «posar-se en la pell d’un altre».
La universitat per aquest senyor és una «competició». No es tracta d’auto-superar-se, ni d’aprendre, ni de socialitzar. Es tracta de superar els contrincants. No hem d’ajudar els nostres companys de classe ni cal que els demanem els apunts si ens posem malalts, per que no ens els donaran. Hem d’esclafar-los. Hem de competir amb ells.
I així va el mon! Ser el primer, el més ric, el més llest, el més guapo, el més el que sigui. L’important sóc jo.
Vaja, un comentari massa llarg que no llegirà ningú…
Avui alguns alumnes catalans comencen el curs sense llibres. Els han comprat portàtils als nens.
No estic gaire cas de com funciona el tema exactament. Llegeixo que fan pagar 300€ a cada pare. Quins portàtils han comprat? Quan ha costat cadascun? Si un portàtil val 300/400€, què paga el govern?
Per una altra banda hi ha el debat de si els nens ja no aprendran a escriure. Doncs suposo que depèn de l’us que en faci el professor, per que no fer servir llibres no vol dir no fer servir llibretes, no?
Llavors hi ha els professors que es queixen que no hi ha continguts. Oh! Deu meu! Caldrà preparar les classes! Per què no serà que Internet no estigui farcits de continguts. Cal buscar-los i adaptar-los per ser utilitzats a classe. És molt còmode tenir un llibre on hi ha tot el que has d’explicar. Així també faig jo de professor. Només cal ser un bon policia per mantenir controlada la classe i anar seguint el contingut del llibre, no? Perdoneu la simplificació.
Per mi, el debat interessant és un altre. Un ordinador sense programes no serveix de res. Quins programes fan servir a classe? Potser aquests 300€ no són per pagar els ordinadors si no per pagar els programes. En comptes de contribuir amb els diners de tots a crear un bon fons de programes a disposició de tothom, probablement paguem a una empresa per què faci uns programes que, en canviar d’empresa caldrà començar a programar de nou. Més o menys com quan vam canviar del Windows3.1 al Windows98. Algú se’n recorda?
I encara un altre debat. Perdran les famílies el costum d’anar a la llibreria a comprar llibres? Tinc amics que, al llarg de la seva vida només han comprat els llibres de text del cole i, esporàdicament, alguna lectura obligatòria. No han tornat a trepitjar mai més una llibreria ni una biblioteca un cop acabats els estudis.
Els canvis són durs i plens d’incerteses. I un cop més els toca al sofert professorat encarar-lo. Amics bons professors: admiro la vostra tenacitat i paciència. Si us puc ajudar en alguna cosa, no dubteu a fer-m’ho saber. De moment, seguiré intentant no tenir cap filla/fill per evitar massificar les aules. 
Classificat com a: General
Títol: El viatge d’Hector o la recerca de la felicitat
Títol original: Le Voyage d’Hector ou la recherche du bonheur
Autor: François Lelord
Traductor: Carles Sans
Editorial: Edicions 62
Resum: L’Hector és un psiquiatra que decideix viatjar pel món en busca de les claus de la felicitat per tal de pode ajudar als seus pacients infeliços.
Si, és un llibre una mica d’autoajuda, però escrit per un psiquiatra, li dona si més no una base científica. El llibre està escrit en un llenguatge naïf. La idea és explicar quines són les claus que poden ajudar-nos a ser més feliços. Suposo que esteu intrigats de quines són, no? Doncs agafeu el llibre a la bilioteca!
M’ha agradat força i és llegeix ràpid. Penso que l’estil el fa apte per la lectura en versió original, si estudies francés.
Classificat com a: General
Ja he tornat de la UCE, a Prada de Conflent.
Ostres. És gairebé impossible explicar el que és i el que hi passa. Molt més enllà de la convivència, de la docència, dels espectacles i del Canigó.
Hi ha una mena d’energia especial. Alguna cosa que sura a l’ambient i que no puc descriure. Una cosa que em fa pensar que la màgia existeix (ja us ho he dit en un post anterior, perdoneu que insisteixi)
Torno a casa i tinc la sensació que tot és més petit. Que falta aire. Que la paret de la dreta és a tocar de l’esquerra. Que torno a trobar persones que fa anys que no veig (la UCE dura 10 dies) i que enyoro les cares d’aquests dies. I provo recuperar de la retina els paissatges i del cor les sensacions i… Oh! Deu meu! Ma mare acava d’engegar el televisor! Socoooors!
Classificat com a: General
Avui s’ha llevat gris. El cel i el cor. I volia fer un petit escrit d’aquells grisos. Però només em surt el títol. Ja em disculpareu.
L’escrit havia d’anar d’allò que ja sabeu. D’allò que van sempre els meus escrits grisos: l’amor no correspost. Allò que voldria que fos o podria haver sigut i no he estat capaç de tirar endavant. De petits fracassos sentimentals que esdevenen grans èxits de llibertat (valoreu l’esforç que faig per ser positiu).
I no me’n surto. Les primeres proves són esbossos fútils i cursis. Embolicats en melassa amargant. Obviament els estripo i encaro el full en blanc amb energies renovades. I és això el que en surt. Allò que voldria que fos o podria haver sigut i no he estat capaç de tirar endavat.
